L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.
M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.
Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.
......................................................................................................
Estimat,
encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
(Cartes d'Isis Iskandariyya)
....................................................................................................
Que avorrit és ser civilitzat algunes vegades...
No sabré mai què és el que saps de mi,
Ni en quina veritat hem estat junts,
Ni si hi serem per sempre.
Joan Margarit
8 comentaris:
He de reconocer que no he leído casi nada de los nombres que has nombrado. Bueno, alguno si, pero poco. He de reconocer que cuando leo alguna carta por un lado me gusta —Es el lado curioso y cotilla. Pero al mismo tiempo, me da un poco de reparo, pienso:
¿Le gustaría que le leyeran sus cartas?. Jajajaja. Bueno, ahora en serio, me alegro de verte ya por aquí. Se te echaba de menos ya. Me alegro de leerte.
Un abrazo Julia
A mi em posa trista que ja no s'estile aquesta mena de cartes. Poder enviar-ne, rebre'n alguna... Són d'una bellesa que crec que s'ha perdut; ara s'ha tornat tot tan fred...
Gràcies per recordar-nos que no sempre ha estat així!
Un beset.
Seguramente no pensaban que las cartas serían publicas algun día, Dani! Culpa suya por escribir tan bien, ale. Yo también me alegro de haber vuelto.
La de cartes que he escrit i he rebut abans d'existir internet, Ainalma! i les tinc totes guardades! caixes i caixes! ara també escric alguna de tant en tant. Però clar, el correu electrònic és tan pràctic... B7s!
Al leer tu entrada y yo escribirte recordé esta mañana una cosa que yo hice durante un tiempo:
Iba al rastro a comprar cartas escritas por ni se sabe quien, pero me apasionaba el conocer historias de amor, felicitaciones, defunciones, etc. Todo esto hacia volar como nada mi imaginación. Después como te decía en broma en la entrada anterior, me entro un poco de vergüenza, una sensación de como si me estuviese apoderando de algún sentimiento que no era mío, una cosa muy rara que me llevo a no hacerlo mas.
Pero lo sigo haciendo cuando puedo, con fotografías antiguas, al mirarlas me cuentan cosas a veces reales y otras no tanto.
Un abrazo Julia
aaaaaaaah! yo también voy al rastro a buscar postales antiguas escritas! y lo peor es que las compró!!! juaaas! :)
Les cartes eren més romàntiques, però penso que amb internet ens escrivim més, estem més en contacte. Clar que tots tenim la mateixa lletra :-)
Hola Júlia:
Les cartes tenen un component molt romàntic i quasi melancòlic. Són boniques i a mi em passa com a ShiroDani i a tu: sempre que trobe alguna carta la llig i això em serveix per a somiar...
Un beset
Cris
Para abismo en el que estoy desde que no leo nada ni estas por aquí. Aunque no desesperare, bajare mas aún, pues sé que, valdrá la pena al final.
Un abrazo y un saludo desde la profundidad.
Publica un comentari a l'entrada