Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.
Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.
La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:
I el tango aquest:
***
Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.
***
Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :
Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.
El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:
Yo tuve el placer de arder, de llenar mi destino.
8 comentaris:
Cal disfrutar també dels errors. Quan es fan les coses amb gràcia, ningú se'n adona.
Muak! m'ha agradat l'escrit
Como bien sabes, en la cultura árabe, solo es perfecto Dios. Solo él, lo puede ser y por eso las figuras, dibujos y toda forma de representación tenían un fallo a propósito.
En la equivocación esta el camino, no en la perfección.
La próxima vez que vea a tu madre espero me cuente con pelos y señales que tal transcurrió todo pero, imagino que muy bien.
Ya sé que nunca lo harás, pero estaría bien haber colgado un pequeño video, o incluso unas fotos.
Un abrazo y a seguir practicando y por supuesto como bien dice tu profesora: A seguir disfrutando, que es de lo que en realidad se trata.
Un abrazo Julia.
Bua! Doncs a mi a graciosa no em guanya ningú, Ricard! ;) Muaks!
Dani,no tinc cap problema en penjar fotos! però és que encara no les tinc! snif!!! Ma mare et dirà que ho vaig fer molt bé, que per això és ma mare! juas! :P
Aquesta es una bona manera de mirar els errors.
I possiblement certa.
Petons.
És maco el poema. És maca la professora. I m'agrada que cometis errors. En cas contrari, em semblaries una persona imperfecta.
Quina llàstima no poder assistir a un espectacle així!!! :-(
Possiblement, Torosalvaje! ;)
Uis, no, tranquil, Paseante! sóc imperfectíssima! t'ho puc assegurar!
Espere que algun dia pugues vindre, Ainalma! i jo escoltar-te cantar en directe! ;)
Yo no vaig veure els errors!!!
Normalment, els errors el public no els nota, pero amarguen la satisfaccio de la persona que ha treballat durament. A mi també hem passa y es una molt bona lliçó que m'apunto: "Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament"
A mi em va semblar genial tot l'espectacle ^^
Petons
Publica un comentari a l'entrada