VERSIÓN EN CASTELLANO
Abandono la solitud dels cementiris victorians, l'hora del te, la pluja que molesta amb delicadesa i tots els verds que provoca. Deixo enrere la veu de Neil, els antiquaris, els parcs, l'agraïment que sentim cada dia que surt el sol perquè surt poc. I arribo a Itàlia.
Abandono la solitud dels cementiris victorians, l'hora del te, la pluja que molesta amb delicadesa i tots els verds que provoca. Deixo enrere la veu de Neil, els antiquaris, els parcs, l'agraïment que sentim cada dia que surt el sol perquè surt poc. I arribo a Itàlia.
Pel Regne Unit m'agrada voltar sola perquè molt poca gent entenc exactament què vaig buscant. A Itàlia m'acompanya, segons l'època, la família, les amistats, les amistats de les amistats... La certesa inapelable de la porta sempre oberta, el cafè sempre a punt.
Arribar a Verona és com arribar a casa. Els mateixos carrers de sempre, la mateixa manera de perdre'm, de buscar el riu, els ponts, el nostre cafè Coloniale on descansar i posar-nos al dia, les llibreries, la porta del supermercat on si esperes el temps suficient passen coses boniques.
El més bonic de Verona és el riu Adige. El paisatge aquàtic, el Ponte di Pietra, Castelvecchio. Enrico, el profe de l'escola on vam venir fa tres anys a fer un curs s'italià, ens explica històries de la Segona Guerra Mundial: com els alemanys, sabent-se ja perdedors, van ordenar destruir tots els ponts de la ciutat, com van intentar salvar el Ponte di Pietra que n'era el més antic i com va saltar pels aires el 25 d'abril de 1945. Ens explica com el van poder reconstruir acabada la guerra de manera que semblès tan antic com era abans de destruir-lo. I de com el Ponte Vecchio de Florència es va salvar.
El riu dóna a la ciutat la vida i la mort. Parlem de les inundacions del segle XIX, dels herois, del molins de farina que ocupaven la riba, del costum veronés de menjar un gelat assegut vora el riu.
I al voltant del riu les places, la Piazza Bra, la Piazza Erbe... En la meva memòria la Piazza Erbe sempre romandrà com la primera vegada que la vaig veure decorada de Nadal: les llums, els dolços, la gebrada...
Fugiu de la Casa de Julieta i de la macabra decadència de posar-li un cadenat a l'amor. L'estàtua de Julieta és bonica i dolça però ningú la mira realment. Tropes de turistes zombificats entren sense mirar al pati de la casa, amb un somriure ridícul i quasi obscé. Tot el món es fa fotos amb l'estàtua de Julieta, tot el món embruta les parets amb frases ridícules, tot el món deixa un cadenat, un símbol de l'esclavitud, com a promesa amorosa d'eternitat. Però l'eternitat és mentida i menys si hi ha un cadenat pel mig.
Si Shakespeare aixequés el cap i veiés a què ha quedat reduida la seva poc original obra, aniria a ofegar les penes a la vora del riu Adige, sense dubte el paisatge més bonic de Verona.
Riu Adige. Castelvecchio. Verona |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada