VERSIÓN EN CASTELLANO
La meua meravellosa professora de dansa ens diu que quan balles no et pots quedar a mitges. O vas o no vas.
Els braços, les cames, el cap, la mirada, cada múscul del cos, cada pensament, cada sensació. No et pots quedar a mitges. Perquè es nota. I no es bonic.
O vas o no vas. Quan balles o en qualsevol altre moment. O vas o no vas.
La qüestió és saber on vas.
O saber on no vas.
Sobretot quan toca improvisar.
Quan balles o en qualsevol altre moment.
Saber on vas.
9 comentaris:
On anem?
No tinc n'idea.
Petons.
Però aquí no estem parlant de dansa, oi?
Quina bonica metàfora de la vida!
Però saber on anem és tan complicat a vegades...
Hola Júlia:
Estic totalment d´acord amb la teua professora i amb la metàfora de la vida: mai es pot anar a mitges i si vas a mitges, es nota.
De vegades no saben cap a on anem, però si mirem dins nostre sabrem, de segur, on No volem anar. I això també és molt important. Un punt de partida.
Un beset
Cris
on anem en general no ho sé, en particular ho tinc una mica més clar, Torosalvaje. Besos!
No exactament, Xexu...
Veritat que sí, Fada!
Però saber on volem anar en canvi és facilíssim, Ainalma.
Jo sempre he tingut molt clar cap on volia anar, Cris, però no es pot anar a mitges, això segur! Besets!
Algo así como lo de las cosas sólo tienen dos formas de hacerse: una bien y otra mal. si lo haces, hazlo bien. Un beso
P D: y tú eres la mejor
La qüestió és no xocar amb el jerro xinès de la cantonada quan balles. Quan vas no saps on.
A vegades ho sabem, però sembla que no ho volguem veure. Fa una estona he escoltat una entrevista al Joan Margarit que diu que només hi ha dos camins: el de la por o el de l'amor...
Petons, maca!
Publica un comentari a l'entrada