diumenge, 18 de novembre del 2012

ESCRIPTORS QUE DEIXEN D'ESCRIURE

VERSIÓN EN CASTELLANO
Ens arriben notícies aquests últims dies sobre la decisió de Philip Roth de deixar d'escriure. Poc dies després l'hongarés Imre Kertész també diu que es jubila d'escriptor. Que ja són grans, que estan cansats, que ja no tenen res a explicar-nos. Sense cap intenció de qüestionar decisions alienes -només faltava- ens quedem perplexos i discutim, en el bon sentit de la paraula, sobre aquesta idea de donar-li passaport a la musa. Tenim motius per entendre'ls, el senyor Roth i el senyor Kertész. De vegades la musa és digna de ser insultada en diferents idiomes. Per capritxosa. Per vulnerable. Per malcriada. Després fem les paus amb ella preguntant-nos si no s'haurà trencat per sempre la confiança entre nosaltres. Si podem tornar a començar on ens vam quedar ja que el principi queda tan lluny que ja no val la pena ni com a viatge de reconciliació. 

 Preparem més cafè mentre continuem discutint sobre escriptors que deixen d'escriure. Però ens recordem mútuament que ni Roth ni Kertész han justificat la seva decisió posant com a excusa incompatibilitat de caràcters amb la musa. Són altres coses. Ho sabem. No sabem si els entenem. Però no importa. Hi ha qui deixa d'arreglar rentadores. Hi ha qui deixa de corregir exàmens. Hi ha qui deixa d'escriure. Com a ofici. Com artesania. Com a manera de viure. Sí? 

 Amb més cafeïna de la que ens podem permetre en el cos i sabent que la nit serà llarga ens preguntem què passa quan les històries piquen a la porta amb la insistència dels profetes de la fi del món. Quan les paraules s'estampen contra les finestres com coloms suïcides intentant entrar a casa i deixant un rierol de tinta sangonosa en els vidres. Quan hi ha personatges insistents com amants incombustibles reclamant un minut d'atenció. Quan hi ha metàfores que s'enganxen ploroses com insectes amazònics a la nostra pell i no ens volen soltar. 

 Com se'ls diu que no poden entrar a casa?

1 comentari:

Marion ha dit...

M'ha costat, però finalment he deixat de resistir-me i tant el dia com la nit deixo finestres i portes ben obertes perquè paraules, idees, personatges, pensaments i metàfores dansin i giravoltin per tot arreu amb tota la naturalitat del món.

Em deixo gronxar per aquestes sensacions i gaudeixo de tot plegat.

És ben bé el contrari: els hem de dir que passin i que es quedin amb nosaltres per sempre! ;)