dimecres, 15 de setembre de 2010

PABLO (NERUDA) I MATILDE (URRUTIA)

VERSIÓN EN CASTELLANO







Ja no ens arriben cartes. I d'amor molt menys. Només factures i missatges electrònics amb la urgència de la immediatesa.

Llegir les cartes d'altres persones té aquell punt estrany de voyeurisme, de ficar el nas en les vides alienes, com de puntetes, com si l'autor de les cartes ens hagués d'agafar in fraganti, com desitjant ser els destinataris de les cartes que llegim en la intimitat del llibre obert. Fa com una mica de vergonya i tot.

Pessoa va dir en aquell magnífic poema que totes les cartes d'amor són ridícules. Però les que Pablo li enviava a Matilde són, a més a més, tendres, urgents, dramàtiques, cruels, belles, quotidianes, tranquil·les, clandestines, efervescents, apassionades, tristes, alegres, etèries, terrenals.

La magnífica edició de Seix Barral reprodueix la mala lletra de Neruda, els dibuixets quasi infantils que afegia a les seues paraules, la vida diària del poeta estimant a Matilde, primer des de la necessitat de l'amor secret, clandestí i per tant inflamat i inflamant. Més tard, quan la relació es va fer pública, les paraules calmades i el sentiment segur i inconfundible.

Matilde era terrible contestant les cartes d'amor de Pablo. I ell es desesperava, te quiero, mi amor, no seas perra, espérame. Però es cuidaven mútuament. Sueño mío, adorada mía, sabes dónde vas? Vas hacia mí. Adonde vayas, andes, vueles, corres, vas andando, volando, corriendo hacia mí. Es van cuidar mentre viatjaven per tot el món, buscant el seu lloc. Pablo li va donar a Matilde la possibilitat de viatjar, de conèixer gent, de formar part de la seua vida poètica i cultural. I Matilde li va donar a Pablo l'estabilitat i la disciplina que ell necessitava per escriure. I li va inspirar alguns del millors versos de la literatura universal.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más altas.
Hay más puras que tú, más puras.
Hay más bellas que tú, hay más bellas.
Pero tú eres la reina.
Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.

Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo, sacuden
el cielo las campanas,
y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo,
sólo tú y yo, amor mío,
lo escuchamos.


Versos del Capitán. Pablo Neruda.

4 comentaris:

Ainalma ha dit...

No, ja ningú no escriu cartes... I molt menys com les de Neruda. Tant de bo torne algun dia la sensibilitat perduda entre tant ciber espai.
Un beset!

Lasafor ha dit...

Es posible que en algún rincon donde la tecnología no halla llegado, exista alguien capaz de plasmar en un umilde papel, frases y sentimientos tan bellos. un beso

Toni Ibañez ha dit...

Júlia, et deixo la recitació que vaig fer a "La Chascona" (la casa que van compartir Matilde & Neruda a Santiago de Chile). Es tracta dels poemes que hi ha a l'entrada de la casa, gravats sobre unes columnes de marbre.

href="http://www.goear.com/listen/f9fe837/Neruda_Poems-toni-ibanez">Poemes Neruda

el paseante ha dit...

Diria que molts de nosaltres n'hem escrit o n'hem rebut de cartes d'amor. I llegides a distància temporal, fan una miqueta de vergonya :-)