diumenge, 11 d’abril de 2010

ASSABORIR L'AIGUA: SANTÔKA


Hokusai



Les manifestacions artístiques solen agradar-me o interessar-me bé per sentir-se essencialment properes, per proximitat, reflex, complicitat estètica... o bé per l'estranyesa que provoca la curiositat del que és, almenys en apariència, diferent. Per això últim em resulta especialment interessant la literatura de l'orient llunyà i de tant en tant revisite japonesos, xinesos, coreans...

Fa uns dies va caure a les meues mans la traducció que va publicar Vicente Haya a Hiperion dels haikus de Taneda Santôka (1882-1940).

Abans d'arribar a escriure haikus Santôka va passar pel suicidi de sa mare quan tenia 11 anys, pel seu alcoholisme, per la ruina econòmica, pel fracàs del seu matrimoni, pels seus intents de suicidi, per  l'abandonament dels seus estudis de literatura... Va ser precisament un dia que intentava suicidar-se llançant-se al tren quan el va rescatar un monjo zen i es va convertir en monjo rodamon, un dels últims poetes pelegrins del Japó.

Caminant, sempre caminant, ni podia ni volia deixar de caminar perquè d'aquesta manera buscava la manera d'autoalliberar-se del karma. El seu camí pel món era el seu camí a les profunditats del cor i del paisatge. I l'escriptura de haikus en vers lliure la manera més exacta de capturar l'instant. No per casualitat el mestre Basho defineix el haiku com allò que està passat aquí i ara. Una de les formes més directes d'arribar a la il·luminació i a l'alliberament del karma. Perquè no hi ha res que entendre al haiku. Només l'abstracció de l'instant, i de vegades ni això.

Diu Santôka: No sóc res més que un monjo errant. No hi ha res que puga dir de mi excepte que sóc un pelegrí boig que ha passat la seua vida anant amunt i avall, com les plantes que floreixen a l'aigua que va fluint d'una riba a una altra. Sembla patètic però he trobat la felicitat en aquesta vida miserable i tranquil·la. L'aigua flueix, els núvols passen, sense aturar-se ni establir-se. Quan bufa el vent, cauen les fulles. Com naden els peixos o volen els ocells, així jo camine i camine i continue endavant.


No sembla agosarat enmig de les presses quotidianes que tenim tots parar una mica i prendre una de les píndoles poètiques de Santôka.

De acá para allá,
libre como el viento,
saborear el agua.

(traducció de Vicente Haya)

3 comentaris:

Violeta ha dit...

Preciós haiku, segon aturat, concepte capturat.

Preciós, Júlia.

Lasafor ha dit...

Hola Júlia, cuando los no conocedor@s de la historia de las cosas nos encontramos con alguien que disfruta, (como tu) contándolas,
las entendemos muy bien, las "pequeñas cosas" son siempre las más grandes. Un pequeño graaaaa, beso

Cris ha dit...

Hola Júlia:
No coneixia aquest poeta peró intentaré saber més coses d´ell. Sembla que Japó vol trobarse al meu camí...
M´ha encisat el post.
Un beset

Cris