VERSIÓN EN CASTELLANO
Quan vaig cap a Barcelona en tren amb la línia del Garraf passo prop d'una granja de cavalls que em fa sentir especialment perplexa. Una vegada hi vaig veure estruços. Vaig comptar cinc o sis. Ho prometo. Estruços despentinats i tristos que miraven passar el tren com si poguessin ocupar les vies i assaltar-lo.
Quan vaig cap a Barcelona en tren amb la línia del Garraf passo prop d'una granja de cavalls que em fa sentir especialment perplexa. Una vegada hi vaig veure estruços. Vaig comptar cinc o sis. Ho prometo. Estruços despentinats i tristos que miraven passar el tren com si poguessin ocupar les vies i assaltar-lo.
Em van fer tanta llàstima que aquella mateixa nit vaig maquinar un pla infal·lible per alliberar-los. Un dels meus, ja sabeu. Li vaig explicar al meu nòvio i va pensar que feia broma. Encara hi ha qui no entén per què el vaig deixar. El pla incloïa nocturnitat, llanternes i un camió molt gran.
Quan vaig tornar a passar-hi uns dies després, ja no hi havia estruços. No els he tornat a veure.
A vegades penso que sóc una alliberadora d'estruços sonàmbula i que el meu pla va funcionar.
M'agradaria saber on els vaig amagar. Sonàmbula i amnèsica. Superheroïna de pacotilla.
2 comentaris:
Potser va ser el teu nòvio que et va agafar la idea i ho va fer ell, esperant que així li tornaries a fer cas...
Està bastant de moda l’hamburguesa d’estruç. Segurament com tot lo exòtic deu tenir gust a pollastre.
Publica un comentari a l'entrada