dijous, 25 d’agost de 2011

BUSCANT ÀNGELS NOUS

VERSIÓN EN CASTELLANO

Continuem buscant hipopòtams.

I pel camí trobem postes de sol daurades, rius carregats d'aigua i llegendes, ponts indestructibles, places on descansar.

Hi ha llocs on sempre acabem tornant, puntuals, expectants. Hi ha ciutats que ens reben amb la voluntat de resistir totes les rutines que ens imposem, que ens fan caminar entre la seducció de les coses antigues i els espais oberts coberts de girasols, bellesa toscana, revisitada any rere any, redescoberta, redecorada en la memòria, redundant.

Són les mateixes places però no són les mateixes places.

Com deia Neruda, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. El temps antipàtic, Cronos maleit, que ens fa crèixer i ens fa canviar i transformar-nos i repassar amb ulls nous els paisatges antics. Les escultures de Michelangelo sempre seran les mateixes, presoneres de la seua pròpia immortalitat, les tombes imponents d'àngels dolorosos romandran per sempre a l'interior de la Santa Croce, San Miniato al Monte ens acollirà compassiu quan voldrem fugir de la multitud i als peus del seu cementiri contemplarem una vegada més la ciutat petrificada en la seua bellesa antiga.

I cada vegada buscarem àngels nous per les cantonades, cada vegada menjarem el millor gelat, la millor pizza, capturarem el mateix paisatge, la mateixa llum, el mateix pont endimoniat i indestructible, les mateixes places, les mateixes tombes. Però no seran les mateixes. Perquè nosaltres no serem iguals, tampoc. I hi ha llocs on cal tornar sempre per tornar-los a descobrir.

I ara continuaré buscant hipopòtams com una viatgera decimonònica que no oblida mai el seu paraigua ni la seua banyera.

El meu viatge continua...

4 comentaris:

zel ha dit...

Jo necessito uns quants àngels, per hipopòtam ja em tinc a mi mateixa!

Ainalma ha dit...

Hi ha qui, al contrari que tu, afirma que al lloc on has sigut feliç no hauries d'intentar tornar...
En fi, per a gustos els colors, no?

Lasafor ha dit...

Quizás solo quizás no vuelva a ese gran museo que es Florencia pero sus grandezas siempre quedaran gravadas en mis retinas y siempre las recordare. Un beso

el paseante ha dit...

Ja ho té això la Toscana, que desperta el nostre cantó més melangiós. A Marina d'Or no et passaria (i segur que allí sí que hi ha hipopòtams).