dijous, 10 de juny del 2010

CLARICE: ENTRE LA PASSIÓ I L'ETERNITAT


Continue pensant en els límits després de llegir la brasilera Clarice Lispector (1920-1977)

Per escriure he de col·locar-me en el buit, va dir, tinc por d'escriure, és perillós. Qui ho ha intentat ho sap. Escric perquè no tinc res a fer el món: estic de sobra, no hi ha res per a mi en la terra dels homes. La meua ànima té el pes de la llum. Té el pes de la música. Té el pes de la paraula mai dita, a punt, potser, de ser dita. Té el pes del record. Té el pes d'un enyor. Té el pes d'una mirada. Però com una absència. I la llàgrima que no s'ha plorat. Té l'immaterial pes d'una soledat enmig dels altres.

Situar-se en el buit, en el límit de la intensitat, en els límits de les passions amb què es troben Lori i Ulises a Aprendizaje o el libro de los placeres (Ed. Siruela, 1994), estimant-se estranyament més enllà d'ells mateixos, amb aquella paciència infinita i incomprensible, com si tot el que hi hagués per davant fos simplement l'eternitat.

Situar-se en el buit, fingir que encara no hem aconseguit l'objecte de desig per recrear-nos en la felicitat clandestina, com la nena del conte que podeu llegir aquí: No era més una nena amb un llibre: era una dona amb el seu amant.

Situar-se en el buit, en la recerca de la bellesa, en la no-por on se situa Clarice per llançar la pedra al fons del pou i esperar que no tinga un final. L'obsessió per l'eternitat (no vaig voler confessar que no estava a l'altura de l'eternitat, que només em produia angoixa), per la unió del cos i de l'ànima en el límit exacte on la vida de cadascú acaba i es fon amb la vida de l'altre: on està la teua ànima? està prop del teu cos? Jo estic prop del meu cos. I m'estic morint lentament. Què estic dient? Estic dient amor. I prop de l'amor estem nosaltres.

Clarice... que va dir que havia vingut al món per tres motius, per estimar els altres, per escriure i per criar els seus fills, que va dir que escrivia com si hagués de salvar la vida d'algú, problablement la seua pròpia vida, que entenia el procés d'escriptura com un dels mecanismes per alliberar-se, per fugir del destí o per plantar-li cara, per negar el dolor i la por, o per recrear-se en l'essència miserable de les limitacions humanes.

Situar-se en el buit. Llançar-s'hi de cap. Burlar-se de l'ortodòxia. Autodefinir-se en la indefinició de reinventar-se cada dia, a cada paraula, a cada frase.

Buidar-se per tornar-se a omplir.


Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…

Luis Eduardo Aute. La belleza.




2 comentaris:

el paseante ha dit...

No ho he buscat a Google, però em puc imaginar com va morir la Clarice. Col.locant-se en el buit.

No m'agrada massa aquesta literatura tan intimista. Només he llegit l'Elizabeth Smart i la Virginia Woolf que crec que van per aquest camí massa poètic per al meu gust.

Júlia Zabala ha dit...

Va morir de càncer d'ovaris, Paseante, però sí, algun intent de suicidi previ va tenir. Tens raó, és una mica de l'estil de la Virginia Woolf. B7s!