Te espero en el instante en que mis frases me desnudan.
Quique González
Recordes la barca? no, clar que no, si no recordes com era la vida vora el Nil com hauries de recordar quan teníem una barca i anàvem d'illa en illa adorant déus olímpics? El teu somriure era bell, amb aquella bellesa estranya que té el minut abans de retrobar-nos, el moment exacte en què decidim afegir més pàgines a la història. El teu somriure és bell, encara, a pesar de tot. A pesar dels segles que fa que no tenim barca.
La llibertat eren peixos de plata retallant-se contra l'aire pur. Tu pescaves i jo cantava. El mar que compartíem i que segurament no recordes. Que estranys els records... despertar-se un dia i entendre l'obsessió de viure prop del mar i la por a submergir-me. Mirar fixament l'horitzó esperant veure arribar la nostra barca. No entraré si no estàs prop per salvar-me de nou. Recordes el naufragi? Sort que estaves prop. Sempre estaves prop.
Hi ha deserts, hi ha illes perdudes, temples a Afrodita, ciutats sorolloses i brutes, muralles, boscos amb coves... en quins altres llocs t'hauré de tornar a esperar? Com puc fer per ordenar els records si no m'ajudes?
No t'imagines les poques ganes que tinc d'odiar-te. Entre els besos i l'oblit continue preferint els besos. Que com tot el món sap ho curen tot.
5 comentaris:
Jo també em quedaria amb els besos...
Quant a l'odi, crec que no paga la pena, és massa esgotador i no serveix de res.
Un beset!
Entre tanta metáfora bella, acertada y sugerente, me quedo con una barca en el Nilo, una sonrisa, y eso de: Los besos lo curan todo. ¿Sera verdad?.
Un abrazo Julia.
L'oblit també cura.
Dono fe.
Petons.
Me gusta este mini relato, con pocas líneas y un gran contenido, un besito
Potser aquest és el veritable naufragi: la separació de l'amant.
Publica un comentari a l'entrada