Volia parlar de quan Egipte se'ns va omplir de grecs platònics buscant informació sobre la immortalitat de l'ànima però hauré de deixar-ho per un altre moment perquè fa dies que tinc en el cap a Rick Blaine i Ilsa Lazlo reclamant la meua atenció.
Crec que Rick Blaine és un dels personatges més tontos de la història del cinema. Cada vegada que veig Casablanca tinc l'esperança estúpida de que hagen canviat el final. Però Rick, home! estàs segur que deixaràs marxar a Ilsa? Deixa't estar de frases ampuloses, home, Rick! No serveix de res recuperar París si deixes que Ilsa puge a l'avió, Rick! Els alemanys vestien de gris i ella de blau. De tots els cafés de Casablanca havia d'entrar en el teu. No et sembla una raó suficient? És que no veus que Ilsa vol quedar-se amb tu?
Rick, canvia el final de la pel·lícula per una vegada.
Que no eres Ilsa Lazlo ni yo Rick Blaine...
8 comentaris:
Al llegar estas fechas tan entrañables, mis mejores deseos de paz y felicidad para ti.
¡¡FELIZ NAVIDAD!!
Un abrazo.
Els homes entenem molt bé aquest final.
Petons.
gràcies, Ricardo, una abraçada.
Serà que tinc la testosterona baixa, Torosalvaje ;) Petons!
Passo per desitjar-te un bon Nadal, JÚLIA. Un petó.
una abraçada, Jordi! igualment!
Pensaba que te había escrito ya, un comentario en esta entrada... ¡Esto de poseer tantos años!
Bueno, primero, gracias por tus asiduas y refrescantes visitas.
Sobre el final de las películas, como buen amante de las películas japonesas, tengo de confesar que me gustan los finales de este tipo, y he de decir que estos finales para quienes nos gustan tienen un sabor agridulce muy especial, mucho mas intenso que el típico final, feliz o no, pero muy insípido y a la vez muy poco real.
Lo contenido, lo no dicho, lo imaginado, lo deseado eternamente también tienen sus colores, sabores y gusto.
Ya se que es un poco raro, pero que le vamos hacer uno es así irremediablemente.
Un abrazo
No te equivocas, Dani! El comentario me lo dejaste en la versión en castellano y allí sigue! ;)
Un abrazo y gracias a ti por las visitas.
Doncs jo crec que és el secret de l'èxit de la pel.lícula. Allò de "fueron felices y comieron perdices" ja estava massa vist en aquell Hollywood dels anys 40. A més, l'amor platònic dura tota la vida, l'altre...
Publica un comentari a l'entrada