Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.
Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?
En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.
La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.
El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.
Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!
Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!
I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.
Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....
Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)
10 comentaris:
Els metges d'ara son tan avorrits com la major part de la població.
Millor allunyar-se de tots.
Petons.
Totalment d'acord, Torosalvaje!
Petons!
Yo si pudiese ir a una tumba, si me concediesen ese deseo, si fuese posible, me gustaría ir a la tumba de Daniel García, es decir, a la mía. Me gustaría ver donde termine, si elegí al final un epitafio o simplemente la foto ovalada y la fecha. Lo de la fecha me da igual, el sitio si me gustaría conocerlo.
Los médicos creo que siempre recetan, prescriben lo que mas nos fastidia, lo que peor nos viene. Aunque esto tiene su lógica, seguro que hemos enfermado por hacer algo que nos gustaba y no Heras bueno para nosotros. Ejemplo de enfermedades: Tener el alma en otro sitio diferente en el que resides, igual a: Tristeza. Prescripción: Salga usted mas de fiesta. Justo lo que menos te apetece.
Enfermedad de amar a la persona que no te ama a ti: Depresión y desilusión. Prescripción: Tome estos antidepresivos que no le dejaran pensar en nada, solamente en pensara en ella. Jajajaja.
Bueno, ya me he desahogado. Me lo prescribió el doctor. Cuando entres en un blog interesante y sientas envidia de lo bien que escribe su autora: Cuenta cualquier tontería eso te aliviara. Nada mas contrario, te das mas cuenta de lo torpe que eres.
Un abrazo Julia.
Aiiissss i tantes coses que podríem fer si els dies fossin més llargs... i donessin més de si... i mira jo.. estant de baixa i sense gaudir del temps que tinc perquè estic enfadada per estar així... no estem mai contents!!
Espero mail eh!!! Hem de buscar hotel ja!!!
besitets!!!
Pensa que l'arribada de les vacances és qüestió de dies, i que llavors podràs fer tot el que vulgues. Ara, he de reconéixer que em resulta estrany llegir-te així... sempre he pensat que els teus dies tenien 28 hores!!!
Ànim!
Un beset.
Por favor renueva tu biblioteca.
Si tu quieres te puedo recomendar un medico que te mandara a tierras más calidas, ensaya mucho pero pásatelo muy bien, los preámbulos son muy importantes y no me extraña que tus alumnos progresen, teniendo una profe como tu, siempre tan preocupada por ellos. Un beso y ya queda menos para esa puesta en escena.
Hola Júlia:
M´agradaria vore´t al teu espectacle, que deu ser molt bonic.
I també m´agradaria passar-me la vida viatjant i escrivint encara que fora curta.
Un beset i molta sort a l´espectacle.
Ah, un altra cosa: tinc la mateixa opinió que tú sobre els metges, així que no vaig mai. Jo sóc la que em recepte viatjar a llocs més càlids o estar a casa i que no em moleste ningú.
Un altre beset
Cris
Uy, t´Havia deixat dos comentaris i s´han evaporat.
Et deia que a mi m´agradaria com va fer Stevenson, dedicar la meua vida a escriure i a viatjar, i com pense el mateix que tu dels metges, doncs no vaig mai a vore-los i jo sóc la que em recepte escriure, viatjar a llocs més càlids o estar a casa tranquil.la i feliç.
Un beset
Cris
Com t'agraden les relacions sentimentals dels escriptors antics. I com t'agrada viatjar. I com t'agraden els teus alumnes. I com m'agradaria veure't ballar un tango :-)
Publica un comentari a l'entrada