dissabte, 23 d’abril del 2011

FELIÇ SANT JORDI!

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els llibres que m'han caigut aquest Sant Jordi
Per totes les històries que esperen ser explicades en rigurosa fila índia a l'altre costat de les nostres parpelles tancades. Les històries educades que esperen el seu torn, dissimulant la impaciència, dient per favor i gràcies i perdó, les que demanen qui és l'última i algú contesta "aquella d'allà, la història del noi que lluitava contra els monstres i al final guanyava", les històries que dormen 8 hores diàries (en horari nocturn, sense dubte) i mengen tenint en compte l'equilibri entre proteines i hidrats i sempre es porten bé i no donen problemes i no munten escàndols. Les històries educades que en el fons tenen ganes de ser escandaloses.

Per totes les històries que esperen ser explicades amb la impaciència de qui sap que s'acaba el temps, que en qualsevol moment apareix la paraula Fi i salten amb entusiasme i criden una mica esperant que ens adonem que estan allà. Les històries al marge de la norma, que dormen de pura felicitat en qualsevol racó calent i sec, que mengen caramels de maduixa sense parar i accepten no ser acceptades a canvi de no vendre la seua llibertat i animen a la rebel·lió a les històries educades que esperen ser explicades en rigurosa fila índia.

Per la musa que sempre acompanya al seu artista, a pesar de tot, que sempre està, que sempre espera que la mire als ulls, que agafe aire, que comence una nova història, que continua confiant en ell, guardant els millors somnis. Per la musa que espera que el seu artista torne de lluitar contra els dracs, carregat de roses, perseguit per princeses histèriques. I li guarda un lloc especial dalt d'un arbre per a que descanse.

Pels monstres en forma de drac o de qualsevol altra cosa que no podran amb nosaltres.
Pels herois en forma de drac o de qualsevol altra cosa que ens animaran a continuar.
Per les princeses en forma de rosa i les roses en forma de princesa.

Per les paraules poderoses, per la matèria dels somnis, pels besos que ho curen tot, per les flors que encara ens hem de regalar, pels contes que encara ens hem d'explicar, perquè ens tornarem immortals quan escriurem la nostra llegenda, pels llibres que ens alimenten més que un plat de macarrons.

Perquè la millor història encara està per escriure.

la meua rosa de Sant Jordi




dissabte, 16 d’abril del 2011

TORNANT A VILASSAR DE MAR

VERSIÓN EN CASTELLANO



Era l'any 2004 i jo portava una temporada anant-me. Perquè jo quan me'n vaig sempre me'n vaig per sempre. Encara que sempre acabe tornant. Supose que per tenir l'ocasió de tornar a marxar. La qüestió és que els meus estudis i treballs m'havien portat de Marroc a Egipte, d'Egipte a França, de França a Itàlia, d'Itàlia a València i torna a començar... Fins que en algún moment estrany i inesperat es va trencar el bucle i vaig anar a parar a Barcelona. Em van trucar per dir-me que tenia 24 hores per incorporar-me a treballar de profe a Vilassar de Mar i per alguna raó misteriosa vaig acceptar i em vaig presentar a l'institut. El curs que vaig passar a Vilassar va ser una de les millors experiències professionals que he tingut. Tenia un grup d'alumnes de 4r d'ESO i de Batxillerat genials. A Vilassar em vaig reconciliar amb moltes coses, vaig conèixer gent meravellosa, vaig aprendre moltes coses. En principi anava per 15 dies. Però vaig acabar feliçment el curs i em van enviar cap al Garraf, a l'altra punta. També venia només per 15 dies. I ja porte quasi 7 anys. La temporada més llarga que he passat mai en un lloc des què em vaig independitzar.

A Vilassar vaig conèixer a Ricard, un d'aquells alumnes amb els que encara mantinc contacte d'una manera o una altra. Potser amb ell de manera més intensa perquè des del primer moment va ser molt fàcil estimar-nos. Era genial amb 16 anys i és genial amb 23. En tot aquest temps hem compartit converses, projectes, secrets, músiques, alegries, tristeses, cafès, dinars... ens hem felicitat aniversaris quan facebook encara no existia i hem sabut que encara que estiguessim en l'altra punta del món sempre ens acabaríem retrobant per explicar-nos les nostres aventures i fer-nos una bona abraçada.

Per això quan em va demanar que participés com a jurat en els Jocs Florals de l'escola on treballa actualment no em vaig poder negar.  I és que enguany hem hagut de celebrar Sant Jordi quan hem pogut! quin desastre de dates amb la Setmana Santa pel mig! Vaig estar llegint contes de criatures entre 6 i 12 anys i m'ho vaig passar molt bé perquè va ser una experiència totalment nova per mi i la imaginació de les personetes a aquestes edats és molt divertida. I divendres passat vaig tornar a Vilassar, recordant el camí que feia fa 7 anys per anar a l'institut amb els meus alumnes genials, artistes tots d'una manera o d'una altra. Els carrers, les cafeteries, la mar... tot està més o menys igual. Potser és que no ha passat tant de temps. Però han passat tantes coses!

I vam repartir els premis, les roses, els llibres, els diplomes... vam veure moltes criatures de 3, 4, 5 anys mirant sorpresos tot el que anava passant a l'escenari, vam riure molt, vam posar-nos al dia, Ricard i jo, davant d'un cafè, explicant-nos totes les coses que sabem que ens podem explicar, com sempre. Em va fer molta il·lusió saber que quan se'n va anar a treballar a Sudamèrica es va emportar un llibre meu a la maleta.  No importa el temps que fa que no ens hem vist. Sempre estem.

Era genial amb 16 anys, ho és ara amb 23 i ho serà sempre.
No em vaig equivocar. No ens vam equivocar.
Si em dóna permís ja faré publicitat del seu blog i veureu com tinc raó...

dissabte, 9 d’abril del 2011

CONFESSIONS A LA VORA DE LA TOMBA D'STEVENSON...

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.

Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?

En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.

La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.

El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.

Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!

Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!

I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.

Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....

Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)

diumenge, 3 d’abril del 2011

TAKE ME BACK TO THE START

VERSION EN CASTELLANO





Te espero en el instante en que mis frases me desnudan.
Quique González

Recordes la barca? no, clar que no, si no recordes com era la vida vora el Nil com hauries de recordar quan teníem una barca i anàvem d'illa en illa adorant déus olímpics? El teu somriure era bell, amb aquella bellesa estranya que té el minut abans de retrobar-nos, el moment exacte en què decidim afegir més pàgines a la història. El teu somriure és bell, encara, a pesar de tot. A pesar dels segles que fa que no tenim barca.

La llibertat eren peixos de plata retallant-se contra l'aire pur. Tu pescaves i jo cantava. El mar que compartíem i que segurament no recordes. Que estranys els records... despertar-se un dia i entendre l'obsessió de viure prop del mar i la por a submergir-me. Mirar fixament l'horitzó esperant veure arribar la nostra barca. No entraré si no estàs prop per salvar-me de nou. Recordes el naufragi? Sort que estaves prop. Sempre estaves prop.

Hi ha deserts, hi ha illes perdudes, temples a Afrodita, ciutats sorolloses i brutes, muralles, boscos amb coves... en quins altres llocs t'hauré de tornar a esperar? Com puc fer per ordenar els records si no m'ajudes?

No t'imagines les poques ganes que tinc d'odiar-te. Entre els besos i l'oblit continue preferint els besos. Que com tot el món sap ho curen tot.