Fa unes setmanes vam aprofitar una d'aquelles fredes vesprades de dissabte amb què ens ha castigat l'hivern per veure una de les meues pel·lícules favorites, Cel sobre Berlín (Wim Wenders, 1987)
Berlín al meu record és una ciutat plena de sol i de llum, són els meus amics buscant un lloc on jo pogués menjar alguna cosa vegetal o un crêpe de Nutella, és el Pergamon Museum i totes les seues meravelles - en especial la porta d'Ishtar, que em va emocionar especialment. Babilònia... Iraq... com no emocionar-me?-
Berlín al meu record és el barri turc i el Kaffee und Kuchen per berenar -el cafè regular, els pastíssos extraordinaris-
Berlín també són els àngels Cassiel i Damiel, amb la seua vida en blanc i negre, observant els humans i animant-los a viure des de la seua invisibilitat. Cassiel sense poder evitar el suicidi del seu protegit. Damiel renunciant a ser un àngel quan s'enamora de la bella trapezista. Com m'agraden els trapezis!
I mentrestant els pensaments, el caos, la tristesa, la soledat, la mirada dels àngels invisibles per a tots excepte per als xiquets, el somriure breu, la desesperança, l'esperança, la renúncia, el sacrifici, l'escena de la biblioteca, la del metro, la del moribund...
Però sobretot, la trapezista...
4 comentaris:
Hola hija!¡Pero que bien sabes contar tus experiencias. Ese viaje hay que repetirlo. Un beso
yo quiero repetir muchos viajes!!! Besos!
Ais, que també vaig fer post parlant d'aquests Damiel i Cassiel. La veritat és que t'enamores d'ells. Si tens curiositat, busca'm un post del març de 2007 que es diu Vicky. El teu m'ha agradat molt.
Buscaré el teu post, Paseante, i tant que tinc curiositat! :)
Publica un comentari a l'entrada