diumenge, 11 de març del 2012

DEIXAR QUE PASSE FEBRER

VERSIÓN EN CASTELLANO

Potser tot consisteix a deixar que passe febrer, a observar de reüll el llibre que llegeix el veí del metro, a no ser capaç de recordar els versos exactes d'aquell poeta perquè hi ha certes coses que s'han de recordar quan plou i ara no plou i l'aire brut ens tapa com una cortina de desmemòria i no ens deixa recordar per què era important deixar passar febrer, espiar el llibre del veí, recordar els versos d'aquell poeta...

No em trobaràs mai sota la pluja, ja saps. Esperarem rere els vidres d'aquesta cafeteria a Bloomsbury on ens amaguem sempre a planejar la millor manera de quedar-nos a dormir al Museu Britànic, acaronar la pedra Rosetta, perdre'ns entre tresors que resonen en la nostra ànima com campanes, com recordar un somni en blanc i negre on ja ens coneixíem sense saber-ho.

Deixar que passe febrer, tancar totes les portes de casa, alimentar gats que no són nostres, baixar al carrer a comprar un tros de pastís de xocolata abans que la pluja londinenca ens recorde totes les coses que hem decidit oblidar.

4 comentaris:

el paseante ha dit...

Diria que al Museu Britànic hi ha alarmes d'aquelles amb fils de llums vermelles que van d'un costat a l'altre de cada sala i que surten a les pel.lícules de Tom Cruise. Si les toques mentre camines comencen a sonar sirenes. Estàs avisada.

Ainalma ha dit...

Ohh, crec que necessitava llegir paraules com aquestes. Necessitava tornar a creure en la bellesa dels textos escrits amb sentiment.
Gràcies!

Júlia Zabala ha dit...

Així és més emocionant, Paseante! :)

gràcies a tu, Ainalma! una abraçada!

Víctor Montolí ha dit...

No em sembla pas malament aquesta vida melancònica de flaneur londinenca, tot i que no ens puguem trobar sota la pluja...