FINAL DE CURS

Ha sigut un bon curs.

Sé que sóc afortunada amb els alumnes que tinc. Sé que tinc un dels millors treballs del món. Sé que estar dins de l'aula és una de les millors experiències que he tingut en el camp laboral. La meua classe, l'aula d'acollida, és senzillament genial. És una espècie de microclima en el conjunt de l'institut. Un petit món a part on l'objectiu final és que caminen sols, fora del microclima. Ens trobem de diferents països, colors, religions, famílies, ideologies... I al final tots aprenem de tots, tots cuidem de tots. Passem uns quants messos (9, 6, 4... cadascú els que li toquen...) assimilant, compartint, plorant, rients, enfadant-nos, reconciliant-nos, coneixent-nos, emocionant-nos, sorprenent-nos, aprenent... fins que arriba el moment d'incorporar-se plenament a les aules ordinàries. Al final, almenys per a mi, pesen més els bons moments que els altres. Que també n'hi ha, dels altres, no us penseu.

Que no m'agrada com està organitzat el sistema ho saben la majoria dels que em coneixen, que crec que les normes han de ser coherents, que qüestionar-les de manera creativa i pacífica és un valor interessant, que no crec en el corporativisme professional que m'obliga a defensar el que no puc defensar, que la burocràcia ens ofega la part humana, que no m'interessa un grup d'adolescents amb orxata en les venes que es limiten a memoritzar i repetir dades, que aspire a trobar-me en el camí amb esperits lliures, creatius, sensibles, solidaris, lluitadors, curiosos... que necessite gent que raone fins i tot o sobretot quan m'ha de contradir, que vull gent capaç d'assumir quan s'equivoca i rectificar, gent que aspire a anar sempre una mica més enllà, que respecte els drets de les minories, que comprenga que la diferència és un valor positiu.

Que no ens ho posen fàcil però les dificultats no haurien de ser un motiu per a que ells, els alumnes que ara em toca deixar, no continuen endavant.

I dins d'un parell de mesos alguns ens tornarem a trobar i altres no. Vindran alumnes nous i viurem noves aventures, tornaré a donar la cara per ells davant de qui siga sempre que ho considere just.

A dia d'avui crec que el curs que ve serà l'últim que passaré a l'institut. Per voluntat pròpia. Serà un curs de prendre decisions. I s'hauran de prendre abans d'abril.

Però de moment tinc dos mesos de vacances per davant més que merescuts on tinc intenció de descansar molt, llegir molts llibres, mirar moltes pel·lis i algunes sèries que m'han recomanat, viatjar molt, passar molta estona en la platja, menjar molts gelats, trobar-me molt amb els meus amics... Vaja, molt de tot!

La primera vegada que vaig veure El club de los Poetas Muertos jo tenía 15 anys i els millors professors que he tingut mai. Tenia uns quants Professor Keating a la meua vida. Vint anys després alguns estan i altres no. Alguns van morir abans d'hora perquè la vida moltes vegades és estranya. Amb alguns altres continue compartint bons moments com si no hagués passat el temps. Hi ha Mario, que em va ensenyar el que era la literatura i que va escriure el pròleg del meu primer llibre, hi ha Imma que em va ensenyar llatí, hi ha MºJesús que em va ensenyar grec, hi ha Empar i Cristina que em van ensenyar a parlar en valencià (les meues profes d'aula d'acollida!) hi ha Rodolfo que em va ensenyar mates, hi ha Marce que em va ensenyar anglès i moltes altres coses, hi ha Berni que em va ensenyar filosofia i a pensar molt, hi ha Sanjuan que es jubila aquest any i que em va ensenyar geografia... Els meus anys d'institut van ser molt intensos. Espere que algun dia els meus alumnes puguen mirar enrere i veure tot el que van aprendre durant aquest temps irrepetible.

I qui no s'ha emocionat alguna vegada veient el final de la pel·lícula?

Que passeu bon estiu!