De tant en tant la casa se m'omple de filòsofs. Arriben carregats amb pastissets de crema, gelat de vainilla i vi blanc. Mai no porten bombons, per massa obvis. Però arriben disposats a arreglar el món. Visible i invisible. Sovint hi ha àngels que creuen el menjador, s'amaguen als calaixos que queden mig oberts, esperen impacients l'inici de les nostres converses. Són com els àngels de Rilke, terribles i innocents, passejant-se entre el cel i l'infern.
Si alguna vegada arribem a veure'ls, invoquem Emanuel Swedenborg -el personatge més extraordinari de la història segons Borges- que va passar mitja vida conversant amb els àngels i passejant-se entre l'infern i el paradís. Alehores és possible que algú, en un atac de nostàlgia, comence a recitar fragments de la Divina Comèdia i assegure haver vist el somriure de Beatrice, vestida de blau, acomiadant-se de Dante entre la nevera i el microones.
I ja no sabem si contemplem el cel davant nostre o la vulgar imitació d'un infern qualsevol.
Si les portes de la percepció es depuressin, tot apareixeria als homes com realment és: infinit.
Les bodes del cel i l’infern. William Blake
Tenim un membre de la nostra tribu lluitant entre la vida i la mort. Està a punt de fer 16 anys i totes les nostres filosofies no serveixen per res. Una dècima de segon, un maleit accident i ja no tornes a casa mai més. La família, els amics... simplement esperem. Esperem el miracle més difícil de tots. Un intercanvi equivalent alquímic. Un miracle. Només volem que torne a casa. I no comprenem res.
5 comentaris:
Espere que tot isca bé...
Ànim!
Jo.
Que es faci el miracle.
Petons.
Obre el calaix i demana ajut als teus àngels. Espero que tingueu molta sort. Un petonet.
Ufffff.... espero que estiguis bé. Mil petonets miraculosos...
Ya ves, es tan fácil el dolor por algo ajeno, que cada día sin darnos cuenta recubrimos con no sé que, no sé donde para cubrirnos, para que no nos salpique el dolor.
Pero, cuando nos pilla descuidados, cuando no tenemos recubierto eso que no sé que es, nos pilla de sorpresa y duele. Siempre nos pilla descuidados cuando le sucede a alguien a quien queremos, conocemos o pasa de alguna manera por nuestra vida.
El dolor ajeno siempre es, el preludio de un cambio; y por desgracia casi siempre gira a peor.
Animo y, no comprender nada es la naturaleza final del ser humano.
Un abrazo Julia
Publica un comentari a l'entrada