A la meua llista de personatges victorians favorits hi ha Charles Kingsley (1819-1875). Va ser capellà de la reina Victòria, creador del socialisme cristià i autor de Los niños del agua (The Water-Babies, 1863)
Va ser publicada un parell d'anys abans que Alícia al País de les Meravelles. I com Alícia i la majoria de contes de fades victorians, presenta una lectura que va molt més enllà de la literatura infantil.
La màgia victoriana és fosca, inquietant, d'una dolçor que oculta autèntics malsons, de fades lluminoses amagant les crueltats quotidianes que poblen la geografia onírica infantil.
Los niños del agua explica la història de Tom, un petit escura-xemeneies que, com la majoria de criatures d'aquella època, és explotat i maltractat pels adults, obligat a treballar, a no estudiar i a malviure pels carrers. Tristes circumstàncies fan que el petit Tom acabe ofegat al fons del riu. Allà és recollit per les fades que el converteixen en un nen de l'aigua. I així Tom és educat per criatures aqüàtiques (peixos, insectes, fades...) que tracten de fer d'ell un home de pròfit.
La història de Kingsley és una sàtira moralista, surrealista en ocasions, divertida, trista, amb aires de Dickens i descripions fascinants de la fauna dels rius britànics, una crítica ferotge de la mentalitat tancada d'alguns cièntifics de l'època i sobretot de l'explotació infantil i dels mètodes educatius que havien de patir els xiquets.
Si som capaços de contextualitzar la història i passar per alt les contínues referències en contra dels irlandesos, els americans, els negres i els catòlics, resulta una història deliciosa, amb aquella melancolia decimonònica, amb aquella crueltat insuperable que només tenen els contes de fades victorians.
Patirem amb el petit Tom, maltractat i explotat, intentant sobreviure en el riu, entre salmons, libel·lules i fades, corprès amb la primera abraçada maternal que li fan, desitjós de tenir companyia, de poder jugar i viure com un xiquet sense haver de treballar netejant xemeneies, passant fam i sent maltractat pels patrons.
Riurem amb les escenes dels científics escèptics que neguen la realitat a pesar de tenir-la davant dels nassos.
Tremolarem entre les ombres inquietants d'un conte de fades que amaga les crítiques més ferotges contra la manera d'educar els nens del segle XIX.
Diu Kingsley al final de la història:
Estudia i dóna gràcies a Déu per disposar d'aigua freda per rentar-te, com un autèntic anglès. I et dic encara més: encara que la meua història no siga real o jo no tinga raó, no importa, tu mantin-te fidel a l'esforç i a l'aigua freda. I recorda sempre, com et vaig dir al principi, que tot això només és un conte de fades, pura fantasia i diversió. I per tant no has de creure ni una sola paraula. Encara que siga veritat.
5 comentaris:
Mai no havia sentit a parlar d'aquest llibre...
Va ser un llibre molt influent i famós en la seua època, Ainalma, però actualment és com una novel·la de culte. Que jo sàpiga només hi ha una traducció al castellà molt recent.
Al 1935 la Disney va fer una pel·li però sense massa èxit.
Per mi aquest llibre és una petita perla.
Vols dir que aquesta història no es podria tornar a escriure amb nens d'avui dia?
Si este escritor pudiera pasearse por algunos lugares de nuestro entorno y ver como la ciencia ha evolucionado, se escandalizaría al comprobar que se siguen los mismos patrones de su época. Los niños hoy no deshollinas, ¿será que ya no queda carbón? Un beso preciosa.
No en sabía res.
Ni del llibre ni del seu autor.
Gràcies.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada