diumenge, 19 de desembre del 2010

L'ETERNITAT SE'NS ACABA

VERSIÓN EN CASTELLANO

Avui Al-Bayati hauria fet 84 anys. Vaig descobrir un Bagdad lluminós, terrible i poètic de la mà dels seus versos, vaig situar en el mapa paisatges que només coneixia perquè els havia somiat algun dia, vaig redescobrir Neruda a través dels seus homenatges, vaig recordar els secrets que la deesa Ishtar anava recitant mentre baixava a l'infern per rescatar el seu amant. El llibre de poemes amb les traduccions de Federico Arbós Ayuso és un dels meus tresors més valuosos. En aquesta antologia hi ha uns pocs poemes d'un llibre que no he aconseguit trobar mai en cap llengua comprensible per mi i que m'encantaria tenir. És El llibre del mar i parla de Nitocris l'enigmàtica faraona egípcia.

"A los pies de la princesa, amante, sacerdotisa, ídolo, diosa, dejo unos versos escritos. Sobre mi se despeña desde la gran pirámide la luna egipcia, embozada en el manto de las estrellas (...) Y tú, que absorta contemplas mi cuerpo egipto, mis cabellos de nilo. Tú y yo abrazados, como dos amantes que al cabo de mil años se han encontrado al fin en el laberinto"
(Traducció de Federico Arbós Ayuso)

Hi ha algunes coses que cal fer perquè l'eternitat ja se'ns acaba, com diu Jaime Sabines:

llegir Al-Bayati a la vora del Nil, pels carrers de Damasc, a les places de Viena.
anar a Paris, al cementiri de Montparnasse, a deixar una copa de vi sobre la tomba de Cortázar.
recòrrer Grècia amb Kavafis i Carles Riba a la motxilla, arribar a Itaca abans que Ulisses.
buscar un cirerer japonés i llegir haikus sense presses.
negar la mort de Benedetti perquè no pot ser i a més és impossible.
assegurar-nos que els gats de la casa de Lorca a Granada continuen ben alimentats.
seguir els passos d'Oscar Wilde pels carrers de Londres. I els de Bram Stoker. I els de Conan Doyle.
no marxar mai de Lisboa perquè Pessoa no s'acaba mai
ignorar el fred de Rússia amb Anna Ajamtova i Tolstoi.

Marcar en un mapamundi amb xinxetes de colors on són els escriptors, les gelateries, els rius, les places, les pizzeries, els temples, els bancs on seure a descansar...

Perquè l'eternitat se'ns acaba.

8 comentaris:

Cris Carrasco García ha dit...

Quantes coses hem de fer encara... els budistes amb aixó tenim un consol: si no podem fer-ho tot en aquesta vida, tenim d´altres... però jo recomanaria aprofitar el temps ara, i el futur...
Un beset. Cris

Júlia Zabala ha dit...

A pesar de l'altra vida, Cris, com molt bé saps el que importa és aquí i ara ;)
Cal aprofitar, s el temps,sí... ja ho crec... B7s i bon viatge!

ShiroDani ha dit...

En la cultura japonesa lo mas importante es el “aquí y ahora”. Dicen ellos que nunca sabes donde puede saltar la iluminación. Por eso en ninguna figura de ningún Buda,
nunca tienen los ojos cerrados. Meditar con los ojos cerrados es perderse por mundos ilusos. La meditación siempre conlleva mucha realidad, mucho presente. Siempre tienen los ojos semi-abiertos.
Me encantaría hacer, pasar recorrer y realizar todas y cada una de las cosas que enumeras. Pero si alguna no la puedo realizar, solo quiero no sentirme apenado por no haberla realizado, que las que si consiga hacer me llenen tanto que no me dejen mas sitio para mas, así al final, me sentiré de alguna manera completo.
Otra cosa Julia, has citado a Jaime Sabines… Mi predilecto.
Para digamos felicitar, regalar o llámalo como quieras te escribo aquí un trozo de un poema de el. Con todo mi cariño para ti y para el un pequeño homenaje:




Estos días, iguales a otros días de otros años,
con gentes iguales a otras gentes,
con las mismas horas y los mismos muertos,
con los mismos deseos,
con inquietud igual a la de antes:
estos días, Tarumba, te abren los ojos,
el viento largo y fino te levanta.
No pasa nada, ni estás solo.
Pasas tú con el frío desvelado
y pasas otra vez. No sabes dónde
a dónde, para qué.
Oyes recetas de cocina,
voceadores, maullidos.
¡Fiestas de la barriga, navidad, año nuevo,
qué alegres estamos,
qué buenos somos!
Tú, Tarumba, te pones tus alas de ángel
y yo toco el violín.
Y el viejo mundo aplaude con las uñas
y derrama una lágrima, y sonríe.

Júlia Zabala ha dit...

Hola Dani! yo sigo la tradición hinduista y según la práctica así va la mirada. Pero el resultado viene a ser el mismo, no? Que grande es Jaime Sabines! gracias por el poema!

TORO SALVAJE ha dit...

S'acaba a la velocitat de la llum.

Quina pena.

Petons.

Lasafor ha dit...

Posiblemente tengas razón y la eternidad se nos acaba, yo quiero pensar que no. Solo se que quiero volver a ver los gatos en la casa de Lorca. Un beso

Júlia Zabala ha dit...

Doncs sí, Torosalvaje, quina pena...

Ya volveremos a Granada, mama.

el paseante ha dit...

Aquests són els autors coneguts. Quants han quedat al marge del mapamundi amb xinxetes de colors...