VERSIÓN EN CASTELLANO
Et recorde com una criatura quàntica. Presència entròpica, matèria morta, la poesia estranya del teu caos reordenant alfabets.
Com un univers que esclata de lluny i ens inunda amb planetes mal col·locats.
Demà no quedarà de tu ni la majúscula del teu nom.
Ni la metàfora de la teua absència.
8 comentaris:
Pues me has dejado un poco sorprendida con tu entrada, a lo mejor es que no lo he entendido. Un beso
sentir presència o absència només depèn d'un mateix
Hola Júlia:
Un poema bonic encara que molt trist.
Un beset
Cris
Hui és un d'eixos dies que no sé ben bé què dir...
Potser hi ha gent que ens recorda a nosaltres amb aquestes mateixes paraules. Les relacions humanes passen massa sovint del blanc al negre.
Yo a estas edades ya no entiendo tanta metáfora, pero hare caso de lo que dice cristina que es mas entendida y diré, que me parece triste. Jajajaja.
Bueno, ahora en serio. Espero que todo salga muy bonito y cuida de mama, cuando todo termine, la devuelves en perfecto estado. Jajajaja.
Un abrazo Julia.
Potent! m'ha agradat!
Jo diría que si queda.
O no?
Petons.
Publica un comentari a l'entrada