No em parlis de l’infern. No suporto quan et poses dramàtic. Anem a ser estúpids i cruels només per avui. Serà fàcil. Em vestiré de rosa i ningú sospitarà.
Deixem darrere nostre una llista de ciutats maleïdes. Sona The man who sold the world en la ràdio d’aquest bar lleig on esmorzem i sabem que ni tan sols Bowie ens podrà redimir. Com és que la gent continua parlant com si res? Per què no els tallem la llengua a tots i la fem cremar en el forn on acaben tots els miracles?
Ens
mirem buscant l’aire dels peixos suicides. Jo mai vaig perdre el control, Ian,
destrucció meua, hayati, nuraini... deixa’m dur-te la contrària per aquesta
vegada. Deixa’m dir-te hayati encara que per tu i pels teus ulls clars no
tingui sentit. Des què vaig sortir del desert no he tornat a dir hayati a
ningú.
Fa dies que dormim poc i malament. Estem tan cansats i som tan estúpids
que ens podríem arrancar el cap l’un a l’altre i devorar-lo anestesiats per l’agonia
macabra d’aquesta ciutat que no em cansaré mai de maleir.
Anem a ser estúpids i cruels.
2 comentaris:
Ni que vulguis pots ser estúpida.
Ni que ho desitgis pots ser cruel.
I el cap, sempre ben alt.
Sembleu un quadre d'Edward Hopper, ell i tu. En una cafeteria de pas.
Publica un comentari a l'entrada