Lluny no existeix. Lluny és verd, calfred. Lluny és mai, és aviat o són les ganes de mossegar qualsevol cosa que ens pugui trencar les dents de matinada. Lluny és parlar en clau perquè tots escolten i és obligatori brillar com una estrella de paper d’alumini. Tòxica. Falsa. Fàcil.
Lluny no existeix però és un dolor i un vòmit
solitari de nostàlgia nocturna. Lluny no existeix i si existeix és pesat com
oceà de distàncies, com mirar un rellotge equivocat, com vorejar precipicis
esperant sobreviure. Lluny és la meitat d’un no res que ens persegueix,
definitiu . És fer-nos experts en esquivar
les bales i mesurar la distància que ens separa
amb rellotges. No existeix però fa mal. Se’ns dóna bé improvisar, acròbates
supervivents d’un circ de cadires buides.
Lluny és massa lluny. Donar forma al
no res, al buit, al temps, és el privilegi dels que dibuixen espirals des d’on deixar-se
caure. Saltar. Lluny.
2 comentaris:
Però quan alguna cosa bonica és lluny, ens agafen ganes de caminar (penso jo).
El teu post sobre llunyania m'ha recordat a aquesta cançó que expressa justament el contrari
http://www.youtube.com/watch?v=0tEIW3w4_-o
There ain't no mountain high enough
Ain't no valley low enough
Ain't no river wide enough
Publica un comentari a l'entrada