divendres, 28 de gener del 2011

CARTES DES DE L'ABISME

VERSIÓN EN CASTELLANO


L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.

M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.

Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.


......................................................................................................

Estimat,
encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
                                                           (Cartes d'Isis Iskandariyya)

....................................................................................................

Que avorrit és ser civilitzat algunes vegades...




No sabré mai què és el que saps de mi,
Ni en quina veritat hem estat junts,
Ni si hi serem per sempre.

Joan Margarit





                                                                             

dissabte, 15 de gener del 2011

IDIOMA SECRET

VERSIÓN EN CASTELLANO

NomiArt (Deviant)

Inventar un idioma nou.
Canviar el significat de les paraules.
Omplir el diccionari de noves definicions inexactes per a la mediocritat de les ments acomodades en la rutina del convencionalisme.

Escriure en el glíglico de Cortázar, amb paraules impossibles que només nosaltres podrem comprendre. Idiomes secrets, el nostre propi Nushu, on una mirada siga un sintagma, un dibuix en l'aire un complement directe, un paper de color diferent el subjecte de l'oració passiva.

Crear una llengua , inventar-se un codi que ens done permís per enlairar-nos.

Quan diré "avui fa sol" només tu sabràs què vull dir.

divendres, 14 de gener del 2011

EVIDÈNCIES

VERSIÓN EN CASTELLANO




Després d'uns petits problemes de salut física la meua metgessa m'ha dit que, a més de prendre religiosament la medicina, m'he d'envoltar de coses boniques i he de fer coses que m'entusiasmen molt. Però que sobretot m'he d'envoltar de coses boniques. Músiques, fotos, llibres, paisatges, persones amables... La meua metgessa en sap molt.

.............................

El company Ernest ha publicat al seu blog un poema de l'Àngels Gregori que m'agrada molt.

Un viatge comença quan comences
a pensar amb qui voldries fer-lo.
Amb qui t'agradaria despertar-te,
en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió.

............................

La meua meravellosa profe de dansa ja ens està preparant per a la pròxima actuació. Entre altres coses molt boniques estem preparant una coreografia amb un poema meu de El cercle de les ànimes a ritme de seguidilla flamenca. M'encanta la idea i m'encanten les coses imprevisibles i difícils que ens fa fer! Aquesta setmana, per cert, tinc els genolls destrossats.

............................

És una sensació estranya omplir l'agenda de les pròximes setmanes amb activitats.

Perquè en qualsevol moment potser caldrà trencar l'agenda.

............................

Mi mancherai, lo sai.

............................

Les coses més boniques acostumen a ser les menys evidents. Prepare la meua llista per si se m'oblida alguna cosa pel viatge. Com inventar-se paraules, codis que només es poden desxifrar lluny d'aquí, en paisatges impossibles, sota cels impossibles. Coses impossibles. Ja saps.



diumenge, 9 de gener del 2011

DESGRALICITAT

VERSIÓN EN CASTELLANO



Els meus alumnes de l'institut m'han regalat, molt encertadament, l'últim llibre de Kenizé Mourad, A la ciutat d'or i argent, una bella història d'amor i rebel·lió en la Índia del segle XIX.

La reina Hazrat Mahal lluita per alliberar el seu poble de l'ocupació anglesa al costat del seu amant clandestí en un entorn de guerra que els obliga a abandonar la luxosa vida que portaven fins aquell moment.

Ja no té ganes d'escriure poemes, tant com abans li agradava. Ella escrivia per alegrar els altres aportant-los bellesa i somnis, per transmetre idees, sentiments, parcel·les de vida, petites pedres en el camí de serenitat que cercava i que volia compartir. Hazrat Mahal no escriu per exhibir el seu dolor, li repugna el narcisisme malaltís de qui considera els seus miasmes tan dignes d'interès que vol que en tregui profit el món sencer. Què hi ha de més banal que la desgràcia? Tothom l'experimenta diàriament, Tothom se sent desgraciat. La felicitat, en canvi, és un art i des de temps immemorial els llibres i les escoles de filosofia han intentant traçar-ne els diferents camins. I ella s'inscriu en aquesta tradició.

I des de temps immemorial busquem la manera de convertir-nos en artistes de la felicitat mentre tractem d'alliberar-nos de la banalitat de sentir-nos desgraciats.

El fet extraordinari és observar l'espai que hi ha entre la felicitat i la desgràcia i quedar-se una estona, descansant en la bellesa de les coses estranyes, inexplicables, efímeres.

Deia Benedetti a Primavera con una esquina rota que mai hagués pensat que en la felicitat hi hagués tanta tristesa. I també que calia defender la alegría como una trinchera...

El punt de trobada entre l'exhibició del dolor a què es nega la reina Hazrat i l'exclusiva recreació d'una felicitat artificiosa es troba en els marges de la bellesa imperfecta de la desgralicitat.

O com sentir-se feliç i desgraciat al mateix temps i ser capaç d'explicar-ho d'alguna manera més o menys coherent.

diumenge, 2 de gener del 2011

VINE, DEESA DAURADA...

VERSIÓN EN CASTELLANO





Vine, deesa d'or, tu que t'alimentes de càntics,
tu, el teu cor s'omple de danses,
tu, a qui la l'alegria fa resplendir a l'hora del repòs
i a qui les danses alegren durant la nit...
Oració a Hathor.


Ningú va saber mai per què les serps no la van voler tocar... per què somreia amb la mirada perduda quan va sortir de la cova on havia vist el passat i el futur, per què acaronava l'amulet de lapislatzuli que portava al voltant del coll, per què no es resistia si sabia que el seu final estava pròxim.

Recordava la primera vegada que ell li havia demanat veure-la ballar, amb el permís de la divina Hathor

les nits vora el riu que tant estimaven, contemplant les estrelles

els contes que ell li explicava

les discusions amb els grecs, les preguntes, les respostes, els interrogants...

-I si no hi ha una altra vida?.- preguntava ell.

I ella sentia com tot el que coneixien estava a punt de desaparèixer, com en els seus somnis estranys, foc, crits, sang... Si algú t'escolta...

-I si marxem?.- preguntava ell.- Marxem amb els grecs, anem a veure el mar.

Li passava un dit per l'esquena despullada i ella tancava els ulls i pensava com seria viure en un altre lloc.

-I si no hi ha una altra vida?.- tremolava ell.- no ens tornaríem a veure?

.................

Quan les vores del Nil van començar a omplir-se de grecs fent preguntes sobre l'ànima, ella va saber què havia de fer.

-Segur que ens tornarem a veure.- li deia i l'abraçava molt fort per consolar-lo, com feia ell quan ella es despertava desorientada sense saber si estava en el passat o en el futur.

Ella va parlar amb els mestres grecs i els va dir exactament què havien de fer, on havien d'anar, quines eren les paraules exactes que havien de dir-li i que ell havia d'aprendre per assegurar-se que es tornarien a trobar en algun lloc, en algun temps...

.....................

I va deixar de respirar.

....................

El cel i les estrelles fan música per Tu.
El sol i la lluna resen per Tu.
Els Déus t'exalten
Les Deeses canten per Tu

Inscripció al Temple de Dendera.
Periode Ptolemaic