 |
| Audrey Kawasaki |
Fa un dia tan clar com en una pintura
de Breughel el Vell.
Si no estigués trist, res no fóra tan bell.
Màrius Torres
Ens movem sense adonar-nos en els límits de la fragilitat.
El temps s'esquerda, congelat entre les nostres mans.
Tenim fred però no ho sabem. Encara no ho sabem, no som conscients del fred que tenim.
Encara no. Només quan tot s'acabarà de trencar serem conscients del fred que tindrem sempre que pensem en aquesta fragilitat amb la que juguem sense adonar-nos.
Hi haurà un foc en algun lloc, potser, per entrar en calor. Serà la imatge perfecta de les coses efímeres i belles, de tot el que és provisional i nostre.
El refugi on tornarem a recordar qui som.
4 comentaris:
Sí que fa fred, sí... I des de fa massa temps.
Unes línies molt boniques, Júlia, i molt adients...
El fred sempre guanya.
Mica en mica es fica a dins i es queda per sempre.
Petons.
Maco i trist, com una pintura d'Edward Hopper.
Com t'ho has fet per passar de Màrius Torres al foc? El foc em persegueix. Espero no tenir un altre malson aquesta nit.
Publica un comentari a l'entrada