 |
| VIRGINIA WOOLF (1882-1941) |
El 46 de Gordon Square, a Londres, no existeix en realitat. Coses de la guerra. Però continuem imaginant les habitacions pintades de blanc on Virginia respirava alegries i tristeses, l'ebullició de les paraules, la casa plena d'idees, gent entrant, sortint, creant els lligams que només saben teixir aquells que tenen l'ànima plena de móns improbables.
Virginia escrivint, la seua germana Vanessa pintant. Intentem oblidar la tristesa de la casa de Hyde Park. La tristesa infinita de Virginia després de la mort de la seua mare, bella model de pintors prerrafaelites nascuda a Índia, la mort de la seua germana Stella, la mort del seu pare. Virginia adolescent envoltada de morts. Acarone distreta el roure japonès que adorna la plaça. Virginia juga a ser equilibrista en la delicada frontera entre la vida i la mort. Escric el seu nom en la meua llista d'escriptores suicides (Sylvia, Anne, Virginia...) Torne a llegir les cartes de comiat a la seua germana Vanessa i al seu marit Leonard, No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.
Virginia intentant captar cada detall de l'existència, cada olor, cada sabor, cada salt de la consciència, cada somni prenent forma en la seua màquina d'escriure, el flux de les paraules per fi desbocades, salvatges, com el riu de Sussex on es va suicidar, Virginia en el desglaç primaveral de principis de segle, parlant sola, inventant monòlegs onírics, sent feliç, sentint-se desgraciada, Leonard al seu costat, Virginia feliç, Virginia creant.
Els fantasmes de Bloomsbury m'acompanyen una estona fins a la meua cafeteria secreta.
Faig un somriure discret als àngels de Swedenborg que insisteixen en explicar-me històries increibles. Ara no. Ara fa fred i plou. Fa 130 anys que va nàixer Virgínia. Hi ha àngels que poden esperar.
Sota un roure japonés.
4 comentaris:
A mí també m'agrada molt la Virgínia. Recomano Orlando, mooolt curiosa perspectiva de la vida independentment si ets home o dona. La seva adaptació al cinema, i la seva banda sonora, tampoc no tenen desperdici.
Si no hagués publicat res, ara ningú recordaria aquella dona envoltada de mort en una casa que ja no existeix. Quantes Virginies Woolf salten a un riu en desglaç cada primavera?
Fa temps que vaig ser seduït per la Virginia Woolf i vaig llegir gairebé tota la seva obra. Fascinant però també recomanaria,entre totes les seves meravelloses novel.les, l'Orlando, originalíssima "biografia" amb un toc màgic (la traducció al castellà la va fer Borges) i l'assaig A room of my own (Una cambra/habitació pròpia)on reflexiona sobre la condició de dona escriptora, d'on recordo especialment la hipòtesi d'una germana de Shakespeare.
Una abraçada!
Una abraçada
Doncs haurem d'esperar que desglaci i acabar essent àngel ara ja de debò. Per sort el roure no és coreà.
Publica un comentari a l'entrada