No trobarem mai un motiu per no tornar-hi.
Aixecar la vista al cel quan surt el sol, esmaperduts, com davant d'un impossible, i formar part del drama quotidià de no saber si avui plourà només o plourà molt.
Els quadres que ens defineixen més enllà de la història que intuïm. Les veritats que no sabrem mai. La mirada trista, el dolor de la bellesa. Lady of Shalott, a la Tate Britain, fada maleïda, mirant el món a través del mirall que busquem sempre quan tornem a Londres. Només per tu, retornaríem.
Travessar el mirall. Boja partida d'escacs contra nosaltres mateixos. Esquivar totes les mòmies del British Museum fins arribar al mirall d'obsidiana a través del qual l'alquimista de la reina Isabel, John Dee, parlava amb els àngels.
Trobarem el mirall definitiu? El truc de màgia que per fi no serà un truc?
Mentrestant hi ha un pintor rus que ens espera a Camden. Guarda els seus dibuixos dins d'una nevera i ens explica històries d'arbres màgics.
Mentrestant hi ha la música, com una religió politeista que sobreviu més enllà del temps i dels temples. Si no escoltes la música quan camines per aquesta ciutat és que el fred t'ha matat. Si és així, marxa, has de marxar. Jo em quedaré aquí, respirant per tu.
Recordes quan la llibertat era entrar a totes les llibreries de Charing Cross?
El pitjor cafè del món, la pel·lícula que algun dia acabarem de veure.
El conte que algun dia acabarem d'escriure.
Tatuar-nos 1666 a l'esquena amb una frase que digui: Jo vaig sobreviure al Gran Incendi.
El lloc més bonic de Londres està a l'altre costat del mirall que continuem buscant per tots els antiquaris de Portobello.
2 comentaris:
Enamorada d'una ciutat, potser? :-P
Quina visió més bonica de Londres, m'ha encantat! Em sembla que em van quedar moltes coses per veure, per viure, quan vaig anar-hi i que algun dia hi hauré de tornar.
Besets!
Sempre hi haurà mil motius per tornar-hi. Sobretot de novembre a maig. A l'estiu, prefereixo la temperatura d'altres llocs!
Salut!
Publica un comentari a l'entrada