WABI-SABI

Senyoreta, m'estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

Antònia Font. Tokio m'és igual

Vaja per davant que la meua concepció estètica de la vida és profundament eclèctica, variable i coherentment contradictòria. Entre el cottage, el burlesque, el neo-pop, l'steampunk, l'orientalisme, el shabby... Com en la majoria de les coses, de tot una mica, depén si parlem de decoració, de roba, de música, de hobbys, de gastromia, de filosofia vital... Endevineu a què correspon cada etiqueta si us trobeu capaços.

La meua relació amb el món japonés és producte d'una fascinació tangencial, una història una mica llarga d'explicar. Com a conseqüència d'uns fets que ara no venen al cas, he fet un petit inventari de coses japoneses que tinc per casa: literatura: Haikus, contes zen, Natsume Sōseki, Yasunari Kawabata, Murakami (que encara no he decidit si m'agrada o no...), els discos de Pizzicato Five, les pel·lis de Hayao Miyazaki (El viaje de Chihiro, que bonica...), la col·lecció de kokeshis, un jardí zen que em van regalar per Nadal i que tinc sempre a la vista, les algues que utilitze en la cuina i alguns objectes d'estètica Kawaii.

A simple vista res que em puga relacionar de manera directa o indirecta amb el wabi-sabi. Però em resulta interessant com a concepte. El wabi-sabi és una estètica minimalista japonesa que parteix de la concepció budista de la vida. Així el wabi-sabi uniria la simplicitat amb la bellesa que aconsegueixen els objectes amb el pas del temps. La imperfecció és bella, la fugacitat és bella, la humilitat és bella, la melancolia és bella. L'esquerda en un plat de fang, una planteta amagada intentant sobreviure, el vent que fa ballar una ploma, el sol que entra per la finestra mentre ens despertem sense presses... tot això seria wabi-sabi. Leonard Koren en el seu llibre For artists, designers, poets and philosophers desenvolupa la base teòrica de l'estètica, la filosofia i la moral wabi-sabi.

Wabi-sabi també són els haikus, l'ikebana i la bella cerimònia del te japonesa.

I al final, com és possible ser wabi-sabi més enllà de la decoració del menjador de casa quan resulta que la imperfecció en la nostra societat està tan mal vista, quan la humilitat es practica poc, quan no entenem el concepte de fugacitat més que quan hem de dir adéu a algú...

I al final, què serà més fàcil, més, apropiat, més honest... convertir-nos en catedral o en floreta del camp? Em reserve la meua resposta per un altre moment.

Humils, fràgils, imperfectes... wabi-sabi. 

O la immensitat de la pedra tallada.

Horror vacui.

Submergir-se en la glòria de Bizanci o observar un raig de sol il·luminant-te els ulls?

Aferrar-se a l'instant?

Sobreviure?