RECORDEM VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Vaig aprendre a parlar català als 15 anys. Anava a una classe especial i tenia els millors professors del món. Em van ensenyar moltes coses, no em cansaré mai de dir-ho. Algunes estaven als llibres i d'altres no. Però vaig aprendre molt. I va ser a l'institut on vaig llegir Estellés per primera vegada. I vam descobrir com explicar l'amor, la mort, l'exili, el sexe, la terra. Vam aprendre que es podia admirar un pimentó torrat de la mateixa manera que es podia maleir la injustícia

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dones, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa

que es podia enyorar un amor perdut o recrear-se en la pornografia més evident, que es podien dir les coses més difícils de la manera més senzilla.

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?

Avui, 4 de setembre, recordem el dia del naixement del poeta. Tota la blogosfera es mobilitza penjant poemes i paraules d'Estellés i a molts llocs del territori se celebren avui sopars, recitals i homenatges diversos. Moltes gràcies als promotors de la idea.

Estellés sempre m'ha acompanyat, sempre amb la paraula exacta i necessària. La meua vida universitària va ser profundament poètica per molts motius. Sobretot per l'existència dels grups literaris que organitzàvem recitals i espectacles de tot tipus. Música, paraules... A quants escenaris vam pujar llegint poemes d'Estellés?

Aquest és un dels meus poemes favorits, un dels que solia triar per llegir:

TESTAMENT MURAL
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

I m'agraden especialment les seues èglogles. Aquí podem llegir la número V. I aquí la genial VIII.

Però ningú mai ha llegit ni llegirà Els amants com ho va fer Ovidi Montllor. Avui el meu homenatge és doble.