-1-
Aquests dies estic revisitant Les ciutats invisibles d'Italo Calvino.
Kublai Kan i Marco Polo intercanvien melancolies geogràfiques a través de l'imperi tàrtar. L'emperador vol saber què passa en les ciutats que governa i no coneix. Marco Polo li explica com són aquestes ciutats invisibles, oníriques, com petits poemes en prosa. Ciutats suspeses en l'espai, rodejades d'innumerables rius, pavimentades amb metalls preciosos, castells, deserts, animals enormes, comerciants de sedes i espècies, pous de profunditats infinites, desitjos, records, símbols...
Kublai Kan li pregunta a Marco Polo si viatja per reviure el seu passat o per trobar el seu futur.
Marco Polo li contesta que l'altre costat és un mirall en negatiu. Qui viatja reconeix les poques coses que són seues quan és conscient de tot el que no ha tingut mai i de tot el que no tindrà mai.
-2-
Continuem ballant.
Per poder pujar primer hem d'aprende a baixar. No podem estar sempre dalt ni sempre baix.
Per guanyar profunditat en la coreografia hem d'aprendre a estar dalt i baix de manera equilibrada.
No podem estar sempre dalt ni sempre baix
Si estem dalt és perquè primer hem estat baix. Generalment per agafar impuls.
-3-
Quantes ciutats invisibles tenim dins? Quants paisatges invisibles? Quina ruta triarem per comerciar amb les nostres sedes i espècies, de quins animals salvatges fugirem, quantes fonts ens oferiran aigua?
Quina és la nostra ciutat invisible?
I si després de caminar tant ens adonem que ens tornem a trobar al punt de partida?
I si tot estigués més prop del que ens pensem?
-4-
Marco Polo, descansa... ara t'explicaré jo una història....
6 comentaris:
Crec que li agradarà molt la teva història.
Petons.
Massa preguntes difícils de respondre... Encara que és possible que totes les respostes es troben en la teua història.
T'escoltem tots!
jo crec que també, Torosalvaje... :) B7s!
Buf! jo tinc massa preguntes i poques respostes, Ainalma! B7s!
La teua professora de dansa és molt filósofa o em pareix a mi? .
Diuen que és bo fer-se preguntes encara que no trobem les respostes, però a mi això de no trobar respostes m´estressa molt.
Un beset.Cris
Buf, no sé què dir-te. Només que m'actives el cervellet. La filosofia et fa aturar en un banc de Príncep d'Astúries i pensar (mentre tot tremola pel pas del metro sota el teu cul), però la vida t'empeny a aixecar-te i actuar.
sí que és filosofa, sí, Cris! bé, i que jo també ho entenc tot com vull, jeje!
Primer pensar i després actuar, Paseante o... també viceversa! ;)
Publica un comentari a l'entrada