La meua ment urbana intenta dibuixar una muntanya efímera al ritme de les imatges colpidores, de bellesa extraordinària, intenses i lluminoses, que ens ofereix Joan de la Vega al seu llibre La montaña efímera (Paralelo Sur Ediciones). El fet d’imaginar una muntanya efímera, com una flor que dura poc, ja resulta interessant. Tot és efímer en aquest diàleg d’harmonies subtils que desglossa un credo tan personal com universal (Aún creo en la estrella fugaz que lima, en su intermitencia, la mirada). El poeta es fon amb la immensitat del paisatge, entre astres que exploten, tempestes, flors, la neu i els glaciars, ocells majestuosos, les pedres eternes que testimonien l’ascensió de tot aquell que busca contemplar(-se) des del cim (Aún creo en el terror de las alturas)
Pujar aquesta muntanya, a la primera part del llibre, La última cima, és com recitar una oració a divinitats antigues. Cada arbre és un temple, cada roca un altar, cada pas un moment de comunió amb el paisatge, un vers més del credo que dóna origen a aquesta espiritualitat. O que ens la recorda, ens la fa recuperar (Aún creo en el árbol que espejea el silencio del camino) La segona part, Lugar del amor, és un paisatge amb noms propis, noms de la Vall d’Incles que semblen exorcitzar els dimonis de les planúries. Quasi semblaria que hi ha malsons que no poden resistir segons quins horitzons i s’acaben per dissoldre en les aigues pures i fresques d’un estany, en el silenci, en el no res de la muntanya que és el tot còsmic, en definitiva. La montaña efímera és sobretot un llibre d’increible bellesa, de metàfores plenes de significat que esgarrapen sense pietat (per fi!) la necessitat personalísima d’aquesta lectora a la recerca del poema en carn viva.
Qui ho havia de dir, que un ànima volguda i decididament urbana com la meua acabaria dibuixant muntanyes com flors en fulles d’arbres.
Des de la solitud de la ciutat fins a la solitud de les muntanyes.
I enmig tot el que és efímer.
2 comentaris:
A la gran ciutat hi ha muntanyes interiors més altes que l'Himalaia. Té bona pinta aquest llibre.
Lo ves? Entiendes ahora aunque sea atreves de un libro de unas líneas escritas y leídas con pasión, como me siento Yo cuando te digo, (hoy he subido he visto la grandiosidad de un paisaje que solo un poeta puede imprimir en el alma de aquel que lo lea) he andado veinte kilómetros, para ver la grandeza de nuestra madre tierra. No es nada, que son kilómetros, solo son pasos mal contados
Publica un comentari a l'entrada