No vinguis a buscar-me amb la calma de les nits blaves
No siguis tarda de diumenge, silenci d’hivern, la
bufanda que m’ofega.
No em deixis la porta oberta. No necessito portes per
marxar. No disfressis el tedi amb paraules sensates.
No baixis la música. No
baixis el cap. Deixa’m immolar-me quan soni la meva cançó favorita i recorda’m
amb el somriure de qui ha vist passar un cometa.
Desordena els armaris on he guardat totes les
certeses. Desallotja els veïns i fes esclatar una bomba atòmica en el pati de
casa. Rega els geranis. No em deixis morir de set. Despentina’m sense tocar-me.
Explica’m un conte o calla per sempre.
No siguis un rellotge aturat, no esperis el senyal per
saltar. No esperis. Salta. Ensenya’m a dir paraulotes en idiomes estranys. Dissenya
el pla més insensat que ningú pugui imaginar per conquerir la ciutat que m’he
inventat.
Imagina. Imagina. Imagina. Dibuixa’m una flor
impossible.
Si no vens a provocar incendis, no vinguis.
1 comentari:
Sóc més bomber que piròman. Catxis. Però et puc portar a llocs on hi ha gent d'aquesta que desordena i desallotja i fa esclatar bombes atòmiques (o només petards, que les bombes atòmiques costen de fabricar).
Publica un comentari a l'entrada