diumenge, 20 de febrer de 2011

ADÉU, NONINO

VERSIÓN EN CASTELLANO




Imatge: Hugo Simberg


Ens mirem i ens preguntem sense paraules com és possible que la vida continue sense ell. Ens fem conscients de la nostra pròpia fragilitat, de la necessitat d'apurar cada segon perquè segurament serà l'últim i encara no ho sabem. Ens preguntem com se li explica a uns pares que el seu fill no tornarà. Ens preguntem com és possible morir-se amb 15 anys.

No recorde què és l'últim que ens vam explicar. No sé què li vaig dir, si era important o no. Perquè sempre penses que al dia següent o a l'altre acabaràs la conversa. Però recorde perfectament la primera vegada que el vaig veure, petit, inquiet, amb els ulls plens de preguntes i el cap ple de respostes. Recorde la cara alegre de la seua mare, les primeres paraules, els primers somriures...

I em sembla increible pensar que no tornarà, que no li podré explicar com era El Caire abans de la revolució, que no tornarem a compartir pel·lícules, llibres, converses... Era una criatura increible, de les que arriben a les nostres vides per il·luminar-nos, de les que estimes sense remei, de les que estan destinades a canviar el món, a ser herois.

I encara que ja no està, perquè se'ns ha mort, sense eufemismes, continuarem estimant-lo fins al final, continuarà sent el nostre heroi, continuarà canviant les nostres vides, continuarem recordant-lo viu, de vegades feliç, de vegades trist, de vegades perdut, de vegades genial, entre l'amor i l'odi com tots els adolescents. Sempre brillant. Sempre nostre.

Com li va dir Desmond a Jack, see you in another life, brother...

A pesar de tot la vida continua.
I a tots ens sembla increible.

7 comentaris:

Rita ha dit...

Et segueixo abraçant...

Esther ha dit...

Aiiissss... jo ho vaig viure l'any passat amb un alumne de l'anterior cole, no del que estic... Van tenir un accident i un va morir... un altre ja no pot caminar i l'altre tampoc ha quedat bé... Vaig estar molt tristota força temps... Però com dius tu la vida continua malgrat sigui sense ells... I sempre ens preguntem per què els nens???????? Amb la de coses que tenien per viure... i les ganes que tenien... Ànims bonica. Tu has de continuar somrient.

ShiroDani ha dit...

Así es de simple nuestra vida. Por mas que nos empeñemos en darnos importancia, por mas que nos creamos los amos del universo, no somos nada. Somos una brizna de polvo a la deriva en un viento huracanado. Para la vida, tenemos el mismo valor que una planta, que un sueño. Solo resta, como bien dices, aprender de esta triste ocasión lo importante: Vivir al cien por cien cada segundo, sentir cada bocanada de aire, amar a quien nos ama, hacernos felices entre todos. Que la vida, ya se encarga ella solita de jodernos.
Animo Julia. Un abrazo.

el paseante ha dit...

Mentre avancem en la vida, aquesta se'ns omple de records (bons i dolents), de noves presències i també d'absències. Arribarà un dia en que tindrem tanta gent estimada a la terra com allà on sigui. Arribarà un dia en que tindrem tanta gent que esperi per abraçar-nos a la terra com allà on sigui. Llavors no sabrem on preferim estar. De moment, t'abraço aquí, a la terra, i et faig un petonet suau.

TORO SALVAJE ha dit...

Porto una estona i no sé que dir...

Una forta abraçada.

Joan ha dit...

Ahir al vespre a Solsona va morir un noi de 16 anys, el capità de l'equip de futbol que la setmana passada va guanyar la lliga. La vida és incomprensible i, malgrat tot, ens queda el consol de les persones que sí que hi som.

Una abraçada que, encara que virtual, no menys càlida...

EvitaBlu ha dit...

Has triat una imatge que posa la pell de gallina...Un ángel que marxa i uns amics que no ho entenen, un món sencer que no ho enten i per molts anys que passen, mai, mai, trobaran la resposta.

Et beso i et faig companyia.