Era l'any 2004 i jo portava una temporada anant-me. Perquè jo quan me'n vaig sempre me'n vaig per sempre. Encara que sempre acabe tornant. Supose que per tenir l'ocasió de tornar a marxar. La qüestió és que els meus estudis i treballs m'havien portat de Marroc a Egipte, d'Egipte a França, de França a Itàlia, d'Itàlia a València i torna a començar... Fins que en algún moment estrany i inesperat es va trencar el bucle i vaig anar a parar a Barcelona. Em van trucar per dir-me que tenia 24 hores per incorporar-me a treballar de profe a Vilassar de Mar i per alguna raó misteriosa vaig acceptar i em vaig presentar a l'institut. El curs que vaig passar a Vilassar va ser una de les millors experiències professionals que he tingut. Tenia un grup d'alumnes de 4r d'ESO i de Batxillerat genials. A Vilassar em vaig reconciliar amb moltes coses, vaig conèixer gent meravellosa, vaig aprendre moltes coses. En principi anava per 15 dies. Però vaig acabar feliçment el curs i em van enviar cap al Garraf, a l'altra punta. També venia només per 15 dies. I ja porte quasi 7 anys. La temporada més llarga que he passat mai en un lloc des què em vaig independitzar.
A Vilassar vaig conèixer a Ricard, un d'aquells alumnes amb els que encara mantinc contacte d'una manera o una altra. Potser amb ell de manera més intensa perquè des del primer moment va ser molt fàcil estimar-nos. Era genial amb 16 anys i és genial amb 23. En tot aquest temps hem compartit converses, projectes, secrets, músiques, alegries, tristeses, cafès, dinars... ens hem felicitat aniversaris quan facebook encara no existia i hem sabut que encara que estiguessim en l'altra punta del món sempre ens acabaríem retrobant per explicar-nos les nostres aventures i fer-nos una bona abraçada.
Per això quan em va demanar que participés com a jurat en els Jocs Florals de l'escola on treballa actualment no em vaig poder negar. I és que enguany hem hagut de celebrar Sant Jordi quan hem pogut! quin desastre de dates amb la Setmana Santa pel mig! Vaig estar llegint contes de criatures entre 6 i 12 anys i m'ho vaig passar molt bé perquè va ser una experiència totalment nova per mi i la imaginació de les personetes a aquestes edats és molt divertida. I divendres passat vaig tornar a Vilassar, recordant el camí que feia fa 7 anys per anar a l'institut amb els meus alumnes genials, artistes tots d'una manera o d'una altra. Els carrers, les cafeteries, la mar... tot està més o menys igual. Potser és que no ha passat tant de temps. Però han passat tantes coses!
I vam repartir els premis, les roses, els llibres, els diplomes... vam veure moltes criatures de 3, 4, 5 anys mirant sorpresos tot el que anava passant a l'escenari, vam riure molt, vam posar-nos al dia, Ricard i jo, davant d'un cafè, explicant-nos totes les coses que sabem que ens podem explicar, com sempre. Em va fer molta il·lusió saber que quan se'n va anar a treballar a Sudamèrica es va emportar un llibre meu a la maleta. No importa el temps que fa que no ens hem vist. Sempre estem.
Era genial amb 16 anys, ho és ara amb 23 i ho serà sempre.
No em vaig equivocar. No ens vam equivocar.
Si em dóna permís ja faré publicitat del seu blog i veureu com tinc raó...
9 comentaris:
:)
Bé per tú i bé per ell.
Per sempre.
Petons.
Què bonic!!! Dóna gust tenir alumnes així... que queden per sempre i que saps que no t'has equivocat!!! Petonets!
Deu ser bonic saber que d'alguna manera li vas arribar a aquell alumne, i que de la mateixa manera ell et va arribar a tu. Deu ser bonic veure que has deixat la teua emprempta en el cor d'algú i que segurament has contribuït que aquest algú hui siga millor persona, si cap.
És bonic ser mestre/a quan això t'aporta tantes coses també a nivell personal.
Un beset!!
Sempre he cregut més en l'amistat que en l'amor. La veig més sincera, més eterna. No sóc massa de llegir nous blogs (més que res, per falta de temps), però estaré pendent de si el Ricard et dona permís per ensenyar-nos el camí a casa seva.
Para mi es un motivo de alegría que tengas esas satisfacciones con tus antiguos alumnos.
Siempre he dicho que eres una excelente profesora y no es amor de madre, un beso
Bé per nosaltres, Torosalvaje! Petons!
Si no fos per aquests, Esther, de vegades no valdria la pena continuar en aquesta feina, veritat?
Ainalma! que te vaig a explicar a tu que eres un peazo mestra com una catedral! B7s!
Ains... falta de temps... em sona a història, Paseante, em sona... Petons amistosos! ;)
por suerte mis alumnos suelen darme más alegrías que disgustos, mama. El mérito es suyo, sin duda. Besos!
Yo hace ya mucho tiempo, y de vez en cuando, me acercaba a Vilassar de Mar. Me gustaba por lo cercana que esta al mar y al mismo tiempo lo tranquila que es. Allí íbamos a practicar Aikido, y a algunos cursillos que los de allí practicaban nos proponían.
Hice muy buenos amigos que alguno aún conservo. Me gustaba Vilassar de Mar.
Que mejor recompensa para alguien que enseña, que un alumno comulgue tan finitamente con su “Maestra”. Eso es toda una recompensa, un regalo divino. Un reconocimiento merecido siempre.
Un abrazo y felicidades a ambos.
Vilassar té un encant especial, ShiroDani, i jo tinc molts bons records allà. I sí, sense dubte, hi ha alumnes que són una bendició, un regal diví. Una abraçada.
Buá Júlia! això no ho havia llegit jo. Gràcies, és molt bonic. Va ser una tarda plena de moments. Vine sempre que vulguis. Vilassar tiene un coló especiaá... Algun dia però baixo a Vilanova que també m'agrada molt. Muak! muak!
Publica un comentari a l'entrada