En la majoria de les ciutats on acostume a perdre'm voluntàriament hi ha un carrer que només conec jo.
A pesar de tot apareix als mapes. Però només jo el conec de veritat. Conec el seu autèntic nom i les múltiples esquerdes temporals que conformen el seu paradigma.
Sovint resulta difícil caminar per aquests carrers sense ensopegar amb personatges infinits, acolorits, arrodonits, amorosits, que ens ofereixen productes típics de la ciutat a canvi de poder compartir amb nosaltres una estona del seu temps petrificat. El secret està en no tenir pressa. Què pot haver més important que deixar que l'ànima rellisque per carrers de nom impronunciable? què importa perdre l'avió o perdre el cap? i sobretot, què importa perdre el temps si es tracta d'amarar-se d'històries antigues i futures i enlairar-se una mica, miraculosament, sense saber com, sense que importe, per destriar quina és la millor.
A cada ciutat hi ha un carrer impossible, de vegades improbable. Està en els mapes però no el reconeix quasi ningú. En aquests carrers hi ha les millors cafeteries, amb les millors magdalenes i altres coses d'esmorzar i berenar.
El secret està en no tenir pressa.
I en què no t'importe fer un avió amb el teu mapa inútil i enviar-lo volant ves a saber on.
9 comentaris:
I coneixes un carrer així en la meua ciutat? Sent curiositat...
no conec tant la teua ciutat, Ainalma! :) Però segur que alguna deu haver-hi!
Las prisas siempre fueron malas consejeras.
feliz semana.
un abrazo.
qui te temps..es ric
de vegades nomes cal sapiguer mirar...no creus?
exacteeeeeeeeeeeeeeeeee!! aquells carrers que no surten a les guies, que la gent no recomana, on no hi ha cap monument ni cap mega cua... allà és on pots trobar les coses més imprevisibles, més belles, més increibles!!! Tota la raó del món!!! Petonets!!!
I en cada cafeteria de cada carrer que només tu coneixes de cada ciutat memorable has deixat la teua petja memorabla, armada amb un quadern de fulls grocs i un bolígraf de tinta violeta. M'equivoque?
M'agrada molt com escrius, i la veritat és que jo tinc un conte ,encara no enllestit del tot, que s'asembla molt a això que dius a la teua entrada.
I és que els filòlegs només podem ampliar, modificar, millorar i adaptar. Ja està tot escrit.
A més, tinc comprovat que els avions de paper volen més lluny que no ens pensem. Acabaré el meu conte
És allò de fer de turista o de viatger. Suposo.
Creo que te puede interesar nuestro nuevo blog sobre crítica literaria. Se trata del blog del taller literario "Escribe y tacha".
escribeytacha.wordpress.com
Saludos!
Solo la gente que mira la belleza de las cosas, es capaz de encontrar esas callejas que nadie sabe donde están y mostrarla en la imaginación de los/as que te seguimos, un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada