dissabte, 26 de juny de 2010

VERTIGEN

Quan vull sentir el vertigen que altres troben en les muntanyes russes o sucedanis semblants, agafe un llibre de Borges. De vegades és suficient amb això, com si la simple intuició de les paraules ballant en el temps infinit d'un univers circular bastara. De vegades en vull més,  en necessite més. Una dosi desmesurada de laberints i biblioteques, de rellotges d'arena i monstres immortals buscant la comprensió de l'oblit.

Cap dels passos que donem és casualitat. Creuem el món de punta a punta per acabar trobant-nos a l'ombra d'una estrella diminuta que anomenem Sol.

No existimos en la mayoría de esos tiempos; en algunos existe usted y no yo; en otros, los dos. En éste, que un favorable azar me depara, usted ha llegado a mi casa; en otro, usted, al atravesar el jardín, me ha encontrado muerto; en otro, yo digo estas mismas palabras, pero soy un error, un fantasma. (El jardín de los senderos que se bifurcan. J.L. Borges)

No existim en la majoria dels temps o existim de tal manera que no ens arribaríem a trobar mai. El vertigen de la incertesa, tornar una vegada i una altra al mateix punt de partida i jugar les nostres cartes amb la secreta esperança de guanyar la partida aquesta vegada.

No desitjar el temps fosc en què ens creuaríem sense reconèixer-nos.

quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo
en nueve órbitas concéntricas y yo estar en el centro

Corrientes circulares en el tiempo. Los Planetas.

9 comentaris:

Jesús M. Tibau ha dit...

un vertigen que et fa pensar, en tot cas

Júlia Zabala ha dit...

això sí, Jesús.

Lasafor ha dit...

Hola Júlia!!!hoy estas filosofica, solo unas palabras, tu espacio esta donde tu estés, recuerda cuando te alejes al regresar tu espacio estara esperandote, puede que el que esté piense que no estas pero siempre estaras. Un beso

Júlia Zabala ha dit...

yo siempre estoy filosófica, mama! nada mujer, no te preocupes, son los efectos de la literatura argentina en mi cerebro! Besos!

Joana ha dit...

Curiosa coincidència. Aquests dies llegeixo una autobiografia de Luís Buñuel i a estones sento aquest vertigen del que parles. Alguns textos els rellegeixo i em sorprenen.

Júlia Zabala ha dit...

que seria de nosaltres sense aquestes sensacions que ens provoquen els genis, Joana... B7s!

Cris ha dit...

Júlia... això del vertigen... no seran les cervicals....?

Un beset sonrient

Cris

Júlia Zabala ha dit...

jejeje, Cris! diu el meu osteòpata que no! :PP

el paseante ha dit...

No l'he llegit mai. Potser ho hauria de fer, però crec que em farà pensar massa aquest senyor.