Vine, deesa d'or, tu que t'alimentes de càntics,
tu, el teu cor s'omple de danses,
tu, a qui la l'alegria fa resplendir a l'hora del repòs
i a qui les danses alegren durant la nit...
tu, el teu cor s'omple de danses,
tu, a qui la l'alegria fa resplendir a l'hora del repòs
i a qui les danses alegren durant la nit...
Oració a Hathor.
Ningú va saber mai per què les serps no la van voler tocar... per què somreia amb la mirada perduda quan va sortir de la cova on havia vist el passat i el futur, per què acaronava l'amulet de lapislatzuli que portava al voltant del coll, per què no es resistia si sabia que el seu final estava pròxim.
Recordava la primera vegada que ell li havia demanat veure-la ballar, amb el permís de la divina Hathor
les nits vora el riu que tant estimaven, contemplant les estrelles
els contes que ell li explicava
les discusions amb els grecs, les preguntes, les respostes, els interrogants...
-I si no hi ha una altra vida?.- preguntava ell.
I ella sentia com tot el que coneixien estava a punt de desaparèixer, com en els seus somnis estranys, foc, crits, sang... Si algú t'escolta...
-I si marxem?.- preguntava ell.- Marxem amb els grecs, anem a veure el mar.
Li passava un dit per l'esquena despullada i ella tancava els ulls i pensava com seria viure en un altre lloc.
-I si no hi ha una altra vida?.- tremolava ell.- no ens tornaríem a veure?
.................
Quan les vores del Nil van començar a omplir-se de grecs fent preguntes sobre l'ànima, ella va saber què havia de fer.
-Segur que ens tornarem a veure.- li deia i l'abraçava molt fort per consolar-lo, com feia ell quan ella es despertava desorientada sense saber si estava en el passat o en el futur.
Ella va parlar amb els mestres grecs i els va dir exactament què havien de fer, on havien d'anar, quines eren les paraules exactes que havien de dir-li i que ell havia d'aprendre per assegurar-se que es tornarien a trobar en algun lloc, en algun temps...
.....................
I va deixar de respirar.
El cel i les estrelles fan música per Tu.
El sol i la lluna resen per Tu.
Els Déus t'exalten
Les Deeses canten per Tu
El sol i la lluna resen per Tu.
Els Déus t'exalten
Les Deeses canten per Tu
Inscripció al Temple de Dendera.
Periode Ptolemaic
Periode Ptolemaic
18 comentaris:
Però de segur que s'acaben trobant altra vegada... El final no pot ser un altre, veritat?
Tu creus que els mestres grecs van saber transmetre el missatge, Ainalma...? o què estaven tots massa carregats de dubtes? mmmm...
El mes important no és si tornen a trobar-se o no. El mes important, és el que senten en aquest mateix instant, aquests instants que ràpidament passen a ser passat.
Si es troben o no, mai depèn d'alguna cosa que es pugui mesurar, solament la casualitat dels esdeveniments.
El mes important, en aquell cas: Respirar el dens i càlid aire del desert, sentir l'influx dels estels, de la lluna en la pell. Enlluernar-se amb el ball de la nit en el Nil. No pensar en el lloc on podries estar quan et passen el dit per l'esquena,
això, et lleva percepció i sensibilitat per poder sentir-ho.
Es trobin o no en un futur en aquesta terra o en una altra, seguiran estant pendent d'altres qüestions, que de segur no els deixés estar sensitius a la repetida carícia en l'esquena, dels estels, del Nil, ni tan sols d'ells mateixos.
jo fa temps que no crec que en les casualitats, ShiroDani. Però en qualsevol cas, sí, l'únic que importa és el Present. Quan s'està en el Present es compren tota la resta, com bé saps.
de vegades tot es tant facil o tan complicat com deixar de respirar
precios!
un petonas
i com tornar a respirar, Sargantana. Gràcies! petons!
Sentir el present, esa carícia eterna i segur es tornaran a veure en un altre lloc en un altre espai però l'amor sempre vence...me ha encantat el relato...un abraç molt cariñoso...
moltes gràcies per la visita, Arwen! m'alegre que t'haja agradat la història! una abraçada!
Sería bonic que això fos possible.
Petons.
la veritat és que sí, Torosalvaje...
Petons!
Això que diu Arwen és molt bonic... però fals. Mai guanya l'amor, doncs no existeix. Això que cridem Amor els humans, no és mes que les ganes de posseir, d'aconseguir el que ens agrada. El mateix sentiment que podria tenir qualsevol animal. Però nosaltres, superbs, el que fem, l'hem de sublimizar, ho hem de fer diví, especial, doncs és com ens sentim. Però, no deixa de ser un sentiment fals, il·lusori i nociu... Quan aquest sensació "sentiment" (dirien els enamorats) no ho controlem (gairebé mai) fem veritables barbaritats: Matem en teoria a qui "estimem", destruïm la nostra casa que tant volem "la terra" i aquest "sentiment" gairebé sempre acaba per matar tot el bell, mata l'amistat, la bellesa, el desitjat, etc.
Una abraçada a totes menys a una. Jajajaja
i taaant que existeix, Dani! la part bona és que hi ha tantes definicions d'amor com a filòsofs. I algunes més encara! Així cadascú pot triar la que més li agrade... Jo tinc molt clara la meua, però aquí no és el moment ni el lloc, jeje!
Jajajaja, no em facis riure Julia. Clar que hi ha moltes formes de definir a l'Amor, tantes com a persones. Aquesta és justament la clau, aquesta és la qüestió.
Les persones, normalment, ¿Com s'atreuen? Pel que veuen i desitgen, o pel que senten dins "en teoria per amor". El procés és fàcil: Veus alguna cosa que t'agrada, i ho vols aconseguir, egoistament, totalitáriament. Cosa molt "Natural" sucedeix en totes les espècies de la naturalesa. Però, per demostrar, aconseguir, gairebé enganyem a qui desitgem. Fem un ritual, que normalment és sempre " aparentar ser millor i mes" Això també ho realitzen tots els éssers de la naturalesa. L'única diferència amb ells, és que com deia, hem de demostrar "falsament" que el que sentim és el mes bonic, el mes diví i podríem assegurar davant la mort, que el que sentim individualment és únic, especial i ningú ho pot sentir mes que jo.
No et sona tot això a farsa, a egoisme pur? A mi, si.
Però admetre això Per a moltes persones seriosa negar-se com a individu, negar-se com ser especial i diví. I ser una altra vegada com els micos, com els goril·les doldria molt.
ah... però tu m'estàs parlant de les petites "misèries" de cada dia, Dani! clar, l'amor és egoista i egoic per definició però això no té perquè ser negatiu, és simplement acceptar que som humans i ja està. Ens queda un caminet per a la dissolució en la Unitat! jeje! de totes maneres la meua idea de l'amor va més pel camí de Shiva i Shakti en un sentit ampli del concepte. La resta és rutina.
Petites misèries diàries! Aquestes petites misèries són les que mouen a milions de persones. Surten de les seves cases cada dia fingint el que no són, demostrant el que els agradaria ser, dia a dia portant al seu veritable ser tancat, sense llibertat. I tot perquè, hi ha algú que diu que així no es pot ser, així no es pot actuar, així, etc.
Fins i tot, ho aconsegueixen en això que tu dius , Amor. Ens marquen com ens ha de ser nostre Estimat, com ha de vestir, i fins i tot com ha de parlar i estimar per així enamorar-nos mes.
Això és la realitat per a molts. Però el detall, és, que si li preguntessis a qualsevol, et dirà que ell mai es deixa influir per les modes.
La meva visió del que seria l'Amor, per cridar-ho d'alguna manera seriosa mes simple, mes natural i tan sincer que si es complís, si es donés, molta gent es posaria les mans en el cap. Però alguna cosa tan "Gran i especial" com l'Amor, no pot mes que ser, alguna cosa molt senzill, alguna cosa tan net com un somriure, alguna cosa tan intens com una mirada.
El complicat sempre porta complicacions, el senzill sempre és Grandiós.
Bé, ja no et molesto mes, que al final semblarà això un Chat.
Una abraçada i gràcies per atendre'm.
si algú surt de casa fingint el que no és... en fi... és el seu problema! cadascú és responsable dels seus errors! ;) Les coses senzilles sempre són les grandioses i paradoxalment les més complicades, clar, com tu dius. Estem massa pendents del que s'espera de nosaltres la majoria del temps. Però jo continue pensant que cadascú és responsable dels seus errors. Tens raó, això ja sembla un xat! ;)
He encontrado esto seguro lo conocías. Por si acaso no...
Un regalo pequeña Shiva.
http://www.jaimesabines.org/?Inicio
Un abrazo
La història és cíclica. Crec que tot el que coneixem ara és també a punt de desaparèixer, com en somnis estranys, foc, crits, sang...
Publica un comentari a l'entrada