VERSIÓN EN CASTELLANO
No em caus bé, Stephen. Potser en el passat em vas agradar amb totes aquelles coses sobre el temps i l'espai. Reconec que en algun moment vaig anar cap a tu amb l'esperança de veure resolts alguns dels meus problemes espacio-temporals. No conec massa físics, ni en persona ni de cap manera. Però tu, Stephen... tots sabem qui ets. I jo tinc molts problemes amb el temps i l'espai i em marejo pensant en l'univers i sento un vertigen i un calfred quan llegeixo, sense entendre molt bé, notícies que parlen d'estrelles, cometes, planetes, fronteres còsmiques, amor sideral.
No em caus bé, Stephen. Potser en el passat em vas agradar amb totes aquelles coses sobre el temps i l'espai. Reconec que en algun moment vaig anar cap a tu amb l'esperança de veure resolts alguns dels meus problemes espacio-temporals. No conec massa físics, ni en persona ni de cap manera. Però tu, Stephen... tots sabem qui ets. I jo tinc molts problemes amb el temps i l'espai i em marejo pensant en l'univers i sento un vertigen i un calfred quan llegeixo, sense entendre molt bé, notícies que parlen d'estrelles, cometes, planetes, fronteres còsmiques, amor sideral.
Hi ha certs temes que la poesia no em pot resoldre, Stephen. Moltes coses sí. Però el vertigen de descobrir un planeta nou... això no. I el temps corbant-se perillosament, la curvatura del temps. Tens idea del que significa per mi la curvatura del temps? Per a tu no deu ser gran cosa perquè entens totes les fórmules que expliquen la curvatura a les revistes científiques. Però per a mi significa que de sobte anem per una carretera, la monotonia dels arbres, l'asfalt, poca llum, sempre és de nit en aquest tipus de carreteres, no es poden distingir els monstres i fantasmes dels arbres inofensius, i la carretera continua, línia recta, a penes il·luminada per les llums d'un cotxe que segurament condueixes a massa velocitat perquè necessites sortir aviat de la monotonia de l'asfalt.
I de sobte hi ha una corba. Una maleïda corba on seria fàcil estavellar-se, a penes perdre una mica el control, potser a propòsit, amb aquella lleugera tendència a l'autodestrucció que et persegueix des de l'adolescència. Estavellar-se en una corba de carretera nocturna. Però no. Perquè és el temps i és l'espai jugant amb les lleis de la física i fent malabarismes amb la geometria, amb la gravetat... coses així. No ho sé explicar i segurament m'estic imaginant coses que ni tan sols existeixen. O ho entenc tot malament.
Potser les metàfores no serveixen per explicar física. O no són les mateixes metàfores. El maleït blau dels teus ulls com un mar infinit. Ja saps, coses ridícules com aquesta idea del mar i els ulls. Per a la física no serveix. Les metàfores són paper mullat. Parlem de les corbes que fan el temps i l'espai i que em permeten sortir d'aquesta carretera i estavellar-me contra un univers paral·lel.
No sé què deu pensar la resta de la humanitat però és important saber que els forats negres existeixen, que hi ha un lloc que ho pot absorbir tot. Ni la llum tindrà escapatòria. Res. Enviar qualsevol cosa al forat negre i que la densitat infinita jugui el seu paper. Desintegració. Com l'astronauta de l'experiment que acabarà convertit en espagueti si entra al forat negre abans de morir aixafat pel seu propi pes.
Un horitzó de successos.
2 comentaris:
Espero que tu enfado con este pobre hombre, se te pase pronto y claro lo de la curva metáfora. La vida está llena de metáforas
Pobre Stephen, l'únic que ell vol es explicar l'univers en el que vivim. Si l'univers es tan complex no es culpa seva, no l'ha creat ell, només l'estudia, que ja es molt!
Publica un comentari a l'entrada