dimarts, 16 de novembre del 2010

QUANDO A ALMA NÃO É PEQUENA

Es fa de nit aviat, comença a fer fred. Però els dies estan plens de moments brillants i per les nits continuem ballant per espantar la foscor.
Aquests dies la profe ens fa treballar les improvisacions. Sortir del camí marcat, de la coreografia dissenyada, no és fàcil. Hem de deixar enrere totes les idees preconcebudes del que està bé i del que està malament i atrevir-nos a caminar per on no havíem caminat fins ara. No sabem on ens portarà la melodia. No sabem quin serà el següent pas. El moviment dels braços, ens diu Trini, naix del cor. El cor no té por de les coses desconegudes. Està desitjant anar cap a les coses desconegudes. Capbussar-se en la sorpresa, en allò inesperat, en el moment irrepetible. Li encanten les coses desconegudes. El cap té por, necessita la coreografia, necessita que li diguen quin és el següent pas, si toca anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Aquests dies aprenem a improvisar, a escoltar la melodia i a deixar que el moment siga únic, irrepetible. A que l'acció comence en el cor i no en el cap.

.........................................

Fa uns quants dies, més o menys a la mateixa hora, em saluda una senyora pel carrer. Cada vegada és una senyora diferent i tinc la sensació que les conec. Elles a mi em coneixen, això és evident, i em saluden amb entusiasme. Jo no tinc ni idea de qui són ni de què les conec. Cada dia una senyora diferent. Encantades de saludar-me. Tinc la sensació d'estar dins d'un conte de Pere Calders.

.............................................

Enyore ciutats en les que no he estat mai.

..............................................

Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Fernando Pessoa.

.............................................

Tots els camins que hem de recòrrer sense coreografia. L'instant únic, intangible, impermanent, que ens salvarà del fred una vegada més.

11 comentaris:

Lasafor ha dit...

Hola Julia… veo que estas súper entusiasmada con la danza, es estupendo, como es también que al cruzarte en el camino con la gente te saluden, no importa que tu no recuerdes de que las conoces siempre es agradable una sonrisa, lo más probable es que a ellas les suceda lo mismo pero siempre es agradable. Un beso preciosa

Júlia Zabala ha dit...

hola mama! pues sí que estoy entusiasmada sí! y con mi profe más! Ya viste este verano lo buena que es! lo de la gente que me saluda... bueno, soy muy despistada, qué se le va a hacer! Besos!

TORO SALVAJE ha dit...

M'agrada molt la improvisació i res els pasos marcats.

Quan veig alló del un, dos, tres... un, dos, tres, quatre, mitja volta, un pas a l'esquerra, un, dos, gir complert, etc... no li veig la gràcia.

Petons.

Júlia Zabala ha dit...

les improvissacions són un repte, Torosalvaje, és com llançar-se al buit sense saber massa bé on aniràs a parar. I és un exercici per perdre la por en general, la por a mostrar-se sense màscares, la por a les coses desconegudes, la por a caminar per on ningú no ha caminat mai...
Les coreografies també són importants perquè se necessita una gran dosi de creativitat per inventar-la, entendre-la,interpretar-la...
Però la improvisació és el repte. Petons!

Ainalma ha dit...

Tu estàs segura que el cor no té por de les coses desconegudes??? Això m'ha suggerit una frase de Blas Pascal: "El cor té raons que la raó desconeix".

Besets!!!

Júlia Zabala ha dit...

i tan segura, Ainalma!! ;)
B7s!

el paseante ha dit...

M'encanten aquestes metàfores teves entre la dansa i la vida. Deu ser bonic sortir del camí marcat per saludar senyores desconegudes :-)

Escrius com els àngels.

Júlia Zabala ha dit...

ballem com vivim i vivim com ballem, Paseante. Glups, gràcies pels piropos! els valore molt venint de tu!

el paseante ha dit...

Doncs jo dec viure d'una manera molt matussera :-)

ShiroDani ha dit...

Hola otra vez. Esta entrada me ha gustado en especial.
Me toca mas directamente por lo del movimiento.
Aquí en Occidente el corazón es el centro de toda emoción. Pero en Oriente sobre todo en el extremo, el centro de toda emoción, de la vida, el centro de todo lo relacionado con lo físico y emocional el el HARA.
Es un punto un poco mas abajo del ombligo.
Desde hay nace toda hacino, toda vibración, todas las pasiones. Y lo es por ser el centro donde toda energía KI en japonés, CHI en chino, se acumula y desde hay es transmitida hacia todo el cuerpo.
Sobre los saludos desde desconocidos, quizá, solo quizá, cuando uno esta un poco mas feliz eso se refleja en la mirada y provoca esto una empatía hacia la felicidad. Dado que todos tenemos carencias, cuando el brillo de la felicidad le refleja a uno... no tiene mas que sonreír y saludar.
Un abrazo

Júlia Zabala ha dit...

Tanto en clase de danza como en las prácticas de reiki trabajamos con la idea de chi y con los diferentes chakras, Dani. El Hara sobre todo nos lo hacen tener muy en cuenta! ;)
Gracias por la visita!