VERSIONE IN ITALIANO
 |
| Paul Valéry (1871-1945) |
Segurament era de nit. Segurament feia fred. Aquell fred sec i francès.
Paul acabava de fer 21 anys i segurament va sentir com es tancava una porta que no existia. El silenci absolut. Un amor obsessiu i fracassat. Madame de Rovira, la dona misteriosa que va fer que Paul no tornara a escriure poemes durant més de 20 anys.
Segurament Paul sempre tindria fred a partir d'aquell moment. I buscaria els versos que no escriuria entre llibres de filosofia i matemàtiques. Segurament passaria els seus dies com a funcionari buscant la paraula exacta que tornés a obrir aquella porta inexistent que es va tancar una nit freda d'aquell octubre de 1892.
Es vestiria cada matí amb l'abric de la racionalitat i l'escepticisme. Passaria el temps analitzant el moviment de les ballarines i de les ones del mar.
Fins que llavors un dia. El ritme, simplement el ritme. Les onades. La vida i la mort. Saber que el poema no s'acaba mai i abandonar-lo obrint una mica la mà. Com si fos un ocell ferit que s'anima a volar per fi.
El cementeri marí apareix l'any 1920. 28 anys després d'aquell octubre fred en què Paul Valery va decidir que no tornaria a escriure poesia.
Un dia li van preguntar pel procès d'escriptura. Paul sabia que podia haver parlat de filosofia i matemàtiques en aquell moment per explicar el seu poema. Va mirar lluny i va dir com si no li digués a ningú: S'escoltava una música dins del meu cap...
No us venen ganes de plorar?
5 comentaris:
Bonic i transcendent poema: jo el vaig descobrir en una traducció de xavier benguerel (recollit en un llibre, que vaig perdre, amb altres poemes com els quatre quartets de t.s.eliot) i en castellà en versió del jorge guillén (que a mi no m'agrada gens, però que se sentia molt afí a Paul Valéry).
De plorar potser no però m'ha colpit la frase.
Petons.
Per què tinc la sensació que amb cada post teu acabe descobrint una petita joia? Quin poema més bonic!!
Gràcies, no el coneixia...
No quisiera nunca de amar la poesía, pues no tendría lágrimas para poder llorar. Siempre me sorprendes con nuevos personajes. Me gusta un abrazo
Fa dies que sona la cançó "Ai se eu te pego" dins el meu cap. N'estic segur que algun poema en sortirà, tot i que potser no estarà a l'alçada de Valery.
Publica un comentari a l'entrada