En general m'interessa la vida de la gent. Però no per xafarderia, no us penseu. Acostume a ser una tomba (d'aquelles antigues plenes d'angelets, posats a triar...) quan m'ho demanen. Tanmateix, conèixer la vida de les persones és moltes vegades com obrir una novel·la i descobrir aventures, intrigues, moments de contemplació, descripcions de paisatges desconeguts, personatges interessants...
Com molts de vosaltres sabeu, el meu interès augmenta si la persona en qüestió és una mica decimonònica. Quina època tan fosca i tan brillant al mateix temps. Si hagués nascut en aquell moment m'hauria demanat ser Annie Brassey viatjant per la Índia, Ida Pfeiffer per la Xina, Mary Kingsley per Àfrica...
Algunes altres van fer el viatge cap a dins. Com Emily. La Nova Anglaterra calvinista que li va tocar viure no permetia ballar, ni anar al teatre, ni llegir novel·les, ni cantar fora de l'església, ni celebrar el Nadal, ni reunir-se les dones... Tot i així, Emily Dickinson va escriure més de 1000 poemes que no va voler que es publicaren mai. Molts d'ells adreçats a un amor impossible com el que van tindre tantes dones sotmeses a la moralitat d'aquella societat puritana.
Als 31 anys Emily va decidir vestir-se de blanc i no tornar a sortir de casa. Així va passar els últims 15 anys de la seua vida sense que ningú sabés per què. He tingut un hivern estrany. No em sentia bé i ja saps que març m'atabala. Escrivia en una carta cap al final de la seua vida. Va morir el 1886, als 56 anys. A pesar de la seua reclusió observava la vida en els ulls de la gent que la visitava i escrivia les seues bellíssimes cartes i els seus poemes magnífics.
Era un poeta, és a dir,
treia algun sentit sorprenent
dels significats ordinaris;
i una esència infinita
de totes les nostres coses.
(1862)
Pel meu treball conec moltes dones que no poden anar a ballar, ni anar al teatre, ni reunir-se amb altres dones, ni llegir, ni enamorar-se de qui voldrien.
Em pregunte quantes Emilys hi haurà al nostre voltant sense saber-ho...
9 comentaris:
Massa, diria, encara...
M'agraden molt les biografies en general i les de dones especialment.
Bona setmana, maca!
Un escrit molt adequat per la data de demà i un homenatge per tantes dones que han sacrificat miserablement la seva vida per... no-res.
M'ha encantat la cita que has traduït, no pot ser més veritat!
Joan V.
Bufffff!!!! I fins i tot les que no ho diries mai... Per cert, has llegit mai "La dama de blanc" de Wilkie Collins? T'agradaria, n'estic segura.
Una Emily seria la que et parla ara. Sabies que la Dickinson, a part de vestir de blanc, sempre duia una flor també?
Sort que avui podem fe coses que moltes dones, abans no feien. Sempre he pensat que Emily Dickinson seria la reina de la blogosfera.
Llarga vida als seus poemes.
I quantes dones també viuen a la sombra , al darrere d'un gran home, fent una feina que no valora ningú i que mai veurà la llum?
Massa...encara!
És interessant conèixer la vida dels autors, com pensaven, què menjaven, com vivien.
Bona setmana Nimue
Desgraciadament encara són massa les dones condemnades a ser molt poc .
A mi la clausura sempre m´ha fascinat, i si encara és una clausura d´una dona del Romanticisme, més encara.
Pense que ella va escogir la seua pròpia llibertat dins del seu regne. Com la societat no la deixava fer allò que ella volia, va elegir estar on podia fer-ho. Tot un acte de llibertat.
UN beset
Cris
Muchas,todavía quedan muchas Emilys.
Solo cuando se saborea la libertad somos concientes de su perdida...un beso y sigue contandonos bellas, alegre, tristes historias.
No sóc massa xafarder, però m'has fet venir ganes de conèixer l'obra d'aquesta Emily enclaustrada en si mateixa (com tantes dones).
Júlia, quan pugues, passa´t pel meu blog. Hi ha una coseta per a tu.
Beset
Cris
Publica un comentari a l'entrada