CASA AMB JARDÍ

RECORDANT VIRGINIA UN 25 DE GENER

2012-01-29T21:21:00.005+01:00

VIRGINIA WOOLF (1882-1941)

El 46 de Gordon Square, a Londres, no existeix en realitat. Coses de la guerra. Però continuem imaginant les habitacions pintades de blanc on Virginia respirava alegries i tristeses, l'ebullició de les paraules, la casa plena d'idees, gent entrant, sortint, creant els lligams que només saben teixir aquells que tenen l'ànima plena de móns improbables.

Virginia escrivint, la seua germana Vanessa pintant. Intentem oblidar la tristesa de la casa de Hyde Park. La tristesa infinita de Virginia després de la mort de la seua mare, bella model de pintors prerrafaelites nascuda a Índia, la mort de la seua germana Stella, la mort del seu pare. Virginia adolescent envoltada de morts. Acarone distreta el roure japonès que adorna la plaça. Virginia juga a ser equilibrista en la delicada frontera entre la vida i la mort. Escric el seu nom en la meua llista d'escriptores suicides (Sylvia, Anne, Virginia...) Torne a llegir les cartes de comiat a la seua germana Vanessa i al seu marit Leonard, No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que ho hem estat nosaltres.

Virginia intentant captar cada detall de l'existència, cada olor, cada sabor, cada salt de la consciència, cada somni prenent forma en la seua màquina d'escriure, el flux de les paraules per fi desbocades, salvatges, com el riu de Sussex on es va suicidar, Virginia en el desglaç primaveral de principis de segle, parlant sola, inventant monòlegs onírics, sent feliç, sentint-se desgraciada, Leonard al seu costat, Virginia feliç, Virginia creant.

Els fantasmes de Bloomsbury m'acompanyen una estona fins a la meua cafeteria secreta.

Faig un somriure discret als àngels de Swedenborg que insisteixen en explicar-me històries increibles. Ara no. Ara fa fred i plou. Fa 130 anys que va nàixer Virgínia. Hi ha àngels que poden esperar.

Sota un roure japonés.

QUALSEVOL DIA ARRIBARÀ UN ANY NOU

2012-01-04T11:11:00.015+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

VERSIONE IN ITALIANO

ENGLISH VERSION

Qualsevol dia arribarà un any nou i ens trobarà contemplant el foc des de l'entrada de la cova on comença tot.

On comencem a transformar-nos en la llegenda que algú escriu en fulls de paper invisible.

On comencem a convertir-nos en el somni del nòmada que acarona el vent amb les seues pestanyes.

On comencem a convertir-nos en l'esperança de qui no té por i sap que ha de sortir de la cova perquè comence tot.

Qualsevol dia arribarà un any nou i ens trobarà inventant paraules noves, canviant el nom de les coses que ja existeixen, aprenent idiomes antics que només parlen les fades bones dels contes infantils.

Qualsevol dia arribarà un any nou i no ens n'adonarem.

Perquè canviarem el rellotge per la brúixola.

Perquè no ens importarà saber quina hora és sinó cap on hem de caminar.

No enyorarem res perquè tot serà nostre.

CORS QUE BATEGUEN A VERONA

2011-12-11T20:20:00.004+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO
VERSIONE IN ITALIANO
ENGLISH VERSION

Verona és la versió poètica dels nostres somnis.

Ens rep amb boira i pluja, amb arbres il·luminats com estrelles caigudes.

A Verona roses petites sobreviuen al fred dels jardins públics, tantes flors, fulles daurades de tardor, aglans..

A Verona busquem cafeteries on seure a observar la gent que camina pels carrers humits dels somnis que somiem quan arribem a Itàlia.

A Verona compartim xocolata calenta amb mamasorriso i hores de conversa amable i fàcil.

A Verona hi ha Julieta esperant eternament Romeu, el balcó, la casa, la tomba... Julieta dolça que em recorda que sempre és millor evitar els amors suicides i impossibles. A pesar de tot Verona continua omplint-se de cors que bateguen, entre els mercats de nadal, llums com llàgrimes que decoren les places de la ciutat, olor de castanyes, torrons, nois d'ulls blaus que obliden pesar els plàtans al supermercat, compartir conversa amb Manuela , les classes a Linguait, descobrir llibreries, llegir poemes d'Erri de Luca, aprendre paraules noves, recordar paraules antigues, buscar el sol i el paisatge vora riu, xiprers, paisatge daurat, somiat.

Em quedaré una estona més aquí, prop de la Piazza delle Erbe, amb barret, guants i abric, sortirà la lluna, em quedaré dormida, prepararem cafè, recordarem pesar la fruita en el supermercat PAM de la Via dei Mutilati, decidirem noves rutes, descobrirem ponts, castells, contes... Em quedaré aquí una estona més...

Verona és la versió onírica dels nostres poemes.

DESEMBRE ITALIÀ

2011-12-01T22:22:00.006+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

23 Fitzroy Road, Londres. Sóc veïna de fades i suicides en aquest Londres estrany que m'atrapa. Continue fent equilibrismes en la doble vida que vincula Londres i Barcelona

Passe el mes de novembre pensant en Sylvia i William, buscant les paraules apropiades per explicar la història d'aquesta casa on ell somiava amb fades i ella es va suicidar. Em fallen els patrocinadors per aquest tipus d'aventures i decidisc tornar breument a Itàlia, per veure si la distància il·lumina el camí que hauré de seguir en aquest hivern que comença. Estrany hivern que no sabem on ens portarà.

De moment Verona m'espera. Bella com sempre.

El nord sempre és fred. Qualsevol dia començarà l'estiu en qualsevol lloc.

De moment, busqueu-me a Verona.

MARXAR...

2011-11-01T21:21:00.005+01:00

Para,respira, vete!

I si fos tan fàcil...?

CARRERS IMPOSSIBLES

2011-10-23T19:19:00.004+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

En la majoria de les ciutats on acostume a perdre'm voluntàriament hi ha un carrer que només conec jo.

A pesar de tot apareix als mapes. Però només jo el conec de veritat. Conec el seu autèntic nom i les múltiples esquerdes temporals que conformen el seu paradigma.

Sovint resulta difícil caminar per aquests carrers sense ensopegar amb personatges infinits, acolorits, arrodonits, amorosits, que ens ofereixen productes típics de la ciutat a canvi de poder compartir amb nosaltres una estona del seu temps petrificat. El secret està en no tenir pressa. Què pot haver més important que deixar que l'ànima rellisque per carrers de nom impronunciable? què importa perdre l'avió o perdre el cap? i sobretot, què importa perdre el temps si es tracta d'amarar-se d'històries antigues i futures i enlairar-se una mica, miraculosament, sense saber com, sense que importe, per destriar quina és la millor.

A cada ciutat hi ha un carrer impossible, de vegades improbable. Està en els mapes però no el reconeix quasi ningú. En aquests carrers hi ha les millors cafeteries, amb les millors magdalenes i altres coses d'esmorzar i berenar.

El secret està en no tenir pressa.

I en què no t'importe fer un avió amb el teu mapa inútil i enviar-lo volant ves a saber on.

LADY JANE NO VOL SER REINA

2011-10-09T19:19:00.001+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'execució de Lady Jane Grey. Paul Delaroche (1883)

Lady Jane, neboda d'Enric VIII, de la casa Tudor, tenia 16 anys quan la van coronar reina d'Anglaterra.

Víctima de les conspiracions de la seua família per la successió al tron, es va trobar de manera involuntària enmig dels conflictes entre catòlics i protestants.

Un parell de mesos abans l'havien obligat a casar-se en contra de la seua voluntat i també en contra de la seua voluntat la van coronar reina d'Anglaterra.

Era el 10 de juliol de 1553. Va regnar durant 9 dies.

El 19 de juliol de 1553 va triomfar la rebel·lió dels catòlics encapçalats per Maria Tudor, coneguda com a Maria la Sanguinària (Bloody Mary) Lady Jane va acabar tancada en la Torre de Londres i Maria va acabar convertida en reina.

La vida de Maria també va ser intensa i difícil, com la de la majoria de les dones d'aquella època, encara que foren reines. Però Maria volia ser reina. I Lady Jane, no.

Lady Jane va estar tancada 7 mesos a la terrible Torre de Londres i finalment va ser decapitada. Tenia 17 anys i estava considerada com una de les dones més cultes d'Anglaterra.

Sobre la vida i obra de la dinastia Tudor podem trobar moltes pel·lícules, novel·les... tot està més o menys explicat als llibres d'Història.

Tot excepte què li va passar pel cap, pel cos i per l'ànima a Lady Jane durant aquells 9 dies que va ser reina sense voler. I durant els 7 mesos que va estar tancada a la Torre esperant la seua execució.

A la National Gallery de Londres podem veure el quadre Paul Delaroche inspirat en la mort de Lady Jane. Algun dia faré una llista de les coses que m'obliguen a tornar a Londres dos, tres, quatre, cinc vegades l'any... Una és aquest quadre immens i absolut.

Lady Jane va ser executada a l'aire lliure, envoltada de molta més gent. Evidentment no anava vestida de blanc perquè aquest color es reservava a les dones solteres, i evidentment no portava el cabell solt. Però el dramatisme que transmet el quadre, bellíssim i dolorós, devia ser exactament així.

Cada vegada que el veig, envoltada de dotzenes de turistes i càmeres de fotos, em sembla escoltar-la, amb la veu fluixa, a la meua orella... jo no volia ser reina...

LA PRIMAVERA ÉS UN ESTAT MENTAL

2011-10-02T21:21:00.004+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

La primavera és un estat mental. L'estiu més encara.

A la porta de casa meua s'acumulen muntanyes de fulles seques, daurades i tristes. ja fa dies que he de dormir amb manta.

I encara no ha arribat la pitjor part.

Encara no plou.

Encara no calen abrics.

Encara no tremolem per les cantonades.

Vaig buscant estratègies per avançar-me als primers senyals de congelació anímica.

Cuine grans quantitats de galetes i magdalenes.

Prepare te ben calent. El te ben calent sempre ajuda a sobreviure a la tardor.

M'envolte de llibres on apareixen piràmides, fosques ciutats victorianes, versos sense rima, cartes sense resposta, viatges sense mapa. No tot en el mateix llibre, clar.

Imagine animals enormes, impossibles i marítims ballant en cercle a la llum de llunes enormes.

Em refugie en llibreries noves i antigues. Preferiblement llibreries amb cafeteria. Cafè, pastissos i llibres. I que vinga l'hivern que ja no m'importa. En algun lloc deu ser primavera. També serveixen llibreries sense cafeteria si parlen italià com la llibreria Le Nuvole a la inauguració de la qual vam assistir fa uns dies. Suggerent, blava, un trosset d'Itàlia a Barcelona mentre acabem de preparar el pròxim viatge a Verona. Farà fred, ja ho sé. Molt de fred. Però enguany no m'importa.

Sembla que no. Però ja és octubre.

Aviat farà fred.

Però la primavera és un estat mental.

BUSCANT ÀNGELS NOUS

2011-08-25T21:21:00.005+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Continuem buscant hipopòtams.

I pel camí trobem postes de sol daurades, rius carregats d'aigua i llegendes, ponts indestructibles, places on descansar.

Hi ha llocs on sempre acabem tornant, puntuals, expectants. Hi ha ciutats que ens reben amb la voluntat de resistir totes les rutines que ens imposem, que ens fan caminar entre la seducció de les coses antigues i els espais oberts coberts de girasols, bellesa toscana, revisitada any rere any, redescoberta, redecorada en la memòria, redundant.

Són les mateixes places però no són les mateixes places.

Com deia Neruda, nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos. El temps antipàtic, Cronos maleit, que ens fa crèixer i ens fa canviar i transformar-nos i repassar amb ulls nous els paisatges antics. Les escultures de Michelangelo sempre seran les mateixes, presoneres de la seua pròpia immortalitat, les tombes imponents d'àngels dolorosos romandran per sempre a l'interior de la Santa Croce, San Miniato al Monte ens acollirà compassiu quan voldrem fugir de la multitud i als peus del seu cementiri contemplarem una vegada més la ciutat petrificada en la seua bellesa antiga.

I cada vegada buscarem àngels nous per les cantonades, cada vegada menjarem el millor gelat, la millor pizza, capturarem el mateix paisatge, la mateixa llum, el mateix pont endimoniat i indestructible, les mateixes places, les mateixes tombes. Però no seran les mateixes. Perquè nosaltres no serem iguals, tampoc. I hi ha llocs on cal tornar sempre per tornar-los a descobrir.

I ara continuaré buscant hipopòtams com una viatgera decimonònica que no oblida mai el seu paraigua ni la seua banyera.

El meu viatge continua...

PER SI EM TROBE UN HIPOPÒTAM...

2011-07-31T21:21:00.003+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Faig les maletes pensant en aquells viatges decimonònics de les meues heroïnes. Saber quan marxaràs però no quan tornaràs... quina meravella. Ni si tornaràs. Viatjar a cegues i en contra de tots.

Intente portar només coses útils a la maleta però no puc evitar recordar la genial Mary Kingsley (1862-1900) que va viatjar per Àfrica estudiant les tribus caníbals i descobrint noves espècies animals i que va portar amb ella des de Cambridge el seu paraigua. Un dia navegava per un riu de l'Àfrica Occidental i es va trobar amb un hipopòtam que volia tombar la barca. Sense saber què fer, va agafar el seu paraigua i va acariciar l'hipopòtam amb ell darrere de l'orella. L'hipopòtam, sorprés i extasiat, va marxar tranquil·lament sense tocar la barca.

Intente carregar coses útils a la maleta però sóc hereva moral de Mary Kingsley. No arribaré als extrems de la intrèpida May French Sheldon (1847-1936), experta exploradora a Kènia, que viatjava per Àfrica carregant amb la seua banyera i els seus plats de porcel·lana. Viatjant amb avions low cost és difícil portar la banyera damunt... però un paraigua per si em trobe un hipopòtam amb falta de carinyo potser sí que em cap...

Trobe a faltar els meus estius africans. Com Lady Anne Blunt, la deliciosa néta de Lord Byron i filla de la matemàtica Ada Byron de qui ja he parlat en alguna ocasió, visc entre l'enyor caòtic i inexplicable d'El Caire i la necessitat vital de perdre'm pels carrers de Londres.

Me'n vaig amb una maleta plena de coses útils. Amb l'ànim decimonònic de fer grans descobriments.

Ja us diré si m'he trobat un hipopòtam en les meues rutes obsessives entre Itàlia i Anglaterra.

O si acabe descobrint noves piràmides a la vora del Nil.

O noves pastisseries en ciutats franceses.

O nous hipopòtams...

THE WATER-BABIES: LLUMS I FOSCORS VICTORIANES

2011-07-18T18:18:00.007+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

A la meua llista de personatges victorians favorits hi ha Charles Kingsley (1819-1875). Va ser capellà de la reina Victòria, creador del socialisme cristià i autor de Los niños del agua (The Water-Babies, 1863)

Va ser publicada un parell d'anys abans que Alícia al País de les Meravelles. I com Alícia i la majoria de contes de fades victorians, presenta una lectura que va molt més enllà de la literatura infantil.

La màgia victoriana és fosca, inquietant, d'una dolçor que oculta autèntics malsons, de fades lluminoses amagant les crueltats quotidianes que poblen la geografia onírica infantil.

Los niños del agua explica la història de Tom, un petit escura-xemeneies que, com la majoria de criatures d'aquella època, és explotat i maltractat pels adults, obligat a treballar, a no estudiar i a malviure pels carrers. Tristes circumstàncies fan que el petit Tom acabe ofegat al fons del riu. Allà és recollit per les fades que el converteixen en un nen de l'aigua. I així Tom és educat per criatures aqüàtiques (peixos, insectes, fades...) que tracten de fer d'ell un home de pròfit.

La història de Kingsley és una sàtira moralista, surrealista en ocasions, divertida, trista, amb aires de Dickens i descripions fascinants de la fauna dels rius britànics, una crítica ferotge de la mentalitat tancada d'alguns cièntifics de l'època i sobretot de l'explotació infantil i dels mètodes educatius que havien de patir els xiquets.

Si som capaços de contextualitzar la història i passar per alt les contínues referències en contra dels irlandesos, els americans, els negres i els catòlics, resulta una història deliciosa, amb aquella melancolia decimonònica, amb aquella crueltat insuperable que només tenen els contes de fades victorians.

Patirem amb el petit Tom, maltractat i explotat, intentant sobreviure en el riu, entre salmons, libel·lules i fades, corprès amb la primera abraçada maternal que li fan, desitjós de tenir companyia, de poder jugar i viure com un xiquet sense haver de treballar netejant xemeneies, passant fam i sent maltractat pels patrons.

Riurem amb les escenes dels científics escèptics que neguen la realitat a pesar de tenir-la davant dels nassos.

Tremolarem entre les ombres inquietants d'un conte de fades que amaga les crítiques més ferotges contra la manera d'educar els nens del segle XIX.

Diu Kingsley al final de la història:

Estudia i dóna gràcies a Déu per disposar d'aigua freda per rentar-te, com un autèntic anglès. I et dic encara més: encara que la meua història no siga real o jo no tinga raó, no importa, tu mantin-te fidel a l'esforç i a l'aigua freda. I recorda sempre, com et vaig dir al principi, que tot això només és un conte de fades, pura fantasia i diversió. I per tant no has de creure ni una sola paraula. Encara que siga veritat.

SENSE POR

2011-06-19T20:20:00.004+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Si sabés que no tens por entraria de puntetes en l'incendi que provoquen els teus ulls quan riuen, els teus llavis quan ploren, el teu cos quan apareix intacte en la meva memòria.

Si sabés que no tens por t'agafaria la mà i dibuixaria de nou les línies que descriuen el teu destí al costat del meu.

Si sabés que no tens por em punxaria amb totes les agulles del món i dormiria un somni llarg de teranyines i ratolins i cendres i flors mortes, només perquè vinguessis a despertar-me.

Si sabés que no tens por escriuria les preguntes per a totes les teves respostes, no deixaria que l'oblit s'instal·lés en les teves butxaques, ens convertiríem en rodamóns insensats si sabés que no tens por i descobriríem paisatges infinits de rius impossibles. Em voldries sempre, et voldria sempre.

Si sabés que no tens por seríem tan lliures com sempre ho vam ser, sense lleis, sense banderes, sense temps, sense espai. El meu camí és el teu camí. La teva llegenda és la meva llegenda.

Si sabés que no tens por moriríem totes les morts dels herois només per tornar-nos a trobar, menjaríem el pa, beuríem el vi, només per descobrir que els déus s'han oblidat de nosaltres.

Si sabés que no tens por aniria amb tu a qualsevol infern, a qualsevol cel, a qualsevol desert enfonsat en la memòria sense memòria dels homes adormits.

CONSELLS

2011-06-05T17:17:00.005+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Don't move
Don't talk out of time
Don't think
Don't worry
Everything's just fine
Just fine

No somieu. No busqueu res millor. No intenteu canviar res. No inventeu res. No imagineu res. Feu sempre el que s'espera de vosaltres. No sigueu curiosos.

Escolteu sempre les persones majors que s'han equivocat moltes vegades abans que vosaltres i així no haureu de cometre errors. No us equivoqueu, no sortiu mai del camí, no fos cas que descobriu nous camins, no fos cas que cometeu nous errors i aprengueu noves lliçons. Per què aneu a equivocar-vos si altres ja ho han fer per vosaltres? Busqueu el camí més fàcil. Els camins dificils i complicats fan molta por.

No perdeu el temps amb diversions banals. Sigueu productius. Feu sempre coses útils. Tingueu sempre una resposta lògica per a qualsevol pregunta estúpida. I si no la teniu, inventeu-la, mentiu, enganyeu. Passeu per damunt dels que considereu més dèbils, dels que no pensen com vosaltres, permeteu-vos el luxe de jutjar-los i condemnar-los des de la vostra posició evidentment superior. Vengeu-vos amb crueltat, sempre que pugueu, dels que us han fet mal perquè sense dubte la culpa sempre és d'ells. No us feu responsables mai del que passa al vostre voltant. La culpa sempre és dels altres.

Avorriu-vos molt. Però sobretot avorriu molt a tota la gent que teniu al vostre voltant. Mateu-la d'avorriment amb tot tipus de teories psicològiques, filosòfiques, metafísiques, econòmiques, polítiques, antropològiques, poètiques... Tingueu sempre una teoria preparada per matar a qualsevol d'avorriment però no us embruteu els peus posant-la en pràctica.

No somieu. No perdeu el temps. Sigueu pràctics, sensats. Sapigueu sempre cap on aneu. No tingueu dubtes. Sobretot no tingueu dubtes. Mateu-nos a tots d'avorriment.

No perdoneu mai una ofensa perquè semblareu dèbils.

No canvieu mai d'opinió perquè semblareu poc seriosos.

No defenseu mai el que penseu que és just perquè acabareu a la foguera.

Mentre vosaltres perdeu el temps dubtant, equivocant-vos, imaginant, buscant nous camins, hi haurà unes quantes persones plenes de teories, preparadíssimes per passar per damunt vostre i jutjar-vos per inútils i per ser poc productius. Exèrcits sencers de persones sensates i ben formades que guanyaran molts més diners que vosaltres, formaran famílies correctíssimes i no tindran cap dubte en general en la vida.

Encara no sabeu què voleu ser en la vida? Aleshores no mereixeu aquesta vida.

Sigueu covards i egoistes, comporteu-vos com criatures malcriades que quan no poden aconseguir el que volen trenquen tot el que troben al seu voltant. Trenqueu coses. Trenqueu persones. Destrosseu-los a tots. Sigueu tan grisos i tan banals com pugueu. No penseu de manera diferent. Repetiu les frases que escolteu als vostres majors sense parar-vos a pensar si estan equivocats.

Podriu-vos en l'infern de la mediocritat.

No somieu amb un món diferent.

Deixeu-nos en pau.

ELS LÍMITS DE L'ÀNIMA

2011-05-31T17:17:00.003+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Dissabte passat vam ballar al teatre de Vilanova. Moltíssimes hores de feina, buscar vestuaris, recordar gestos, netejar moviments, assimilar músiques, assajar les mirades, les parades, les direccions... I després tot passa tan ràpid! a ritme de dansa oriental, de tango argentí, de flamenc, de tot una mica. Família, amics, alumnes... el nostre públic. I després dos dies repassant en el meu cap els meus errors: una diagonal de tango que no vaig fer exactament com tocava, un pas fora de lloc... Ahir analitzàvem amb la nostra profe i coreògrafa, genial, com ja sabeu. Em va dir que no havia de deixar que el perfeccionisme m'impedís gaudir del treball. Que no sempre equivocar-se significa fer-ho malament. Que hem d'aprendre a fluir també en els errors i integrar-los dins del moviment.

Equivocar-se no sempre significa fer-ho malament.

La meua coreo individual va ser amb aquesta cançó:

I el tango aquest:

***

Aquesta nit he tornat a somiar amb filòsofs grecs que discutien sobre els límits de l'ànima a la vora del Nil. Em miraven demanant la meua opinió, com esperant que recolzés totes les seues teories contradictòries. Són esgotadors... Els he oferit uns caramels de maduixa i he fet equilibris sobre un fil d'aram amb l'esperança que quan tornés a mirar-los haurien entés per fi on són els autèntics límits de l'ànima. El paisatge egipci es manté inalterable somni rere somni, vida rere vida, segle rere segle. Examplant els límits de les ànimes.

***

Una de les coreografies a ritme de seguiriya que ens ha muntat la nostra genial profe està feta a partir d'un poema meu de El cercle de les ànimes :

Si alguna vegada perds la teua fe en mi
sabràs que hem arribat al final del camí, al final d'aquest buit.
Dibuixaria un mapa mut i em perdria pels carrers de Babilònia
a la recerca d'una planta màgica que et cure les ferides de la incredulitat.
Les dones no ploren però jo ja he jugat la meua vida
a una sola carta que encara no he gosat destapar.

El poema està encapçalat amb una cita del guatemaltec Rafael Arévalo Martinez:

Yo tuve el placer de arder, de llenar mi destino.

NO QUEDARÀ RES

2011-05-18T18:18:00.003+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Et recorde com una criatura quàntica. Presència entròpica, matèria morta, la poesia estranya del teu caos reordenant alfabets.

Com un univers que esclata de lluny i ens inunda amb planetes mal col·locats.

Demà no quedarà de tu ni la majúscula del teu nom.
Ni la metàfora de la teua absència.

EL SIGNIFICAT DEL MEU TATUATGE

2011-05-07T19:19:00.004+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

realitzat per Ismael Hidalgo

La serp, i en concret l'Uroboros, era un símbol sagrat en l'Antic Egipte. Només per això ja no em caldria justificar res més sobre el significat del meu tatuatge. Però hi ha més coses. A més, no es tracta d'un Uroboros qualsevol...

La serp egípcia, venerada com a divinitat, està lligada a mites solars, a la ressurrecció, la vida eterna i la reencarnació per la seva capacitat de canviar de pell. La cobra era el símbol del Faraó (hi havia una serp enterrada al costat de Tutankamon) les ballarines es movien com a serps i els rituals sagrats amb serps servien per aconseguir coneixements ocults... A l'Índia la serp es considera símbol de saviesa i de poder, la bella Deesa de les Serps de la civilització minoica ens retorna al temps de les societats matriarcals, a Grècia, a Escandinàvia, a la Xina, a Mèxic, a Amèrica del Nord... des del Neolític fins els nostres dies la serp ha sigut adorada, incomprensa, maleida, beneida, satanitzada, respectada.

Dins del meu particular panteó espiritual hi ha tres serps: la Sagrada Serp egípcia, la Kundalini hindú i l'Uroboros, la serp que es mossega la cua.

L'Uroboros representa l'eternitat, l'infinit, la unió de la part material i la part espiritual, és la serp còsmica dels inicis que envolta el món amb els seus anells i equilibra l'energia masculina i la femenina. A més és un símbol alquímic de transformació, l'etern retorn, el cicle que acaba i que torna a començar, semblant al Samsara hindú i budista. No hi ha principi, no hi ha final.

Així que a l'hora de buscar el disseny del meu tatuatge tenia molt clar què és el que volia expressar i per què.

Buscant imatges d'Uroboros que m'agradaren vaig pensar en un primer moment fer-me el model que apareix al manga Full Metal Alchemist però li he vist a massa gent i volia alguna cosa més personal. Ismael, l'artista tatuador, em va ensenyar l'Ouroboros de la banda noruega de rock industrial Mortiis. Però al final m'he tatuat un Auryn que representa tot el que he explicat anteriorment sobre la serp i a més afegeix un parell de coses importants

Auryn és un talismà que apareix al genial llibre de Michael Ende, La Història Interminable. És el símbol de l'Emperadriu Infantil del món de Fantasia, una medalla amb les dues serps enroscades i la frase "Fes el que vulgues". Qui porta l'Auryn ha de ser respectat i la medalla li dóna al seu portador protecció absoluta. A més, quan el porta un ésser humà, Auryn li concedeix tots els seus desitjos. El risc és que l'humà pot arribar a oblidar el món real i aleshores no podria retornar. El lloc on resideixen les persones que han oblidat com tornar al món real és La Ciutat dels Antics Emperadors. A més de ser una joia, Auryn és un lloc, una espècie de portal que sosté l'orde de l'univers i que representa la connexió entre el món dels humans i el món de Fantasia.

Les serps sagrades de l'Auryn ens mantenen units als nostres somnis, a la capacitat de crear, ens recorden que hi ha alguna cosa més que la grisor del món que ens envolta la major part del temps, és el símbol dels que lluiten per sobreviure a la mediocritat, a la banalitat, dels que pensen que l'Art i els Somnis en qualsevol de les seues formes ens salvarà del No Res, del Buit, de la Decadència. Igual que Bastian a La Història Interminable. Auryn i les seues serps ens recorden el camí per tornar a casa i fer realitat els nostres desitjos.

Així és que tot això és el que representa el tatuatge que porte a l'esquerra del melic.

Gràcies a Ismael per haver sabut dibuixar tan bé el que jo volia, a Roger per donar-me xocolata mentre me'l feia i als dos per aguantar els meus crits de dolor durant el procès.

M'encanta com ha quedat!

FELIÇ SANT JORDI!

2011-04-23T18:18:00.001+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els llibres que m'han caigut aquest Sant Jordi

Per totes les històries que esperen ser explicades en rigurosa fila índia a l'altre costat de les nostres parpelles tancades. Les històries educades que esperen el seu torn, dissimulant la impaciència, dient per favor i gràcies i perdó, les que demanen qui és l'última i algú contesta "aquella d'allà, la història del noi que lluitava contra els monstres i al final guanyava", les històries que dormen 8 hores diàries (en horari nocturn, sense dubte) i mengen tenint en compte l'equilibri entre proteines i hidrats i sempre es porten bé i no donen problemes i no munten escàndols. Les històries educades que en el fons tenen ganes de ser escandaloses.

Per totes les històries que esperen ser explicades amb la impaciència de qui sap que s'acaba el temps, que en qualsevol moment apareix la paraula Fi i salten amb entusiasme i criden una mica esperant que ens adonem que estan allà. Les històries al marge de la norma, que dormen de pura felicitat en qualsevol racó calent i sec, que mengen caramels de maduixa sense parar i accepten no ser acceptades a canvi de no vendre la seua llibertat i animen a la rebel·lió a les històries educades que esperen ser explicades en rigurosa fila índia.

Per la musa que sempre acompanya al seu artista, a pesar de tot, que sempre està, que sempre espera que la mire als ulls, que agafe aire, que comence una nova història, que continua confiant en ell, guardant els millors somnis. Per la musa que espera que el seu artista torne de lluitar contra els dracs, carregat de roses, perseguit per princeses histèriques. I li guarda un lloc especial dalt d'un arbre per a que descanse.

Pels monstres en forma de drac o de qualsevol altra cosa que no podran amb nosaltres.

Pels herois en forma de drac o de qualsevol altra cosa que ens animaran a continuar.

Per les princeses en forma de rosa i les roses en forma de princesa.

Per les paraules poderoses, per la matèria dels somnis, pels besos que ho curen tot, per les flors que encara ens hem de regalar, pels contes que encara ens hem d'explicar, perquè ens tornarem immortals quan escriurem la nostra llegenda, pels llibres que ens alimenten més que un plat de macarrons.

Perquè la millor història encara està per escriure.

la meua rosa de Sant Jordi

TORNANT A VILASSAR DE MAR

2011-04-16T21:21:00.007+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Era l'any 2004 i jo portava una temporada anant-me. Perquè jo quan me'n vaig sempre me'n vaig per sempre. Encara que sempre acabe tornant. Supose que per tenir l'ocasió de tornar a marxar. La qüestió és que els meus estudis i treballs m'havien portat de Marroc a Egipte, d'Egipte a França, de França a Itàlia, d'Itàlia a València i torna a començar... Fins que en algún moment estrany i inesperat es va trencar el bucle i vaig anar a parar a Barcelona. Em van trucar per dir-me que tenia 24 hores per incorporar-me a treballar de profe a Vilassar de Mar i per alguna raó misteriosa vaig acceptar i em vaig presentar a l'institut. El curs que vaig passar a Vilassar va ser una de les millors experiències professionals que he tingut. Tenia un grup d'alumnes de 4r d'ESO i de Batxillerat genials. A Vilassar em vaig reconciliar amb moltes coses, vaig conèixer gent meravellosa, vaig aprendre moltes coses. En principi anava per 15 dies. Però vaig acabar feliçment el curs i em van enviar cap al Garraf, a l'altra punta. També venia només per 15 dies. I ja porte quasi 7 anys. La temporada més llarga que he passat mai en un lloc des què em vaig independitzar.

A Vilassar vaig conèixer a Ricard, un d'aquells alumnes amb els que encara mantinc contacte d'una manera o una altra. Potser amb ell de manera més intensa perquè des del primer moment va ser molt fàcil estimar-nos. Era genial amb 16 anys i és genial amb 23. En tot aquest temps hem compartit converses, projectes, secrets, músiques, alegries, tristeses, cafès, dinars... ens hem felicitat aniversaris quan facebook encara no existia i hem sabut que encara que estiguessim en l'altra punta del món sempre ens acabaríem retrobant per explicar-nos les nostres aventures i fer-nos una bona abraçada.

Per això quan em va demanar que participés com a jurat en els Jocs Florals de l'escola on treballa actualment no em vaig poder negar. I és que enguany hem hagut de celebrar Sant Jordi quan hem pogut! quin desastre de dates amb la Setmana Santa pel mig! Vaig estar llegint contes de criatures entre 6 i 12 anys i m'ho vaig passar molt bé perquè va ser una experiència totalment nova per mi i la imaginació de les personetes a aquestes edats és molt divertida. I divendres passat vaig tornar a Vilassar, recordant el camí que feia fa 7 anys per anar a l'institut amb els meus alumnes genials, artistes tots d'una manera o d'una altra. Els carrers, les cafeteries, la mar... tot està més o menys igual. Potser és que no ha passat tant de temps. Però han passat tantes coses!

I vam repartir els premis, les roses, els llibres, els diplomes... vam veure moltes criatures de 3, 4, 5 anys mirant sorpresos tot el que anava passant a l'escenari, vam riure molt, vam posar-nos al dia, Ricard i jo, davant d'un cafè, explicant-nos totes les coses que sabem que ens podem explicar, com sempre. Em va fer molta il·lusió saber que quan se'n va anar a treballar a Sudamèrica es va emportar un llibre meu a la maleta. No importa el temps que fa que no ens hem vist. Sempre estem.

Era genial amb 16 anys, ho és ara amb 23 i ho serà sempre.

No em vaig equivocar. No ens vam equivocar.

Si em dóna permís ja faré publicitat del seu blog i veureu com tinc raó...

CONFESSIONS A LA VORA DE LA TOMBA D'STEVENSON...

2011-04-09T21:21:00.003+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies em vaig despertar amb ganes de visitar la tomba de R.L. Stevenson. De tant en tant em passa això. Durant aquells minuts en què he de decidir si estic desperta o dormida, mentre intente escapar de l'intens estat oníric que m'atrapa cada nit, em ve al cap alguna cosa que he de fer.

Tinc la biblioteca plena de llibres de tuberculosos. Com el senyor Stevenson, que va marxar d'Escòcia cap a terres més càlides per consell del metge. Quins temps aquells en què els metges t'enviaven a viure a terres més càlides per curar-te les malalties. No com ara, que et donen una pastilla i t'envien a casa. Doctor, per favor, en la pròxima visita no em podria receptar vosté un viatge a terres càlides, com a Stevenson?

En un d'aquells viatges va conèixer a Fanny, una americana deu anys més gran que ell amb qui es va casar i amb qui va passar la resta de la seua curta vida, viatjant i escrivint. Com no podia ser d'una altra manera la relació va ser una mica escandalosa. I com no podia ser d'una altra manera, A Stevenson i a Fanny els va importar ben poc.

La tomba d'Stevenson i de Fanny està en Samoa, en una petita illa del Pacífic sud.

El metge no em recepta viatjar a països càlids però per sort ja ha arribat el bon temps. Comença la temporada de platja i en les estones que em deixen els assajos de dansa i el treball baixe a còrrer per la vora de la mar.

Assagem molt. I estic molt cansada i molt contenta. La nostra genial profe està fent-nos treballar molt per oferir-vos un espectacle preciós al teatre de Vilanova a finals de maig. M'encanten totes les coreografies que ens està muntant (bé, encara he de decidir la música de la meua individual. Però cada vegada ho tinc més clar...) A més, serà la primera vegada que ballaré un tango amb parella i en públic. Estic entusiasmada amb el muntatge!

Entre entusiasme i entusiasme el que més em costa és tirar endavant amb les coses més pràctiques. Com fer la compra, planxar la roba, contestar mails. Em passaria el dia escrivint, ballant, llegint, mirant pel·lícules i corrent per la platja. Molt bé, Julieta, acabes de descriure el que són les vacances!

I mentres arriben les vacances i l'estiu i els pròxims viatges, a penes em queda temps per llegir més que els treballs que els faig fer als meus alumnes. De vegades tinc la sensació que em passe la vida corregint redaccions. La qual cosa deu voler dir que ells es passen la vida escrivint-les! Però estic molt contenta perquè cada vegada ho fan millor. És increible com han progressat en els últims sis mesos! Fa uns dies redactaven entrevistes i entre els diversos exercicis em va entrevistar a mi. Em va sorprendre moltíssim que la majoria dels meus adolescents estiguen tan agobiats pel tema de la traició i pel futur. Molts em preguntaven si alguna vegada m'havia sentit traicionada i què faria en aquest cas. Sincerament no. No m'he sentit mai traicionada. També em preguntaven pel futur (com et veus en el futur i coses així) I me'n vaig adonar que no pense mai en el futur. I que no ho he fet mai. Les possessions materials a gran escala m'interessen ben poc. Els meus possibles futurs es mesuren en possibles viatges. I sempre que he de pensar en el futur és perquè tinc un viatge a la vista. Res més... No sé si és millor o pitjor però fa més de 30 anys que funcione d'aquesta manera.

Entre unes coses i altres quan acaba el dia estic tan cansada que em quede dormida damunt de les cartes d'Eva a Samuel i no recorde ni com he arribat al llit. La teoria de que tinc un fantasma a casa que em raspalla les dents i em fica al llit va prenent força. Seria genial si a més a més el meu fantasma preparara el dinar, passara l'aspiradora i em llegira una mica en veu alta abans de... zzzz....zzzzz....zzz....

Estimat Samuel,
no estiguis enfadat amb mi. No sóc jo qui ha triat aquesta distància. Tornaré aviat i espero trobar-te feliç i content. Tinc la sensació de còrrer en cercles però cada vegada que em vesteixi de blau serà per recordar que encara t'estimo. Les estrelles brillen per tu, allà dalt, tan alt que sembla impossible. He escrit molt últimament. Saps que no m'agrada ensenyar les meves històries però valoro molt la teva opinió. Com no hauria de fer-ho després de tot... ( El Caire, 1871)

TAKE ME BACK TO THE START

2011-04-03T18:18:00.002+02:00

VERSION EN CASTELLANO

Te espero en el instante en que mis frases me desnudan.
Quique González

Recordes la barca? no, clar que no, si no recordes com era la vida vora el Nil com hauries de recordar quan teníem una barca i anàvem d'illa en illa adorant déus olímpics? El teu somriure era bell, amb aquella bellesa estranya que té el minut abans de retrobar-nos, el moment exacte en què decidim afegir més pàgines a la història. El teu somriure és bell, encara, a pesar de tot. A pesar dels segles que fa que no tenim barca.

La llibertat eren peixos de plata retallant-se contra l'aire pur. Tu pescaves i jo cantava. El mar que compartíem i que segurament no recordes. Que estranys els records... despertar-se un dia i entendre l'obsessió de viure prop del mar i la por a submergir-me. Mirar fixament l'horitzó esperant veure arribar la nostra barca. No entraré si no estàs prop per salvar-me de nou. Recordes el naufragi? Sort que estaves prop. Sempre estaves prop.

Hi ha deserts, hi ha illes perdudes, temples a Afrodita, ciutats sorolloses i brutes, muralles, boscos amb coves... en quins altres llocs t'hauré de tornar a esperar? Com puc fer per ordenar els records si no m'ajudes?

No t'imagines les poques ganes que tinc d'odiar-te. Entre els besos i l'oblit continue preferint els besos. Que com tot el món sap ho curen tot.

EVA ESCRIU DES DEL CAIRE

2011-03-28T22:22:00.005+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Avui fa 70 anys que es va suicidar la trista i brillant Virginia Woolf deixant-li al seu marit una d'aquelles cartes personals que m'agrada col·leccionar: Et dec tota la felicitat de la meva vida. No crec que dues persones haguessin pogut ser més felices del que hem sigut nosaltres. I després es va llançar al riu amb les butxaques plenes de pedres. Feliç i desgraciada al mateix temps.

Aquesta idea de la felicitat em fa recordar una altra petita joia de la també britànica Eva Hume, una d'aquelles dones que sentia haver nascut en una època que no li corresponia. Aventurera, rebel, inconformista... Escrivia, ballava, viatjava, discutia, somiava amb viure en països exòtics que tan de moda estàven al segle XIX... A finals de 1871, Eva es trobava a El Caire on havia d'assistir a l'estrena de l'òpera Aida acompanyada per l'home amb qui la seva família volia casar-la. Però ella estava enamorada d'un jove aspirant a poeta, Samuel Jones, amb qui intercanviava cartes, poemes, contes i aventures diverses, per a desesperació de la família d'Eva que feia tot el possible per separar-los.

Precisament des del Caire escriu Eva i a més de proporcionar-nos algunes de les visions de l'Egipte decimonònic més interessants que he llegit, li explica a Samuel quant el troba a faltar. Entre les descripcions dels encantadors de serps, dels mercats, dels aromes de la ciutat (no sempre agradables) hi ha una Eva desesperada per la distància que la separa de Samuel.

Samuel, com és el teu hivern lluny de mi? jo sóc feliç i desgraciada al mateix temps. Feliç per ser testimoni de les meravelles que amaga aquest país. Desgraciada perquè vull compartir-les amb tu, només amb tu. I estic tot el dia envoltada de gent que m'asfixia i que m'obliga a comportar-me com si anessim a prendre el te amb la reina Victòria en persona. Quin avorriment! Samuel, quant et trobo a faltar! No puc esperar la teva resposta. Vull que estiguis aquí. O en qualsevol altre lloc. Però que estiguis amb mi. No vull que tornem a enfadar-nos. Escriu-me i explica'm moltes coses, totes les coses que t'han passat en la meva absència, totes les coses que has pensat, que has imaginat. Enyoro que m'expliquis els teus somnis. Sóc feliç i desgraciada, Samuel. Saps com és el meu hivern sense tu? No tinc ganes d'escriure versos ara. Només de veure't i de que em diguis que em trobes a faltar. El pròxim viatge el farem junts. No em casaré. Prepara't per l'escàndol. Em diràs que em trobes a faltar? Em tornaràs a preguntar si sóc feliç perquè pugui contestar-te que només si tu estàs prop? Fa dos dies em vaig espantar molt perquè pensava que havia perdut el collar que em vas regalar. Me'n recordo de tu encara que no el porti però sentir-lo prop del meu cor em tranquilitza quan la realitat m'asfixia. Vine amb mi i canvíem la realitat. Salva'm d'aquesta pressó. Encara no hem trobat la resposta a totes les nostres preguntes.

I efectivament, Eva va viure la seva vida escandalosa i poètica, al marge de tot el que s'esperava d'ella, sentint-se feliç i desgraciada al mateix temps. No es va casar amb aquell home, li va donar un disgust de mort als seus pares, li va agradar moltíssim l'estrena d'Aida però més li agradaven els encantadors de serps i les teteries dels carrerons del Caire, va viatjar amb Samuel per mig món dedicant-se als treballs més diversos i curiosos. I es van estimar fins al final.

Però aquesta és una altra història...

JOHN I FANNY, TAN BRILLANTS I DELICATS...

2011-03-20T21:21:00.003+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa uns dies caminava jo per Bloomsbury, sota l'estrany sol londinec, pels carrers i les places on Virginia Woolf passejava la seua tristesa i la seua genialitat a principis del segle XX. L'ombra del Museu Britànic de fons i la mirada a punt per trobar nous racons. Així és com vaig veure, a Bloomsbury Square, un passatge que em va cridar l'atenció, el passatge Red Bull que condueix a una placeta encantadora amb un parell de botiguetes i una llibreria, la Review Bookshop (també té entrada pel carrer del Museu)

La llibreria em va entusiasmar perquè té una àmplia col·lecció de llibres de cartes (d'escriptors, de pintors, de polítics, de músics...) i una cafeteria magnífica, petita i rústica, amb un bon cafè i uns pastissos increibles. I tot el món coneix ja la meua debilitat per les bones cafeteries i per la literatura epistolar...

Així que no vaig poder resistir-me a comprar un llibre molt bonic amb les cartes que el poeta John Keats li enviava a Fanny Brawne, el seu gran amor secret i prohibit. Fanny era una provocadora per a la societat victoriana per enamorar-se d'un poeta com Keats, evidentment un mal partit (encara que quan es van conèixer no es van caure massa bé precisament) Ell va morir a Roma amb 25 anys per culpa de la tuberculosi. Ella es va passejar vestida de negre i amb els cabells rapats durant sis anys.

11-10-1819

Avui visc en ahir; em vaig sentir sota un embruixament el dia sencer. Estic a la teua mercè. Escriu-me unes poques línies, digues-me que mai seràs menys bona del que vas ser ahir amb mi. Em vas enlluernar. No hi ha res al món més brillant i delicat. Quan tindrem un dia només pels dos?

Sempre teu, John Keats.

Gràcies a Fanny la poesia de Keats va ser com va ser, delicada i brillant. Tot en ells va ser escandalós i lluminós, una d'aquelles passions estranyes en què la musa i el poeta es dissolen en la immensitat de la vida i de la mort. Pensaven que algun dia podrien estar junts i es van comprometre en matrimoni en secret. Però ni tan sols l'aire de la bella Roma on John va viatjar per intentar millorar la seua salut va aconseguir salvar la seua història.

Ell va morir i va ser enterrat amb les cartes que Fanny li enviava, de manera que no sabem què li explicava la musa al poeta. Ella va viure molts anys, es va casar, va tenir fills i fins el dia de la seua mort va portar l'anell que John li havia regalat i va conservar les cartes que ell li enviava i que van publicar els seus descendents quan ella ja estava morta.

Haurien imaginat que acabaríem llegint les seues intimitats? Segurament ningú pensa una cosa així quan escriu una carta d'amor. Si és que algú escriu encara cartes d'amor.

Però qui pot resistir-se a saber com li parla un artista a la seua musa?

Jo, almenys, no puc.

Quin plaer immens començar a llegir la cartes de John a Fanny a la cafeteria de la Review Bookshop, davant d'un bon tros de pastís de xocolata... El sol entrant per la finestra, el fantasma de Virginia Woolf passejant per Bloomsbury Square... John i Fanny estimant-se des d'algun lloc indefinit de l'eternitat, junts per fi.

Em sembla que ja no els deu importar si llegim les seues cartes...

LONDON CALLING

2011-03-12T21:21:00.006+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Arribar de nit, caminar de puntetes per no despertar ningú, serà veritat que es veuen les estrelles? és difícil veure les estrelles en aquesta ciutat però sí, aquesta nit és veritat que es veuen les estrelles i que les he travessat en un avió de paper per arribar a l'hora exacta i puntual, tan britànic tot, travessar Hyde Park esquivant esquirols i gent que corre, serà veritat que fa sol? és dificil trobar una mica de sol en aquesta ciutat però sí, fa sol, a pesar de tot, un sol d'aquells que no es creu ningú, com tantes coses increibles però certes, tantes coses que t'explicaria, Notting Hill ple de gent com sempre, com cada dissabte, les cases de colors, els antiquaris, la fruita brillant en el mercat, la llibreria blava on Hugh Grant i Julia Roberts s'enamoraven en una de les meues pel·licules favorites (La felicitat no és completa sense una cabra tocant el violí), caminar fins a Camdem i fer gamberrades postmodernes com comprar-li un quadre a un pintor rus només perquè té els ulls bonics i perquè guarda els quadres dins d'una nevera, com podem ignorar un home que guarda els quadres a la nevera? menjar hindú, música de The Smiths, fa fred i fa sol i sé que t'encantaria estar aquí i fer gamberrades i buscar desesperadament un cafè decent en aquesta ciutat d'infusions per berenar, i trobar-lo a la cafeteria de la Tate Britain, per fi un caputxino decent, jo he vingut a Londres només per veure aquest quadre, saps, The Lady of Shalott, dinar formatge brie amb melmelada de cranberries abans d'entrar al British Museum, saludar a Shiva i Parvati, matrimoni còsmic, amants eterns, Shiva creant el món mentre balla, Parvati mare de Ganesha filla de les muntanyes, Buda, Isis i Osiris, l'espill màgic de John Dee, berenar a Covent Garden, concert nocturn, Luca cantant la seua versió de The Scientist de Coldplay, la pell de gallina, sushi vegetarià, el metro ple de gent, entrar als pubs més canalles de la ciutat, i als més bonics, anar al teatre, recordar la nit que Elvis Presley, Johnny Cash i Jerry Lee Lewis van tocar junts aquella nit de desembre del 56, It's only rock'n'roll but I like it, fer fotos en lloc prohibits sense que ens agafen, Brick Lane underground, Chinatown i més teatre, The Phantom of the Opera (Think of me, think of me fondly, when we've said goodbye...) no m'agrada massa la Tate Modern però sort que hi ha un quadre de Modigliani, anem a la National Gallery, Els Girasols de Van Gogh, passejar per Bloomsbury seguint el rastre de Virginia Woolf, i encara fa sol, i a la British Library també fan un cafè molt bo i hi ha les ulleres de Jane Austen, la lletra de Yesterday escrita a mà per Paul McCartney, el manuscrit d'Alicia en el País de les Meravelles, el Sutra del Diamant, Chaucer, Leonardo, i unes magdalenes enormes quan acabem d'admirar llibres i manuscrits, segur que hem de tornar a casa? encara fa sol, encara no ha plogut, hi ha Starbucks per tot arreu, i mercats on podem trobar qualsevol cosa a qualsevol preu, i encara no he trobat el que venia a buscar, i està tot ple de narcisos grocs i de música i de cupcakes, l'hivern aquí és llarg llarguíssim, i Charing Cross està plena de llibreries, ningú mira a ningú, ningú s'estranya de res, vols ser lliure? anem caminant, els carrers són tan bonics a aquestes hores, vols ser lliure? escolta una cançó de Smiths i explica'm què has fet mentres jo no estava.

To die by your side
Is such a heavenly way to die...

QUAN CORTO MALTÈS SOMIAVA AMB VENÈCIA...

2011-02-26T16:16:00.012+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Corto Maltès

Y de Gibraltar a Maracaibo

yo te llevo, prima, cuando pueda ser;
de Venecia a los muelles de El Cairo
yo quiero ser tu Corto Maltés.

La novia del corto se pasaba
el día pensando en un hombre
que nunca supo, vida, si le convenía.

Javier Ruibal. La novia del Corto.

Per als amants dels viatges, les aventures i els còmics, Corto Maltès és el nostre mite, el nostre sant patró. De mare gitana i pare anglès descobreix que no té línia de la fortuna a la mà i decideix dibuixar-la ell mateix amb una fulla d'afaitar. I així, amb l'ànima dels nòmades aventurers, recorre el món des què és a penes un adolescent durant les primeres i turbulentes dècades del segle XX: Egipte, Xina, Sudàfrica, Argentina, Itàlia, EEUU, Brasil, Irlanda, Somàlia, Etiòpia, Iemen, Rússia, Afganistan, Grècia, Suissa...

Cínic heroi romàntic i apassionat, pirata idealista, el mestre dels comiats i dels amors platònics. Precisament perquè no t'assembles a cap de les dones que he conegut, hauria volgut trobar-te sempre en qualsevol lloc, li diu a Pandora sabent que ella no el seguirà.

Però si hi ha una ciutat on descansa l'esperit immortal de Corto Maltès és sense dubte Venècia. La ciutat on sempre torna. Venècia serà el meu fi diu Corto amb la catedral de Sant Marc darrere seu.

I és a Venècia on sortosament s'acaba d'inaugurar el museu dedicat al nostre heroi, La casa di Corto Maltese

Per als que no entenem la vida sense viatges i aventures, sense la sensació de vertigen cada vegada que comencem a caminar cap a allò desconegut, pels que no acceptem els comiats perquè el viatge sempre ens acaba portant a les mateixes ciutats i als mateixos braços, pels que preferim dibuixar la nostra pròpia línia de la fortuna encara que sagne, Corto Maltès és el nostre heroi trist i solitari. El nostre somiador darrere dels seus somnis.

Perquè només un somiador és capaç de convertir els somnis en realitat.

Venècia m'espera com sempre però abans passaré uns dies a Londres aprofitant la setmana de vacances de Carnaval. Com m'agrada aquesta ciutat i cadascú dels seus racons. Llàstima de clima...

Encara vols vindre amb mi? Avisa'm quan estigues a punt.

T'estaré esperant, com sempre.

Si me dices adios en febrero piénsalo dos veces...

ADÉU, NONINO

2011-02-20T17:17:00.008+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Imatge: Hugo Simberg

Ens mirem i ens preguntem sense paraules com és possible que la vida continue sense ell. Ens fem conscients de la nostra pròpia fragilitat, de la necessitat d'apurar cada segon perquè segurament serà l'últim i encara no ho sabem. Ens preguntem com se li explica a uns pares que el seu fill no tornarà. Ens preguntem com és possible morir-se amb 15 anys.

No recorde què és l'últim que ens vam explicar. No sé què li vaig dir, si era important o no. Perquè sempre penses que al dia següent o a l'altre acabaràs la conversa. Però recorde perfectament la primera vegada que el vaig veure, petit, inquiet, amb els ulls plens de preguntes i el cap ple de respostes. Recorde la cara alegre de la seua mare, les primeres paraules, els primers somriures...

I em sembla increible pensar que no tornarà, que no li podré explicar com era El Caire abans de la revolució, que no tornarem a compartir pel·lícules, llibres, converses... Era una criatura increible, de les que arriben a les nostres vides per il·luminar-nos, de les que estimes sense remei, de les que estan destinades a canviar el món, a ser herois.

I encara que ja no està, perquè se'ns ha mort, sense eufemismes, continuarem estimant-lo fins al final, continuarà sent el nostre heroi, continuarà canviant les nostres vides, continuarem recordant-lo viu, de vegades feliç, de vegades trist, de vegades perdut, de vegades genial, entre l'amor i l'odi com tots els adolescents. Sempre brillant. Sempre nostre.

Com li va dir Desmond a Jack, see you in another life, brother...

A pesar de tot la vida continua.

I a tots ens sembla increible.

EL CEL DAVANT NOSTRE

2011-02-13T17:17:00.008+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

De tant en tant la casa se m'omple de filòsofs. Arriben carregats amb pastissets de crema, gelat de vainilla i vi blanc. Mai no porten bombons, per massa obvis. Però arriben disposats a arreglar el món. Visible i invisible. Sovint hi ha àngels que creuen el menjador, s'amaguen als calaixos que queden mig oberts, esperen impacients l'inici de les nostres converses. Són com els àngels de Rilke, terribles i innocents, passejant-se entre el cel i l'infern.

Si alguna vegada arribem a veure'ls, invoquem Emanuel Swedenborg -el personatge més extraordinari de la història segons Borges- que va passar mitja vida conversant amb els àngels i passejant-se entre l'infern i el paradís. Alehores és possible que algú, en un atac de nostàlgia, comence a recitar fragments de la Divina Comèdia i assegure haver vist el somriure de Beatrice, vestida de blau, acomiadant-se de Dante entre la nevera i el microones.

I ja no sabem si contemplem el cel davant nostre o la vulgar imitació d'un infern qualsevol.

Si les portes de la percepció es depuressin, tot apareixeria als homes com realment és: infinit.

Les bodes del cel i l’infern. William Blake

Tenim un membre de la nostra tribu lluitant entre la vida i la mort. Està a punt de fer 16 anys i totes les nostres filosofies no serveixen per res. Una dècima de segon, un maleit accident i ja no tornes a casa mai més. La família, els amics... simplement esperem. Esperem el miracle més difícil de tots. Un intercanvi equivalent alquímic. Un miracle. Només volem que torne a casa. I no comprenem res.

No creo en más infierno que tu ausencia...

FORATS NEGRES

2011-02-06T17:17:00.005+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Llegia l'altre dia una entrevista a l'escriptora Cristina Fernández Cubas que acaba de reeditar el seu llibre de contes Cosas que ya no existen. Diu que la realitat està plena de forats negres. A mi m'ho van a explicar...

***

Estic molt contenta perquè la nostra meravellosa Trini, la profe de dansa, ha decidit quedar-se fins a final de curs. Continuem aprenent coses noves, preparant pròximes actuacions... Aquesta setmana tocava treballar amb vels. Ens explica que és l'estela del cor, que és com un amant que vola darrere nostre si fem els passos correctament i respirem correctament. Si actuem correctament la simbiosi amb el nostre vel-amant funcionarà. Si no, acabem enredades en un tros de roba que se'ns enganxa a l'esquena, als braços, a les cames. Com em va passar a mi dissabte. El meu vel i jo no ens vam entendre en absolut. Quasi ni me'n recorde de com es feia per respirar. Així que de volar, ni parlem...

***

Nobody said it was easy...

***

Un parell de dies abans d'entrar a la cova de les serps ell li va tornar a preguntar què havia somiat.
Ella, encara tremolant d'angoixa pel malson, li va explicar:
-Egipte cremava, Egipte s'enfonsava i tu em traïes.
Ell va fer un mig somriure mentre s'estirava com un gat mandrós.
-Això és impossible, i ho saps. Egipte no caurà. I jo no et trairé mai.
Ella va sospirar.
-Tens raó... això no pot passar mai...

***

CARTES DES DE L'ABISME

2011-01-28T21:21:00.003+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

L'altre dia llegia al diari que han subhastat una carta d'amor del poeta John Keats. També subhastaven un text original del meu admirat William Blake i una carta del Doctor Livingston. M'hauria encantat quedar-me amb la carta de Keats, ho reconec. Fetitxisme en estat pur, ho sé.

M'agraden les cartes, rebre-les i escriure-les, i m'agraden els llibres on es recopilen les cartes personals d'escriptors i artistes que m'interessen. Entre les favorites estan sense dubte les cartes de Neruda a Matilde Urrutia i les de Van Gogh al seu germà Theo. Naturalment les cartes meravelloses que escrivia Julio Cortázar (Querido cronopio Roberto López: Esto no es una carta, es una tortuga...), sobretot les que li escrivia a la seva amiga , la poeta, Alejandra Pizarnik animant-la durant la seua tristesa (no te acepto así, no te quiero así, yo te quiero viva, burra, y date cuenta que te estoy hablando del lenguaje mismo del cariño y la confianza –y todo eso, carajo, está del lado de la vida y no de la muerte), les de Juan Rulfo a Clara Aparicio (Por eso creo que no resistiré mucho a ser una especie de capataz que quieren que yo sea. Y sólo el pensamiento de trabajar así me pone triste y amargado. Y sólo el pensamiento de que tú existes me quita esa tristeza y esa fea amargura), les de Lord Byron a Teresa Guiccioli, les de Henry Miller y Anais Nin, les de Rimbaud a Verlaine, les de Joan Sales a Màrius Torres, les de Joan Sales i Mercè Rodoreda, o les del diable Escrutop al seu nebot Orugari, dimoni principant, escrites per C.S. Lewis (l'autor de Les Cròniques de Nàrnia) i dedicades a Tolkien.

Sempre que vaig a Roma vaig a la casa de John Keats. M'hauria agradat quedar-me amb la seua carta.

......................................................................................................

Estimat,
encara no sé per què vaig marxar. Escric des del punt exacte on comença el buit, el vertigen. No reconec el paisatge i això significa que he de construir un de nou. Ajuda'm. Encara no sé per què vaig marxar. Deixaré enrere tot el que ja no necessito i tornaré perquè t'enyoro. T'enyoro fins i tot quan estic amb tu. Tant de bo haguessis vingut amb mi.
(Cartes d'Isis Iskandariyya)

....................................................................................................

Que avorrit és ser civilitzat algunes vegades...

No sabré mai què és el que saps de mi,
Ni en quina veritat hem estat junts,
Ni si hi serem per sempre.

Joan Margarit

IDIOMA SECRET

2011-01-15T19:19:00.001+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

NomiArt (Deviant)

Inventar un idioma nou.

Canviar el significat de les paraules.

Omplir el diccionari de noves definicions inexactes per a la mediocritat de les ments acomodades en la rutina del convencionalisme.

Escriure en el glíglico de Cortázar, amb paraules impossibles que només nosaltres podrem comprendre. Idiomes secrets, el nostre propi Nushu, on una mirada siga un sintagma, un dibuix en l'aire un complement directe, un paper de color diferent el subjecte de l'oració passiva.

Crear una llengua , inventar-se un codi que ens done permís per enlairar-nos.

Quan diré "avui fa sol" només tu sabràs què vull dir.

EVIDÈNCIES

2011-01-14T19:19:00.013+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Després d'uns petits problemes de salut física la meua metgessa m'ha dit que, a més de prendre religiosament la medicina, m'he d'envoltar de coses boniques i he de fer coses que m'entusiasmen molt. Però que sobretot m'he d'envoltar de coses boniques. Músiques, fotos, llibres, paisatges, persones amables... La meua metgessa en sap molt.

.............................

El company Ernest ha publicat al seu blog un poema de l'Àngels Gregori que m'agrada molt.

Un viatge comença quan comences
a pensar amb qui voldries fer-lo.
Amb qui t'agradaria despertar-te,
en la cabina d'un tren o al seu muscle a l'avió.

............................

La meua meravellosa profe de dansa ja ens està preparant per a la pròxima actuació. Entre altres coses molt boniques estem preparant una coreografia amb un poema meu de El cercle de les ànimes a ritme de seguidilla flamenca. M'encanta la idea i m'encanten les coses imprevisibles i difícils que ens fa fer! Aquesta setmana, per cert, tinc els genolls destrossats.

............................

És una sensació estranya omplir l'agenda de les pròximes setmanes amb activitats.

Perquè en qualsevol moment potser caldrà trencar l'agenda.

............................

Mi mancherai, lo sai.

............................

Les coses més boniques acostumen a ser les menys evidents. Prepare la meua llista per si se m'oblida alguna cosa pel viatge. Com inventar-se paraules, codis que només es poden desxifrar lluny d'aquí, en paisatges impossibles, sota cels impossibles. Coses impossibles. Ja saps.

DESGRALICITAT

2011-01-09T20:20:00.007+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Els meus alumnes de l'institut m'han regalat, molt encertadament, l'últim llibre de Kenizé Mourad, A la ciutat d'or i argent, una bella història d'amor i rebel·lió en la Índia del segle XIX.

La reina Hazrat Mahal lluita per alliberar el seu poble de l'ocupació anglesa al costat del seu amant clandestí en un entorn de guerra que els obliga a abandonar la luxosa vida que portaven fins aquell moment.

Ja no té ganes d'escriure poemes, tant com abans li agradava. Ella escrivia per alegrar els altres aportant-los bellesa i somnis, per transmetre idees, sentiments, parcel·les de vida, petites pedres en el camí de serenitat que cercava i que volia compartir. Hazrat Mahal no escriu per exhibir el seu dolor, li repugna el narcisisme malaltís de qui considera els seus miasmes tan dignes d'interès que vol que en tregui profit el món sencer. Què hi ha de més banal que la desgràcia? Tothom l'experimenta diàriament, Tothom se sent desgraciat. La felicitat, en canvi, és un art i des de temps immemorial els llibres i les escoles de filosofia han intentant traçar-ne els diferents camins. I ella s'inscriu en aquesta tradició.

I des de temps immemorial busquem la manera de convertir-nos en artistes de la felicitat mentre tractem d'alliberar-nos de la banalitat de sentir-nos desgraciats.

El fet extraordinari és observar l'espai que hi ha entre la felicitat i la desgràcia i quedar-se una estona, descansant en la bellesa de les coses estranyes, inexplicables, efímeres.

Deia Benedetti a Primavera con una esquina rota que mai hagués pensat que en la felicitat hi hagués tanta tristesa. I també que calia defender la alegría como una trinchera...

El punt de trobada entre l'exhibició del dolor a què es nega la reina Hazrat i l'exclusiva recreació d'una felicitat artificiosa es troba en els marges de la bellesa imperfecta de la desgralicitat.

O com sentir-se feliç i desgraciat al mateix temps i ser capaç d'explicar-ho d'alguna manera més o menys coherent.

VINE, DEESA DAURADA...

2011-01-02T21:21:00.004+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Vine, deesa d'or, tu que t'alimentes de càntics,
tu, el teu cor s'omple de danses,
tu, a qui la l'alegria fa resplendir a l'hora del repòs
i a qui les danses alegren durant la nit...

Oració a Hathor.

Ningú va saber mai per què les serps no la van voler tocar... per què somreia amb la mirada perduda quan va sortir de la cova on havia vist el passat i el futur, per què acaronava l'amulet de lapislatzuli que portava al voltant del coll, per què no es resistia si sabia que el seu final estava pròxim.

Recordava la primera vegada que ell li havia demanat veure-la ballar, amb el permís de la divina Hathor

les nits vora el riu que tant estimaven, contemplant les estrelles

els contes que ell li explicava

les discusions amb els grecs, les preguntes, les respostes, els interrogants...

-I si no hi ha una altra vida?.- preguntava ell.

I ella sentia com tot el que coneixien estava a punt de desaparèixer, com en els seus somnis estranys, foc, crits, sang... Si algú t'escolta...

-I si marxem?.- preguntava ell.- Marxem amb els grecs, anem a veure el mar.

Li passava un dit per l'esquena despullada i ella tancava els ulls i pensava com seria viure en un altre lloc.

-I si no hi ha una altra vida?.- tremolava ell.- no ens tornaríem a veure?

.................

Quan les vores del Nil van començar a omplir-se de grecs fent preguntes sobre l'ànima, ella va saber què havia de fer.

-Segur que ens tornarem a veure.- li deia i l'abraçava molt fort per consolar-lo, com feia ell quan ella es despertava desorientada sense saber si estava en el passat o en el futur.

Ella va parlar amb els mestres grecs i els va dir exactament què havien de fer, on havien d'anar, quines eren les paraules exactes que havien de dir-li i que ell havia d'aprendre per assegurar-se que es tornarien a trobar en algun lloc, en algun temps...

.....................

I va deixar de respirar.

....................

El cel i les estrelles fan música per Tu.
El sol i la lluna resen per Tu.
Els Déus t'exalten
Les Deeses canten per Tu

Inscripció al Temple de Dendera.
Periode Ptolemaic

CANVIA EL FINAL DE LA PEL·LÍCULA

2010-12-22T22:22:00.010+01:00

versión en castellano

Volia parlar de quan Egipte se'ns va omplir de grecs platònics buscant informació sobre la immortalitat de l'ànima però hauré de deixar-ho per un altre moment perquè fa dies que tinc en el cap a Rick Blaine i Ilsa Lazlo reclamant la meua atenció.

Crec que Rick Blaine és un dels personatges més tontos de la història del cinema. Cada vegada que veig Casablanca tinc l'esperança estúpida de que hagen canviat el final. Però Rick, home! estàs segur que deixaràs marxar a Ilsa? Deixa't estar de frases ampuloses, home, Rick! No serveix de res recuperar París si deixes que Ilsa puge a l'avió, Rick! Els alemanys vestien de gris i ella de blau. De tots els cafés de Casablanca havia d'entrar en el teu. No et sembla una raó suficient? És que no veus que Ilsa vol quedar-se amb tu?

Rick, canvia el final de la pel·lícula per una vegada.

Que no eres Ilsa Lazlo ni yo Rick Blaine...

L'ETERNITAT SE'NS ACABA

2010-12-19T18:18:00.006+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Avui Al-Bayati hauria fet 84 anys. Vaig descobrir un Bagdad lluminós, terrible i poètic de la mà dels seus versos, vaig situar en el mapa paisatges que només coneixia perquè els havia somiat algun dia, vaig redescobrir Neruda a través dels seus homenatges, vaig recordar els secrets que la deesa Ishtar anava recitant mentre baixava a l'infern per rescatar el seu amant. El llibre de poemes amb les traduccions de Federico Arbós Ayuso és un dels meus tresors més valuosos. En aquesta antologia hi ha uns pocs poemes d'un llibre que no he aconseguit trobar mai en cap llengua comprensible per mi i que m'encantaria tenir. És El llibre del mar i parla de Nitocris l'enigmàtica faraona egípcia.

"A los pies de la princesa, amante, sacerdotisa, ídolo, diosa, dejo unos versos escritos. Sobre mi se despeña desde la gran pirámide la luna egipcia, embozada en el manto de las estrellas (...) Y tú, que absorta contemplas mi cuerpo egipto, mis cabellos de nilo. Tú y yo abrazados, como dos amantes que al cabo de mil años se han encontrado al fin en el laberinto"
(Traducció de Federico Arbós Ayuso)

Hi ha algunes coses que cal fer perquè l'eternitat ja se'ns acaba, com diu Jaime Sabines:

llegir Al-Bayati a la vora del Nil, pels carrers de Damasc, a les places de Viena.

anar a Paris, al cementiri de Montparnasse, a deixar una copa de vi sobre la tomba de Cortázar.

recòrrer Grècia amb Kavafis i Carles Riba a la motxilla, arribar a Itaca abans que Ulisses.

buscar un cirerer japonés i llegir haikus sense presses.

negar la mort de Benedetti perquè no pot ser i a més és impossible.

assegurar-nos que els gats de la casa de Lorca a Granada continuen ben alimentats.

seguir els passos d'Oscar Wilde pels carrers de Londres. I els de Bram Stoker. I els de Conan Doyle.

no marxar mai de Lisboa perquè Pessoa no s'acaba mai

ignorar el fred de Rússia amb Anna Ajamtova i Tolstoi.

Marcar en un mapamundi amb xinxetes de colors on són els escriptors, les gelateries, els rius, les places, les pizzeries, els temples, els bancs on seure a descansar...

Perquè l'eternitat se'ns acaba.

WIILLIAM LI DIU A MAUD...

2010-12-12T17:17:00.003+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

William Butler Yeats (1865-1939)

Amor meu, dius que no hi ha amor a no ser que dure per sempre. Quina estupidesa! hi ha episodis molt millors que l'obra sencera... li diria el poeta Yeats a Maud Gonne, per convèncer-la.

y quiero que vengas conmigo,
a cualquier otra parte...

NECESSITATS

2010-12-05T18:18:00.004+01:00

versión en castellano

imatge: William Whitaker

Necessite temps per escriure, un paisatge corprenedor i canviant rere la finestra, algú que em done de menjar, que llegisca els meus contes, que m'explique què passa al món i em faça tornar quan estic massa estona fora de tot, no passar fred, que sone sempre música, temps per escriure, ballar, una bona pel·lícula, un bon llibre, temps per escriure, bon dia, bona nit.

A LA RECERCA DE L'AURORA PERFECTA

2010-11-28T15:15:00.004+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Aquesta setmana la nostra Trini m'ha posat deures en una de les classes de dansa, mentre continuàvem practicant improvisacions: "Júlia, deixa de jutjar-te. Deixa de pensar si està bé o malament. No necessites ser perfecta".

Estic trista perquè se'n va. És la millor profe de dansa que he tingut mai i se'n va a viure a l'altra punta del món. Qui m'ensenyarà ara tot el que necessite aprendre? Ens queda fins a la primavera per a disfrutar d'ella i de les seues classes. Després, se'n va a Brasil. M'alegre molt per ella però em fa molta pena que marxe.

...............................

També aquesta setmana m'han enviat la publicació belga L'Arbre à paroles on han traduit uns poemes meus al francès. La selecció dels poemes i la introducció de la publicació és de Josep M. Sala Valldaura. Ha quedat molt boniquet i estic molt contenta. Sonen molt bé els poemes en francès.

..............................

S'acaba l'any i jo no he aconseguit trobar parella de tango potable. Per motius diversos arriben a les meues orelles les gravacions dels anys 30 de Dímelo al oído. Versions de Mercedes Simone, de Tito Schipa, d'Emilio Tuero... Busque una versió que sone més Piazzolla però em sembla que no deu existir. Total, acaba l'any i continue sense parella de tango, ni potable ni sense potabilitzar! Ja sé què vull per Reis.

..............................

Quin fred fa.... Tot el món parla d'una onada de fred polar però a mi em sembla que és l'hivern, simplement l'hivern, que arriba com cada any. No sé si més o menys puntual però només és l'hivern. Diu Martí i Pol en un poema que l'hivern no és trist: És una mica malenconiós, d'una malenconia blanca i molt íntima. Però jo, amb permís dels poetes que miren rere els vidres, diré que sí, que és trist, que es fa fosc aviat, que ens falta sol i ens sobra fred.

Que a pesar de tot continue menjant gelat de vainilla cada dia.

Que a pesar de tot aniria a Laponia a veure l'aurora boreal. Sense dubte.

PRINCIPI D'INTERCANVI EQUIVALENT

2010-11-21T20:20:00.006+01:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

He somiat que recitàvem poemes circulars en una llengua desconeguda i antiga, enmig d'un cercle de flors i pedres, com invocant ves a saber què. Com volent veure el futur o com volent capturar el passat. Tu recordes els somnis que jo somnie?

Em desperte pensant en ciutats de planta circular, Ctesifont, Bagdad, la biblioteca de Nínive... Podria ensenyar-te les meravelles de Mesopotàmia passejant per aquesta Europa civilitzada plena de museus on hem anat a parar. Anem?

Serà que Borges i el seu temps circular continuem provocant-me el vertigen necessari com per continuar buscant.

Serà l'exaltació de l'amistat en les nits de dissabte, menjant la millor pizza de Vilanova, parlant de Buenos Aires, de física quàntica, de les coses que no faríem mai, de les coses que podríem arribar a fer en determinades circumstàncies.

Serà que ens perdem en un paisatge de cercles concèntrics, que ens perdem en les fronteres impossibles de l'infinit mentre un cercle de transmutació perfecte espera instruccions.

Serà que em provoquen el mateix vertigen les ruines circulars de Borges, el principi d'incertesa d'Heisenberg, la visió de la lluna plena enmig del buit, els teus ulls, el principi d'intercanvi equivalent, els poemes d'Al-Bayati (Ets el foc dels boscos / l'aigua del riu i el secret del foc / Una part de tu és indescriptible /i l'altra: sacerdotesa en el temple d'Ishtar), els poemes que llegim en una llengua desconeguda i antiga en els meus somnis circulars i babilònics.

QUANDO A ALMA NÃO É PEQUENA

2010-11-16T22:22:00.011+01:00

Es fa de nit aviat, comença a fer fred. Però els dies estan plens de moments brillants i per les nits continuem ballant per espantar la foscor.

Aquests dies la profe ens fa treballar les improvisacions. Sortir del camí marcat, de la coreografia dissenyada, no és fàcil. Hem de deixar enrere totes les idees preconcebudes del que està bé i del que està malament i atrevir-nos a caminar per on no havíem caminat fins ara. No sabem on ens portarà la melodia. No sabem quin serà el següent pas. El moviment dels braços, ens diu Trini, naix del cor. El cor no té por de les coses desconegudes. Està desitjant anar cap a les coses desconegudes. Capbussar-se en la sorpresa, en allò inesperat, en el moment irrepetible. Li encanten les coses desconegudes. El cap té por, necessita la coreografia, necessita que li diguen quin és el següent pas, si toca anar cap a la dreta o cap a l'esquerra. Aquests dies aprenem a improvisar, a escoltar la melodia i a deixar que el moment siga únic, irrepetible. A que l'acció comence en el cor i no en el cap.

.........................................

Fa uns quants dies, més o menys a la mateixa hora, em saluda una senyora pel carrer. Cada vegada és una senyora diferent i tinc la sensació que les conec. Elles a mi em coneixen, això és evident, i em saluden amb entusiasme. Jo no tinc ni idea de qui són ni de què les conec. Cada dia una senyora diferent. Encantades de saludar-me. Tinc la sensació d'estar dins d'un conte de Pere Calders.

.............................................

Enyore ciutats en les que no he estat mai.

..............................................

Tudo vale a pena quando a alma não é pequena. Fernando Pessoa.

.............................................

Tots els camins que hem de recòrrer sense coreografia. L'instant únic, intangible, impermanent, que ens salvarà del fred una vegada més.

LA COVA DE LES SERPS

2010-11-07T17:17:00.003+01:00

Versión en castellano

Els jocs de la memòria són estranys. I ella recorda coses que ningú més sembla recordar. Recorda amb porositat onírica, sense temps, sense espai. Per això ha acabat desenvolupant una antipatia protectora cap al concepte temps, per pur instint de supervivència. Sembla ser que recordar més enllà del temps provoca desorientació, confusió de conceptes i una mica de mal de cap.

I així és com ella contempla en els ulls d’ell el reflex d’un foc antic, la barreja despietada del present i del passat. Ella recorda els pactes, el sabor de la sang, les vegades que ell va morir en els seus braços, les vegades que ella va morir en els seus braços, recorda cada vegada que es van besar per primera vegada, recorda el naufragi, recorda la tortura abans que la traició, recorda tots els somriures, totes les certeses, tots els paisatges que han fet seus, recorda totes les vegades que ell ha deixat de recordar. Recorda el pacte. El silenci. L'oblit.

Recorda el comiat a les portes del temple. Fugir o morir. El pacte. Ens tornarem a trobar. Hathor ens protegirà. Ell jugava amb els seus cabells i li feia l’última pregunta. Ella no podia contestar i li deia: Sempre cuidaré de tu, fins i tot quan no voldràs, fins i tot quan no te’n recordes. Ell li deia les paraules exactes, la clau per recordar-ho tot. Ella somreia com somriuen els guerrers abans de l’última batalla, pensant en com podria superar el dolor si ell no era capaç de saltar més enllà del temps, de mirar-la als ulls, de recordar-la. Que faràs? on aniràs? On ens tornarem a trobar?

Ella va creuar les portes del temple sabent que tot el que ara estimaven s’enfonsaria sota l’arena del desert. Ballaria davant de les divinitats, seria jutjada i comdemnada, entraria en el territori de la desmemòria, li tallarien els cabells, li arrancarien l’ànima. La farien entrar en la cova de les serps, a fosques.

Ballava ondulant, mirant més enllà de l’infinit, del dolor.

Ballava per salvar-lo a través de ciutats que encara no existien.

Ballava en silenci al ritme de músiques que ningú entenia.

Ballava i en algun lloc començava una guerra.

Ningú va saber mai perquè les serps no la van voler tocar.

LA RUTA DE LES CIUTATS INVISIBLES

2010-11-01T16:16:00.004+01:00

Versión en castellano

-1-

Aquests dies estic revisitant Les ciutats invisibles d'Italo Calvino.

Kublai Kan i Marco Polo intercanvien melancolies geogràfiques a través de l'imperi tàrtar. L'emperador vol saber què passa en les ciutats que governa i no coneix. Marco Polo li explica com són aquestes ciutats invisibles, oníriques, com petits poemes en prosa. Ciutats suspeses en l'espai, rodejades d'innumerables rius, pavimentades amb metalls preciosos, castells, deserts, animals enormes, comerciants de sedes i espècies, pous de profunditats infinites, desitjos, records, símbols...

Kublai Kan li pregunta a Marco Polo si viatja per reviure el seu passat o per trobar el seu futur.

Marco Polo li contesta que l'altre costat és un mirall en negatiu. Qui viatja reconeix les poques coses que són seues quan és conscient de tot el que no ha tingut mai i de tot el que no tindrà mai.

-2-

Continuem ballant.

Per poder pujar primer hem d'aprende a baixar. No podem estar sempre dalt ni sempre baix.

Per guanyar profunditat en la coreografia hem d'aprendre a estar dalt i baix de manera equilibrada.

No podem estar sempre dalt ni sempre baix

Si estem dalt és perquè primer hem estat baix. Generalment per agafar impuls.

-3-

Quantes ciutats invisibles tenim dins? Quants paisatges invisibles? Quina ruta triarem per comerciar amb les nostres sedes i espècies, de quins animals salvatges fugirem, quantes fonts ens oferiran aigua?

Quina és la nostra ciutat invisible?

I si després de caminar tant ens adonem que ens tornem a trobar al punt de partida?

I si tot estigués més prop del que ens pensem?

-4-

Marco Polo, descansa... ara t'explicaré jo una història....

L'ERROR ESTÀ EN QUEDAR-SE PARAT

2010-10-25T17:17:00.003+02:00

Una altra de les coses que ens diu la meua professora de dansa és que ens equivoquem perquè dubtem.

Quan hem de girar -un gir està bé, dos es complica, tres és molt difícil- quan hem de caminar, quan hem de canviar el pas, quan hem de llançar-nos a terra... Ens equivoquem perquè dubtem. El nostre cos i el nostre pensament van per camins diferents. Ens equivoquem perquè dubtem i dubtem perquè tenim por.

A classe aprenem que un pas ens porta al següent. Llavors el cos i el pensament entren en sintonia i sabem exactament què hem de fer. I ja no hi ha dubtes, ni pors, ni equivocacions. El pas que fem és exactament el que hem de fer.

I després intentem viure igual que ballem.

Primer, saber on anem.

Segon, aprendre a no dubtar.

Tercer, un pas ens porta al següent

Quart, l'error està en quedar-se parats.

ON ANEM?

2010-10-10T19:19:00.003+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

La meua meravellosa professora de dansa ens diu que quan balles no et pots quedar a mitges. O vas o no vas.

Els braços, les cames, el cap, la mirada, cada múscul del cos, cada pensament, cada sensació. No et pots quedar a mitges. Perquè es nota. I no es bonic.

O vas o no vas. Quan balles o en qualsevol altre moment. O vas o no vas.

La qüestió és saber on vas.
O saber on no vas.

Sobretot quan toca improvisar.
Quan balles o en qualsevol altre moment.

Saber on vas.

PREGUNTA NÚMERO 1

2010-10-03T20:20:00.028+02:00

Com s'anomenen les Muses quan tenen gènere masculí?

Descartem l'opció Mus per molt esponjosa que semble...

FRAGILITAT

2010-09-26T19:19:00.002+02:00

Audrey Kawasaki

VERSIÓN EN CASTELLANO

Fa un dia tan clar com en una pintura
de Breughel el Vell.
Si no estigués trist, res no fóra tan bell.
Màrius Torres

Ens movem sense adonar-nos en els límits de la fragilitat.
El temps s'esquerda, congelat entre les nostres mans.
Tenim fred però no ho sabem. Encara no ho sabem, no som conscients del fred que tenim.
Encara no. Només quan tot s'acabarà de trencar serem conscients del fred que tindrem sempre que pensem en aquesta fragilitat amb la que juguem sense adonar-nos.

Hi haurà un foc en algun lloc, potser, per entrar en calor. Serà la imatge perfecta de les coses efímeres i belles, de tot el que és provisional i nostre.

El refugi on tornarem a recordar qui som.

PABLO (NERUDA) I MATILDE (URRUTIA)

2010-09-15T18:18:00.005+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

Ja no ens arriben cartes. I d'amor molt menys. Només factures i missatges electrònics amb la urgència de la immediatesa.

Llegir les cartes d'altres persones té aquell punt estrany de voyeurisme, de ficar el nas en les vides alienes, com de puntetes, com si l'autor de les cartes ens hagués d'agafar in fraganti, com desitjant ser els destinataris de les cartes que llegim en la intimitat del llibre obert. Fa com una mica de vergonya i tot.

Pessoa va dir en aquell magnífic poema que totes les cartes d'amor són ridícules. Però les que Pablo li enviava a Matilde són, a més a més, tendres, urgents, dramàtiques, cruels, belles, quotidianes, tranquil·les, clandestines, efervescents, apassionades, tristes, alegres, etèries, terrenals.

La magnífica edició de Seix Barral reprodueix la mala lletra de Neruda, els dibuixets quasi infantils que afegia a les seues paraules, la vida diària del poeta estimant a Matilde, primer des de la necessitat de l'amor secret, clandestí i per tant inflamat i inflamant. Més tard, quan la relació es va fer pública, les paraules calmades i el sentiment segur i inconfundible.

Matilde era terrible contestant les cartes d'amor de Pablo. I ell es desesperava, te quiero, mi amor, no seas perra, espérame. Però es cuidaven mútuament. Sueño mío, adorada mía, sabes dónde vas? Vas hacia mí. Adonde vayas, andes, vueles, corres, vas andando, volando, corriendo hacia mí. Es van cuidar mentre viatjaven per tot el món, buscant el seu lloc. Pablo li va donar a Matilde la possibilitat de viatjar, de conèixer gent, de formar part de la seua vida poètica i cultural. I Matilde li va donar a Pablo l'estabilitat i la disciplina que ell necessitava per escriure. I li va inspirar alguns del millors versos de la literatura universal.

LA REINA

Yo te he nombrado reina.
Hay más altas que tú, más altas.
Hay más puras que tú, más puras.
Hay más bellas que tú, hay más bellas.
Pero tú eres la reina.
Cuando vas por las calles
nadie te reconoce.
Nadie ve tu corona de cristal, nadie mira
la alfombra de oro rojo
que pisas donde pasas,
la alfombra que no existe.

Y cuando asomas
suenan todos los ríos
en mi cuerpo, sacuden
el cielo las campanas,
y un himno llena el mundo.

Sólo tú y yo,
sólo tú y yo, amor mío,
lo escuchamos.

Versos del Capitán. Pablo Neruda.

COMENÇA EL CURS

2010-09-07T18:18:00.015+02:00

VERSIÓN EN CASTELLANO

-1-

Adéu, estiu, gran estiu. Aquells dies sense horaris ni més obligacions que mantenir la casa ordenada i la nevera plena. Concerts, pel·lícules, llibres, converses interessants, viatges, amics, projectes, sopars, platja, naixements, separacions, retrobades... llum, tanta llum omplint tants dies. Tants moments irrepetibles. Estranyament irrepetibles.

-2-

Comença el curs. I com sempre ens deixarem la pell per intentar fer la feina de la millor manera possible a pesar de tot. No entrarem en detalls. Tot el món deu saber a aquestes altures com s'ha cobert de glòria el departament d'educació, bé com a pares, bé com a profes.

Ja tenim els alumnes dins de les aules (aules amb 35, amb 47...)Enguany em toca dividir-me entre l'aula d'acollida i l'aula ordinària. No m'han donat opció. No envien profes. Ens hem de repartir. A més sempre hi ha algun alumne de batxillerat que em demana que siga la seua tutora de treball de recerca. Enguany només en tinc un.

La meua prioritat sempre són els que arriben nous i petits. Avui he rebut un nen de Romania. Entrevista amb els pares en italià i procurar que el primer dia de la criatura siga el més fàcil possible tenint en compte que només parla romanés. Què serà dels meus alumnes el curs que ve? Perquè el conseller elimina les aules d'acollida però ens continuen arribant alumnes de fora. Com podem atendre la diversitat si tenim classes amb 35 alumnes? Vull saber què va a passar amb els meus alumnes quan jo no estiga. Ningú és imprescindible. Que posen una altra persona. Però que la posen.

-3-

Enguany hauré de menjar macarrons i coses així si vull arribar en condicions al final del dia. He triplicat les hores d'entrenament perquè la meua meravellosa profe de dansa m'ha convençut per fer dues classes de contemporània a la setmana. A part de totes les hores de dansa que ja feia. Estic una mica trista perquè encara no he trobat parella apropiada per la classe de tango. Per favor, que algú vinga a classe amb mi! que sosos són tots els homes del meu voltant!

-4-

M'han regalat un llibre preciós. Les cartes d'amor que li escrivia Pablo Neruda a Matilde Urrutia. Quiero no solo amarte, alma mía, sino ayudarte a vivir. Una edició molt bonica que em té transtornada perquè Neruda és una de les meues debilitats i gràcies a Matilde va escriure tantes coses. Com Los versos del capitán. Sempre tinc Los versos del capitán a la vista, passe el que passe.

RECORDEM VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

2010-09-04T19:19:00.009+02:00

Vaig aprendre a parlar català als 15 anys. Anava a una classe especial i tenia els millors professors del món. Em van ensenyar moltes coses, no em cansaré mai de dir-ho. Algunes estaven als llibres i d'altres no. Però vaig aprendre molt. I va ser a l'institut on vaig llegir Estellés per primera vegada. I vam descobrir com explicar l'amor, la mort, l'exili, el sexe, la terra. Vam aprendre que es podia admirar un pimentó torrat de la mateixa manera que es podia maleir la injustícia

No em deixes a la vora del riu de les paraules.
Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.
Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dones, doncs, la pau. Et demane altra cosa.
Solament que em sostingues ben calent, ben humà.
El camí de la punxa conclou sempre en la rosa

que es podia enyorar un amor perdut o recrear-se en la pornografia més evident, que es podien dir les coses més difícils de la manera més senzilla.

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?

Avui, 4 de setembre, recordem el dia del naixement del poeta. Tota la blogosfera es mobilitza penjant poemes i paraules d'Estellés i a molts llocs del territori se celebren avui sopars, recitals i homenatges diversos. Moltes gràcies als promotors de la idea.

Estellés sempre m'ha acompanyat, sempre amb la paraula exacta i necessària. La meua vida universitària va ser profundament poètica per molts motius. Sobretot per l'existència dels grups literaris que organitzàvem recitals i espectacles de tot tipus. Música, paraules... A quants escenaris vam pujar llegint poemes d'Estellés?

Aquest és un dels meus poemes favorits, un dels que solia triar per llegir:

TESTAMENT MURAL
El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

I m'agraden especialment les seues èglogles. Aquí podem llegir la número V. I aquí la genial VIII.

Però ningú mai ha llegit ni llegirà Els amants com ho va fer Ovidi Montllor. Avui el meu homenatge és doble.

E DOPO UN ANNO SIAMO ANCORA QUI A PARLAR D'AMORE...

2010-08-24T20:20:00.036+02:00

Pintada a la carretera. Davant de Villa Borghese, Roma. Estiu 2010.

Volar de nou.

Instal·lar-nos a l'hotel més surrealista on hem dormit mai i a pesar de tot sentir-nos bé, riure'ns de tot, passejar per Florència de nit, sense gent, què estrany, què passarà, lluna quasi plena, el millor tiramisú de postre, Florència als nostres peus des de la perfecta Cúpula de Brunelleschi, David sense cues, Ponte Vecchio, Botticelli i Leonardo, de nit fa fred, un músic de carrer canta versions de Beatles, Richard Marx i Led Zeppelin a la Piazza della Signoria, wherever you go, whatever you do, I will be right here waiting for you, i recordem els bons temps a Londres, la tomba de Beatrice i les cistelles on la gent deixa els papers amb els seus desitjos, beure caputxinos a totes les places, descobrir el millor gelat del món sencer.

tomba de Beatrice. Firenze.

Viatjar en tren fins a Roma, instal·lar-nos a l'hotel més petit i bonic on hem dormit mai, començar a deshidratar-nos, retrobar-nos amb les amigues, recordar com era Roma quan feia fred, passejar amb la Teresa entre les ruïnes de la Roma imperial mentre preparem activitats per fer amb els nostres alumnes quan comence el curs, ens agrada el nostre treball fins i tot quan estem de vacances, aventures als autobusos públics, papallones blanques i trobades inesperades a les excavacions d'Ostia Antica, anar a la platja de Lido i reconèixer que no ens agrada gens, gelats i més gelats, pizzes, risotto, tangos a la Piazza Navona, la Fontana de Trevi amb gent, la Fontana de Trevi sense gent, àngels i somriures prop del Vaticà, tangos al metro,una pel·li de Jennifer Aniston fugint de la calor, buscar l'ombra a Villa Borguese, comprar-nos tots els llibres i llibretes de la Feltrinelli, mantenir vincles en la distància, planificar nous viatges.

Tornar a casa amb els ulls plens de fonts, de places, d'històries.

Tenir ganes d'explicar-te tantes coses.

.................................................................................................

Volar de nuevo.

Instalarnos en el hotel más surrealista donde hemos dormido nunca y a pesar de todo sentirnos bien, reírnos de todo, pasear por Florencia de noche, sin gente, qué extraño, que pasará, luna casi llena, el mejor tiramisú de postre, Florencia a nuestros pies desde la perfecta Cúpula de Brunelleschi, David sin colas, Ponte Vecchio, Botticelli y Leonardo, por la noche hace frío, un músico callejero canta versiones de Beatles, Richard Marx y Led Zeppelin a la Piazza della Signoria, wherever you go, whatever you do, I will be right here waiting for you, y recordamos los buenos tiempos en Londres, la tumba de Beatrice y las cestas donde la gente deja los papeles con sus deseos, beber capuchinos en todas las plazas, descubrir el mejor helado del mundo entero.

Viajar en tren hasta Roma, instalarnos en el hotel más pequeño y bonito donde hemos dormido nunca, empezar a deshidratarnos, reencontrarnos con las amigas, recordar cómo era Roma cuando hacía frío, pasear con Teresa entre las ruinas de la Roma imperial mientras preparamos actividades para hacer con nuestros alumnos cuando empiece el curso, nos gusta nuestro trabajo incluso cuando estamos de vacaciones, aventuras en los autobuses públicos, mariposas blancas y encuentros inesperados en las excavaciones de Ostia Antica, ir a la playa de Lido y reconocer que no nos gusta nada, helados y más helados, pizzas, risotto, tangos en la Piazza Navona, la Fontana de Trevi con gente, la Fontana de Trevi sin gente, ángeles y sonrisas cerca del Vaticano, tangos en el metro,una peli de Jennifer Aniston huyendo del calor, buscar la sombra en Villa Borguese, comprarnos todos los libros y libretas de la Feltrinelli, mantener vínculos en la distancia, planificar nuevos viajes.

Volver a casa con los ojos llenos de fuentes, de plazas, de historias.

Tener ganas de explicarte tantas cosas.

DOLÇ

2010-08-04T16:16:00.003+02:00

No sé cuinar coses de mare. Però sóc molt bona fent postres. I m'encanta veure com altres persones es mengen els meus postres.

Sempre m'han fascinat les pastisseries, aquell aroma dolç, aquella estètica ensucrada, els pastissets perfectament col·locats en l'aparador, no saber quin triar... Quan era petita volia ser moltes coses (la major part del temps volia ser moltes coses al mateix temps) i una d'elles era tenir una pastisseria.

Quan vaig veure la pel·lícula Chocolat i després vaig llegir la novel·la de Joanne Harris en què està basada va ser com una revelació. Vianne Rocher està destinada a viatjar pel món, buscant sense èxit un lloc d'on no voldrà marxar. Mig francesa, mig maia, arriba a un petit i purità poble francés amb la idea de muntar una bomboneria. Vianne té l'habilitat de saber exactement quin és el bombó o el tipus de xocolata que necessita cadascú dels seus clients per canviar la seua vida. I amb ella arriba al poble la temptació, la rebelió, la provocació, el plaer i l'alegria.

Últimament unes quantes persones m'han dit que podria acabar fent com Vianne. Una d'elles ma mare que vol que faça arrels i que deixe d'anar amunt i avall però que quan estàvem a Granada em va tornar a dir que em veia com a Vianne, preparant galetes, pastissos i magdalenes. Res d'un gran negoci, no. Ni tan sols un negoci mitjà. Simplement un lloc bonic que es puga traslladar fàcilment, preparar els dolços, la xocolata calenta, el te, que també se'm dóna molt bé. Donar-li a cadascú el pastís que necessita, el te que li sentarà millor.

Mentres vaig canviant de paisatge...

.............................................................................................................................................................

No sé cocinar cosas de madre. Pero soy muy buena haciendo postres. Y me encanta ver como otras personas se comen mis postres.

Siempre me han fascinado las pastelerías, aquel aroma dulce, aquella estética azucarada, los pastelitos perfectamente colocados en el escaparate, no saber qué elegir... Cuando era pequeña quería ser muchas cosas (la mayor parte del tiempo quería ser muchas cosas al mismo tiempo) y una de ellas era tener una pastelería.

Cuando vi la película Chocolat y después leí la novela de Joanne Harris en la que está basada fue como una revelación. Vianne Rocher está destinada a viajar por el mundo, buscando sin éxito un lugar de dónde no querrá marchar. Medio francesa, medio maya, llega a un pequeño y puritano pueblo francés con la idea de montar una bomboneria. Vianne tiene la habilidad de saber exactemente cuál es el bombón o el tipo de chocolate que necesita cada uno de sus clientes para cambiar su vida. Y con ella llega al pueblo la tentación, la rebelión, la provocación, el placer y la alegría.

Últimamente unas cuantas personas me han dicho que podría acabar haciendo como Vianne. Una de ellas mi madre que quiere que eche raíces y que deje de ir arriba y abajo pero que cuando estábamos en Granada me volvió a decir que me veía como Vianne, preparando galletas, pasteles y magdalenas. Nada de un gran negocio, no. Ni siquiera un negocio mediano. Simplemente un lugar bonito que se pueda trasladar fácilmente, preparar los dulces, el chocolate caliente, el té, que también se me da muy bien. Darle a cada persona el pastel que necesita, el té que le sentará mejor.

Mientras voy cambiando de paisaje...

TAKE THIS WALTZ...

2010-07-29T15:15:00.002+02:00

Mi madre nunca me ha pedido que le traduzca nada de lo que escribo y ni mucho menos me ha pedido nunca que cambie de lengua para expresarme. Aunque le cuesta mucho, lee con paciencia mis libros y mis cosas y también las cosas que escribe en catalán alguna de mis amigas. Se le escapan palabras y tarda el doble, pero se lo lee todo. No tiene problemas con la comprensión oral pero con la lectura un poco sí. Hace unos días hablábamos de la muerte del poeta inglés Shelley de quien hable tiempo en el blog. Pero ella no era consciente de que hubiera escrito nada sobre Shelley. Ni sobre otras cosas. Y por primera vez me sugirió que podía bilingüizar el blog y así ella no se perdería algunas de mis reflexiones y además me leerían algunos de sus amigos que tienen curiosidad por conocerme. Así que he pensado hacer el experimento. A partir de ahora aparecerá el artículo en catalán y luego en castellano. Si me lo pide el vecino no lo hago pero si me lo pide mi madre…

.......................................................................

Finalment va arribar el dia de l'actuació. I va ser tan bonic que vaig tenir ganes de no tornar a fer res més que no fos ballar. Tot el dia, amunt i avall, només ballant. El mar de fons, la lluna plena, tota la gent que va venir a veure'ns, la música sonant en la nit, les coreografies grupals, les individuals, la cançó que vaig ballar vestida de blanc, tan contenta... quina cançó tan bonica...

I després, mama i jo cap al sud, una mica de desconnexió i menys calor del que la gent diu. Calor, calor... clar! és que és estiu!! Seria notícia veure pingüins en l'Alhambra però 40ºC em sembla una temperatura normal per ser estiu. Dins de quatre messos estaré plorant de fred enfonsada entre mantes i abrics. Ara ha de fer calor!

I Granada continua bonica com sempre, la gent amable, la moreria perfecta, el barroc que no m'entusiasma, el te marroquí, poques tapes perquè nosaltres no mengem animalets, les vistes des de San Nicolás, l'Alhambra des del Paseo de los Tristes, milions de fotos, caminar amunt i avall per carrers que no estaven ni en el mapa, perdre'ns, trobar-nos, quantitats industrials de gelat de vainilla, espectacles de flamenc,Eva Esquivel ballant com una deesa, un japonés molt curiós que volia fer-se fotos amb mi (you are beautiful, mentre em feia reverències i li demanava permís a ma mare) la casa de Federico, el seu piano, l'escriptori preciós on va escriure les seues obres, els seus dibuixos, la seua mala lletra, les seues males notes de pèsim estudiant, els seus manuscrits, el seu paisatge, verde que te quiero verde...

Leonard Cohen cantant els poemes de Federico...

En Viena hay diez muchachas,

un hombro donde solloza la muerte

y un bosque de palomas disecadas.

Hay un fragmento de la mañana

en el museo de la escarcha.

Hay un salón con mil ventanas.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals con la boca cerrada.

Este vals, este vals, este vals,

de sí, de muerte y de coñac

que moja su cola en el mar.

Te quiero, te quiero, te quiero,

con la butaca y el libro muerto,

por el melancólico pasillo,

en el oscuro desván del lirio,

en nuestra cama de la luna

y en la danza que sueña la tortuga.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals de quebrada cintura.

En Viena hay cuatro espejos

donde juegan tu boca y los ecos.

Hay una muerte para piano

que pinta de azul a los muchachos.

Hay mendigos por los tejados.

Hay frescas guirnaldas de llanto.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals que se muere en mis brazos.

Porque te quiero, te quiero, amor mío,

en el desván donde juegan los niños,

soñando viejas luces de Hungría

por los rumores de la tarde tibia,

viendo ovejas y lirios de nieve

por el silencio oscuro de tu frente.

¡Ay, ay, ay, ay!

Toma este vals del "Te quiero siempre".

En Viena bailaré contigo

con un disfraz que tenga

cabeza de río.

¡Mira qué orilla tengo de jacintos!

Dejaré mi boca entre tus piernas,

mi alma en fotografías y azucenas,

y en las ondas oscuras de tu andar

quiero, amor mío, amor mío, dejar,

violín y sepulcro, las cintas del vals.

.....................................................................................

Finalmente llegó el día de la actuación.

Y fue tan bonito que tuve ganas de no volver a hacer nada más que no fuera bailar. Todo el día, arriba y abajo, sólo bailando. El mar de fondo, la luna llena, toda la gente que vino a vernos, la música sonando en la noche, las coreografías grupales, las individuales, la canción que bailé vestida de blanco, tan contenta... qué canción tan bonita...

Y después, mama y yo hacia el sur, un poco de desconexión y menos calor del que la gente dice. Calor, calor... claro! es que es verano!! Sería noticia ver pingüinos en la Alhambra pero 40ºC me parece una temperatura normal para ser verano. Dentro de cuatro meses estaré llorando de frío hundida entre mantas y abrigos. Ahora tiene que hacer calor! Y Granada continúa bonita como siempre, la gente amable, la morería perfecta, el barroco que no me entusiasma, el té marroquí, pocas tapas porque nosotras no comemos animalitos, las vistas desde San Nicolás, la Alhambra desde el Paseo de los Tristes, millones de fotos, andar arriba y abajo por calles que no estaban ni en el mapa, perdernos, encontrarnos, cantidades industriales de helado de vainilla, espectáculos de flamenco, Eva Esquivel bailando como una diosa, un japonés muy curioso que quería hacerse fotos conmigo (you are beautiful, mientras me hacía reverencias y le pedía permiso a mi madre) la casa de Federico, su piano, el escritorio precioso donde escribió sus obras, sus dibujos, su mala letra, sus malas notas de mal estudiante, sus manuscritos, su paisaje, verde que te quiero verde...

Leonard Cohen cantando los poemas de Federico...

En Viena hay diez muchachas,

ISADORA DUNCAN O LA LLIBERTAT PER DAMUNT DE TOT

2010-07-16T13:13:00.007+02:00

Una altra de les dones de finals del XIX que em provoquen fascinació és Dora Angela Duncan, Isadora Duncan (San Francisco, 1878-Niza, 1927)

Una dona d'emocions volcaniques que sublimava l'art i la bellesa i que va revolucionar el món de la dansa. Fora sabatilles de ballet, fora corsé, fora opressions, falses morals. Benvinguda llibertat, benvinguda ballar con les ones del mar, benvinguda vestir-se amb túniques gregues, escandalitzar els puritans, inventar-se una escola a medida, ser lliure. Tantes vegades li van preguntar per què no feia les coses típiques que s'esperaven de les dones...

La seua vida tràgica, els seus amors, els seus xiquets morts, revolucionària en la revolució russa, la defensa de la sexualitat i del cos com a manera d'arribar a la sublimació espiritual, l'amor a la naturalesa, la seua mort absurda...

Vaig llegir la seua autobiografia (Bailando en la oscuridad. Ediciones JC, 2005) totalment corpresa, esmaperduda, fascinada, enganxada a aquella dona magnífica que considerava que la seua autèntica educació va començar quan va deixar l'escola. De mans evidentment de la seua mare que li ensenyava música, literatur i cultura clàssica.

La seua autobiogràfia comença així:

"El carácter de un niño está ya en su plenitud en el seno de la madre. Antes de que yo naciera mi madre sufría una gran crisis espiritual; su situación era trágica. No podía tomar ningún alimento, excepto ostras y champán helados. Si me preguntara cuándo empecé a bailar contestaría "en el seno de mi madre, probablemente por efecto de las ostras y del champán, el alimento de Afrodita (...) Nací a la orilla del mar y he advertido que todos los grandes acontecimientos de mi vida han ocurrido junto al mar. Mi primera idea del movimiento y de la danza me ha venido seguramente del ritmo de las olas"

Ja queda poc pel nostre espectacle. La feina de molts mesos acabarà el pròxim dimecres. Ja queda poc. Hores i hores d'assaig, dolors per tot el cos, ballar descalces sobre la gespa, amb el mar de fons, al ritme d'Isadora que va decidir viure la seua vida com ella volia, per a bé i per a mal. El moviment és efímer, difícil de capturar. Com la majoria de les coses boniques.

La cançó que ballaré en solitari s'assembla molt a la cançó que he posat aquí baix. No pose la de veritat. Per superstició.

Ballem?

tu vida tiene un karma,
cantar, siempre cantar...

PERFECTE

2010-07-12T15:15:00.004+02:00

Per recomanació d'un amic cinèfil he vist una pel·lícula perfecta, La última estación. Explica l'últim any de vida de Tolstoi i el conflicte que s'estableix a conseqüència del testament de l'escriptor més o menys manipulat pels integrants del Moviment Tolstosià. El marc de tota la història és la doble història d'amor entre Tolstoi i la seua dona per un costat i un jove seguidor de l'escriptor amb una de les integrants del Moviment Tolstosià. El senyor Tolstoi va donar molta importància a la reforma educativa, a la vida vegetariana i al pacifisme, la desobediència civil i la no-violència convertint-se en la inspiració de Gandhi amb qui va mantenir correspondència. I mentrestant li va donar temps a escriure Anna Karenina...

He gaudit d'una companyia perfecta aquests dies. Els amics a casa. Notícies de Lisboa que escolte amb saudade infinita, em porten música i records i decidim que qualsevol bon amfitrió ha de rebre els seus convidats amb algunes paraules de Pessoa. És imprescindible. Parlem de viatges. Agost a Itàlia, setembre a Lisboa, octubre a Londres.

Hem anat a un concert perfecte al Teatre Grec de Barcelona. La brasilera Adriana Calcanhoto amb música de Vinicius, del mestre Caetano, de Bebel Gilberto, versions de Manu Chao, de Madonna... que bonic cantar en portugués. Senzillament perfecte.

Després d'acomiadar els meus convidats amb versos de Pessoa i fados d'Ana Moura he anat al teatre en perfecta companyia. Questi fantasmi, mig en italià, mig en castellà. Perfecta. Aneu a veure-la. Aneu en bona companyia o aneu sols. Però aneu al teatre. Riureu molt i us farà pensar una estona. Tot en la mateixa entrada.

Aneu a exposicions, a espectacles, a concerts... l'estiu està ple. A descobrir la ciutat, els racons més bonics de Barcelona. Vinga, que jo us acompanye.

Arriba el dia de l'actuació de dansa. Necessite un bon massatge i un genoll nou. Ja tinc part del vestuari i la música. Perfecte. Jo... no sé si seré perfecta! Després me'n vaig a Granada amb mama a desconnectar uns dies. Perfecte.

Música, llibres, viatges, pel·lícules, plans, filosofies diverses a diverses hores, bona companyia, bones converses, bona gent la que està lluny i la que està prop.

Perfecte.

Eu quero que esse momento
Dure a vida inteira...

Se tudo pode acontecer. Adriana Calcanhoto

NAUFRAGI SIDERAL

2010-07-05T14:14:00.003+02:00

Aquest naufragi sideral s'està fent llarg. Farta de cocos i pinyes. Definitivament.
He descobert el foc, la roda, les pintures rupestres i els animals salvatges. Tinc la cova neta i endreçada. No espere visites de moment. Balle en la platja com Isadora Duncan. Faig collars amb petxines. Faig memòria. Sempre tinc flors al meu voltant.

He llançat una botella amb un missatge al mar. Aquest matí. Obrint-me pas entre grups de gavines agressives que m'observaven amb ulls foscos plens de sang. No m'ha importat. He assumit el perill com qui assumeix veritats, certeses, angoixes, plaers, desmais de la consciència.

He llançat una botella al mar. El missatge és important. Des del meu punt de vista. La importància acostuma a canviar de vestit a mesura que passa el temps. Però el meu temps és el temps de les ucronies. Ucronia, utopia, distopia, ucronia. Ultramar. Univers. Ultrasònic. Ucronia. Urgència. Urgència. Urgència. Ucronia. El meu temps. Maleit eix cronològic incomprensible. Tot és massa còsmic des d'aquesta perspectiva.

Tinc la secreta esperança que la botella que he llançat al mar arribe a la teua banyera, navegant etèria i inconsistent entre sabons, xampús, humitats... que arribe de sobte. Plof. A la teua platja, als teus peus. Com un animal mitològic demanant menjar, amb els ulls grans, plens d'aigua, plens de respostes a preguntes fetes amb poca llum, a missatges en botelles.

Tinc la sensació que l'hauràs de trencar per poder llegir el missatge.

Vigila amb els vidres, no et talles.

Vine a buscar-me.
Farta de pinyes i cocos. Definitivament.

Debemos arrojar a los oceanos del tiempo una botella de náufragos siderales, para que el universo sepa de nosotros lo que no han de contar las cucarachas que nos sobrevivirán: que aquí existió un mundo donde prevalació el sufrimiento y la injusticia, pero donde conocimos el amor y donde fuimos capaces de imaginar la felicidad.

Gabriel García Márquez

Meravigliosa creatura sei sola al mondo
meravigliosa paura di averti accanto...

Gianna Nannini

FINAL DE CURS

2010-06-29T19:04:00.001+02:00

Ha sigut un bon curs.

Sé que sóc afortunada amb els alumnes que tinc. Sé que tinc un dels millors treballs del món. Sé que estar dins de l'aula és una de les millors experiències que he tingut en el camp laboral. La meua classe, l'aula d'acollida, és senzillament genial. És una espècie de microclima en el conjunt de l'institut. Un petit món a part on l'objectiu final és que caminen sols, fora del microclima. Ens trobem de diferents països, colors, religions, famílies, ideologies... I al final tots aprenem de tots, tots cuidem de tots. Passem uns quants messos (9, 6, 4... cadascú els que li toquen...) assimilant, compartint, plorant, rients, enfadant-nos, reconciliant-nos, coneixent-nos, emocionant-nos, sorprenent-nos, aprenent... fins que arriba el moment d'incorporar-se plenament a les aules ordinàries. Al final, almenys per a mi, pesen més els bons moments que els altres. Que també n'hi ha, dels altres, no us penseu.

Que no m'agrada com està organitzat el sistema ho saben la majoria dels que em coneixen, que crec que les normes han de ser coherents, que qüestionar-les de manera creativa i pacífica és un valor interessant, que no crec en el corporativisme professional que m'obliga a defensar el que no puc defensar, que la burocràcia ens ofega la part humana, que no m'interessa un grup d'adolescents amb orxata en les venes que es limiten a memoritzar i repetir dades, que aspire a trobar-me en el camí amb esperits lliures, creatius, sensibles, solidaris, lluitadors, curiosos... que necessite gent que raone fins i tot o sobretot quan m'ha de contradir, que vull gent capaç d'assumir quan s'equivoca i rectificar, gent que aspire a anar sempre una mica més enllà, que respecte els drets de les minories, que comprenga que la diferència és un valor positiu.

Que no ens ho posen fàcil però les dificultats no haurien de ser un motiu per a que ells, els alumnes que ara em toca deixar, no continuen endavant.

I dins d'un parell de mesos alguns ens tornarem a trobar i altres no. Vindran alumnes nous i viurem noves aventures, tornaré a donar la cara per ells davant de qui siga sempre que ho considere just.

A dia d'avui crec que el curs que ve serà l'últim que passaré a l'institut. Per voluntat pròpia. Serà un curs de prendre decisions. I s'hauran de prendre abans d'abril.

Però de moment tinc dos mesos de vacances per davant més que merescuts on tinc intenció de descansar molt, llegir molts llibres, mirar moltes pel·lis i algunes sèries que m'han recomanat, viatjar molt, passar molta estona en la platja, menjar molts gelats, trobar-me molt amb els meus amics... Vaja, molt de tot!

La primera vegada que vaig veure El club de los Poetas Muertos jo tenía 15 anys i els millors professors que he tingut mai. Tenia uns quants Professor Keating a la meua vida. Vint anys després alguns estan i altres no. Alguns van morir abans d'hora perquè la vida moltes vegades és estranya. Amb alguns altres continue compartint bons moments com si no hagués passat el temps. Hi ha Mario, que em va ensenyar el que era la literatura i que va escriure el pròleg del meu primer llibre, hi ha Imma que em va ensenyar llatí, hi ha MºJesús que em va ensenyar grec, hi ha Empar i Cristina que em van ensenyar a parlar en valencià (les meues profes d'aula d'acollida!) hi ha Rodolfo que em va ensenyar mates, hi ha Marce que em va ensenyar anglès i moltes altres coses, hi ha Berni que em va ensenyar filosofia i a pensar molt, hi ha Sanjuan que es jubila aquest any i que em va ensenyar geografia... Els meus anys d'institut van ser molt intensos. Espere que algun dia els meus alumnes puguen mirar enrere i veure tot el que van aprendre durant aquest temps irrepetible.

I qui no s'ha emocionat alguna vegada veient el final de la pel·lícula?

Que passeu bon estiu!

VERTIGEN

2010-06-26T22:22:00.004+02:00

Quan vull sentir el vertigen que altres troben en les muntanyes russes o sucedanis semblants, agafe un llibre de Borges. De vegades és suficient amb això, com si la simple intuició de les paraules ballant en el temps infinit d'un univers circular bastara. De vegades en vull més, en necessite més. Una dosi desmesurada de laberints i biblioteques, de rellotges d'arena i monstres immortals buscant la comprensió de l'oblit.

Cap dels passos que donem és casualitat. Creuem el món de punta a punta per acabar trobant-nos a l'ombra d'una estrella diminuta que anomenem Sol.

No existimos en la mayoría de esos tiempos; en algunos existe usted y no yo; en otros, los dos. En éste, que un favorable azar me depara, usted ha llegado a mi casa; en otro, usted, al atravesar el jardín, me ha encontrado muerto; en otro, yo digo estas mismas palabras, pero soy un error, un fantasma. (El jardín de los senderos que se bifurcan. J.L. Borges)

No existim en la majoria dels temps o existim de tal manera que no ens arribaríem a trobar mai. El vertigen de la incertesa, tornar una vegada i una altra al mateix punt de partida i jugar les nostres cartes amb la secreta esperança de guanyar la partida aquesta vegada.

No desitjar el temps fosc en què ens creuaríem sense reconèixer-nos.

quiero tenerte dando vueltas a mi lado todo el tiempo

en nueve órbitas concéntricas y yo estar en el centro

Corrientes circulares en el tiempo. Los Planetas.

DESCOBRINT ESTRELLES NOVES

2010-06-20T20:50:00.002+02:00

Fer llistes, ordenar i prioritzar seguint un ordre que la majoria de les vegades només té sentit per mi i per alguna ment semblant a la meua, pensar que el caos és la forma més extraordinària d'ordre mentre vaig col·locant cada objecte en el seu lloc exacte. Superfícies irregulars, fractrals infinits, el conjunt de Julia i els seus algoritmes que ja sé que no me'l dediquen a mi però em fa gràcia. Amb el que m'agrada que em dediquen coses i res, ni una cançoneta ni una trista equació...

Entendre el caos i les seues magnífiques teories, descobrir una estrella nova. Quant de temps fa que no mirem el cel? L'excès de llum no ens deixa descobrir res. Reconciliar-me amb la foscor. Aguantar la respiració. Soltar tot l'aire de colp i enlairar-nos com un globus. Contemplar-ho tot des d'algun punt indefinit entre el passat i el futur. Ser astronautes dels bons, dels que contemplen l'univers amb els ulls una mica humits, com es miren les coses boniques. Des de dins.

M'agrada pensar que alguns dels millors poemes que he llegit mai estan en els llibres de física quantica. Amb permís del senyor Pessoa...

El mundo es de quien nace para conquistarlo
Y no para quien sueña que puede conquistarlo, aunque tenga razón.
He soñado más que Napoleón.
He abrazado contra el pecho hipotético más humanidades que Cristo.
Hice filosofías en secreto que ningún Kant escribió. (...)
Esclavos cardíacos de las estrellas,
Conquistamos todo el mundo antes de levantarnos de la cama;
(Tabaqueria)

Deixar-me portar per la bellesa de la incomprensió. Tenir la intuició, la certesa, la inquietud raonable que més enllà de tot encara hi ha alguna cosa més. No cal entendre-ho tot. I mira que em costa reconèixer-ho...

nothing you confess
Could make me love you less...

I'll stand by you. The Pretenders

SENSE BITLLET DE TORNADA

2010-06-15T22:22:00.004+02:00

Tinc ganes que passe juny.

Trobe a faltar els meus estius africans. No tenir bitllet de tornada. Improvisar sobre la marxa. Descobrir nous paisatges i mirar el món com si tot fos nou. Parlar llengües diferents, aprendre paraules noves, gestos nous, músiques noves. Fer plans. Fer molts plans sense cap ni peus. Sensats i insensats. Fer plans com tornar a menjar crepes a la Place de la Comedie de Montpellier, com entrar peregrina i victoriosa a la ciutat de Samarkanda, com mirar el mar des de qualsevol illa grega lluny d'Atenes, com recòrrer la ruta 66 en cadillac cantant cançons d'Elvis, you make me so lonely, baby...

Sembla que no però arriba l'estiu. I marxaré amb bitllet d'anada i tornada a Granada, a Itàlia... Potser Londres al setembre, Notting Hill de nou, acomiadar-se del tot, sense música, see you in another time, D.

Vull fer plans sense cap ni peus, sense bitllet de tornada. Una altra vegada. Sabent que ningú no voldrà seguir-me. Buscar números cap-i-cua, poemes inèdits, històries sense escriure. No tornar a passar fred quan acabe l'estiu. Trobar la manera. Trobar les paraules exactes. Tancar cercles. Obrir portes.

Si te vienes conmigo, si te vienes conmigo
partiremos sin destino hacia algún lugar perdido,
seremos acratas de bajo consumo.

Devoradores de libros de bolsillo,
literalmente, la rosca desgastada del beso de tornillo.
Instalados en un tiempo variable, por hablar, no hablaremos más.
Viviremos pletóricos en cincuenta metros cuadrados,
hipotecados o realquilados.
O mejor, saltando, el que pudiendo quisiera, en zig-zag.

CLARICE: ENTRE LA PASSIÓ I L'ETERNITAT

2010-06-10T22:10:00.009+02:00

Continue pensant en els límits després de llegir la brasilera Clarice Lispector (1920-1977)

Per escriure he de col·locar-me en el buit, va dir, tinc por d'escriure, és perillós. Qui ho ha intentat ho sap. Escric perquè no tinc res a fer el món: estic de sobra, no hi ha res per a mi en la terra dels homes. La meua ànima té el pes de la llum. Té el pes de la música. Té el pes de la paraula mai dita, a punt, potser, de ser dita. Té el pes del record. Té el pes d'un enyor. Té el pes d'una mirada. Però com una absència. I la llàgrima que no s'ha plorat. Té l'immaterial pes d'una soledat enmig dels altres.

Situar-se en el buit, en el límit de la intensitat, en els límits de les passions amb què es troben Lori i Ulises a Aprendizaje o el libro de los placeres (Ed. Siruela, 1994), estimant-se estranyament més enllà d'ells mateixos, amb aquella paciència infinita i incomprensible, com si tot el que hi hagués per davant fos simplement l'eternitat.

Situar-se en el buit, fingir que encara no hem aconseguit l'objecte de desig per recrear-nos en la felicitat clandestina, com la nena del conte que podeu llegir aquí: No era més una nena amb un llibre: era una dona amb el seu amant.

Situar-se en el buit, en la recerca de la bellesa, en la no-por on se situa Clarice per llançar la pedra al fons del pou i esperar que no tinga un final. L'obsessió per l'eternitat (no vaig voler confessar que no estava a l'altura de l'eternitat, que només em produia angoixa), per la unió del cos i de l'ànima en el límit exacte on la vida de cadascú acaba i es fon amb la vida de l'altre: on està la teua ànima? està prop del teu cos? Jo estic prop del meu cos. I m'estic morint lentament. Què estic dient? Estic dient amor. I prop de l'amor estem nosaltres.

Clarice... que va dir que havia vingut al món per tres motius, per estimar els altres, per escriure i per criar els seus fills, que va dir que escrivia com si hagués de salvar la vida d'algú, problablement la seua pròpia vida, que entenia el procés d'escriptura com un dels mecanismes per alliberar-se, per fugir del destí o per plantar-li cara, per negar el dolor i la por, o per recrear-se en l'essència miserable de les limitacions humanes.

Situar-se en el buit. Llançar-s'hi de cap. Burlar-se de l'ortodòxia. Autodefinir-se en la indefinició de reinventar-se cada dia, a cada paraula, a cada frase.

Buidar-se per tornar-se a omplir.

Reivindico el espejismo
de intentar ser uno mismo
ese viaje hacia la nada
que consiste en la certeza
de encontrar en tu mirada
la belleza…

Luis Eduardo Aute. La belleza.

QUALSEVOL DIA

2010-06-06T15:34:00.003+02:00

Qualsevol dia mirarem més enllà dels límits, de tots els límits, els límits de la imaginació, els límits de les paraules, els límits del temps, de l'espai, dels camins, de la consciència, de la inconsciència, de la prudència, del que està bé i del que està mal, del que ens volen fer creure, del que pensem, del que no pensem.

Qualsevol dia anirem tan lluny que ja no ens importarà tornar o no tornar. Abans que tots el llocs importants que voldria ensenyar-te acaben per desaparèixer.

Qualsevol dia serem tan feliços que nos ens importarà com acaben les històries.

I mentrestant...

I can't take my eyes off of you
Damien Rice. The blower's daughter.

WABI-SABI

2010-06-01T14:55:00.000+02:00

Senyoreta, m'estimi amb molta força i primavera
a certa circumstància i perfil, Xangai no és Pequín.

Antònia Font. Tokio m'és igual

Vaja per davant que la meua concepció estètica de la vida és profundament eclèctica, variable i coherentment contradictòria. Entre el cottage, el burlesque, el neo-pop, l'steampunk, l'orientalisme, el shabby... Com en la majoria de les coses, de tot una mica, depén si parlem de decoració, de roba, de música, de hobbys, de gastromia, de filosofia vital... Endevineu a què correspon cada etiqueta si us trobeu capaços.

La meua relació amb el món japonés és producte d'una fascinació tangencial, una història una mica llarga d'explicar. Com a conseqüència d'uns fets que ara no venen al cas, he fet un petit inventari de coses japoneses que tinc per casa: literatura: Haikus, contes zen, Natsume Sōseki, Yasunari Kawabata, Murakami (que encara no he decidit si m'agrada o no...), els discos de Pizzicato Five, les pel·lis de Hayao Miyazaki (El viaje de Chihiro, que bonica...), la col·lecció de kokeshis, un jardí zen que em van regalar per Nadal i que tinc sempre a la vista, les algues que utilitze en la cuina i alguns objectes d'estètica Kawaii.

A simple vista res que em puga relacionar de manera directa o indirecta amb el wabi-sabi. Però em resulta interessant com a concepte. El wabi-sabi és una estètica minimalista japonesa que parteix de la concepció budista de la vida. Així el wabi-sabi uniria la simplicitat amb la bellesa que aconsegueixen els objectes amb el pas del temps. La imperfecció és bella, la fugacitat és bella, la humilitat és bella, la melancolia és bella. L'esquerda en un plat de fang, una planteta amagada intentant sobreviure, el vent que fa ballar una ploma, el sol que entra per la finestra mentre ens despertem sense presses... tot això seria wabi-sabi. Leonard Koren en el seu llibre For artists, designers, poets and philosophers desenvolupa la base teòrica de l'estètica, la filosofia i la moral wabi-sabi.

Wabi-sabi també són els haikus, l'ikebana i la bella cerimònia del te japonesa.

I al final, com és possible ser wabi-sabi més enllà de la decoració del menjador de casa quan resulta que la imperfecció en la nostra societat està tan mal vista, quan la humilitat es practica poc, quan no entenem el concepte de fugacitat més que quan hem de dir adéu a algú...

I al final, què serà més fàcil, més, apropiat, més honest... convertir-nos en catedral o en floreta del camp? Em reserve la meua resposta per un altre moment.

Humils, fràgils, imperfectes... wabi-sabi.

O la immensitat de la pedra tallada.

Horror vacui.

Submergir-se en la glòria de Bizanci o observar un raig de sol il·luminant-te els ulls?

Aferrar-se a l'instant?

Sobreviure?

US CONVIDE A BALLAR I A MENJAR CIRERES

2010-05-27T22:12:00.005+02:00

Primer de tot, la invitació. El dia 21 de juliol estaré ballant a Vilanova amb les altres noies de l'acadèmia gràcies a la nostra profe que ens ha buscat un lloc preciós per l'espectacle. Estic entre contenta i nerviosa perquè fa un parell d'anys que no balle davant de ningú i en tinc moltes ganes i vull fer-ho molt bé. Si algú vol vindre a veure'ns i a aplaudir-nos que m'envie un correu i ja li explicaré els detalls i com aconseguir les entrades.

Aprofite que parlem de ballar per comunicar que estic buscant sota les pedres parella de tango per a després de l'estiu i m'està resultant més difícil del que sembla. Jolin. No val qualsevol. Per a saber els requisits, ja sabeu, pregunteu.

I després les cireres. El meu arbre favorit és el cirerer. Crec que és extraordinàriament bonic quan està florit i les cireres són la meua fruita favorita. Fa un parell de dies vaig comprar les primeres cireres de la temporada. Vinga, anem a fomentar els tòpics! Les cireres fan estiu... ens fem arracades... recordem quan erem petites... ens ve al cap Neruda i els 20 poemas de amor y una canción desesperada (recordeu el poema 14, veritat?), repassem els poemes japonesos que parlen de cireres (molts!)...

Estic buscant un llibre de la poeta síria Maram Al-Masri. Es diu Cerezas rojas sobre losas blancas i m'agrada molt però no sé on ha anat a parar. A saber... amb tantes mudances... Me l'hauré de tornar a comprar.

Et done la meua ploma

la meua respiració

el meu raspall de dents
el meu llit
els meus llibres, el meu temps, tot el que necessite
per viure
Així m'assegure
que no t'oblidaré.

.........................................................................................

Ella li va demanar
un somni,
ell li va regalar una realitat.
A partir d'aquell dia
el va perdre
per sempre.

..........................................

I entre cirereta i cirereta, una cançó de Ronaldos.

porque me gustan las cerezas, me gustas tú...

TIM BURTON, LOST I ALTRES QÜESTIONS PRÀCTIQUES.

2010-05-24T18:20:00.003+02:00

Els dies estan plens de coses. Buscant un cert equilibri tracte de compaginar quotidianeitat i ingravidesa. Tinc un amic que insisteix sempre en dir-me que sóc massa etèria. Però no. Que va... És pura coincidència que sempre que sap alguna cosa de mi té relació amb la part menys pràctica de la vida. O potser és que tenim idees diferents del que és pràctic i del que no. De fet sempre que dic que sóc una persona pràctica hi ha algú que em mira amb cara d'incredulitat. Però es tracta sobretot de divergències a l'hora de definir practicitats i racionalismes. A mi, ells més que pràctics em semblen avorrits la majoria de les vegades.

Igual que la Reina Blanca d'Alícia pensava 6 coses impossibles abans d'esmorzar, jo intente fer cada dia coses pràctiques, frívoles i etèries, en parts no necessàriament iguals. No m'agrada la gent que és únicament una cosa. Quin avorriment limitar-se d'aquesta manera, ser només una cosa, penjar-se una etiqueta de "jo sóc així", quan evidentment és molt més divertit ser de diferents maneres segons la circumstància.

La primera circumstància d'avui és que tinc son, molta son, justament per una de les meues aficions menys etèries. He posat el despertador a les 6 del matí perquè volia veure el capítol final de Lost. No entraré en polèmiques. A mi m'ha agradat molt.

La segona circumstància és que després he anat a treballar en estat de shock. Quin final!! Però no se m'ha notat gens ni mica. La part més pràctica de mi mateixa. Anar a treballar.

La tercera circumstància és que després d'escriure això me'n vaig a classe de dansa. Un dels millors moments de la setmana sense dubte. La part més etèria.

La quarta circumstància és que després de ballar aniré al cine amb la Teresa a veure Perdona si et dic amor. Això no sé si entra en l'apartat pràctic o eteri. Sobretot amb la son que tinc avui. Tampoc no tenim massa clar si ens agradarà la pel·lícula. Però és italiana i enyorem Itàlia. I quan vaig anar a Roma el febrer passat vaig comprar un dels llibres de la trilogia en què es basa la pel·li.

Avui, a més, estic contenta perquè un alumne de batxillerat m'ha triat per ser la seua tutora del treball de recerca de l'any que ve. Sempre sóc tutora d'algun TR i m'alegra que m'ho demanen a pesar del temps que fa que ja no sóc la seua profe. Aquest noi farà un treball sobre Tim Burton així que estic especialment contenta perquè m'agrada molt i espere que serà divertit ajudar-lo.

Veieu com els dies estan plens de coses? I encara em queda una estoneta cada dia per baixar a la platja.

Pensant en el treball de Tim Burton (i ja que de moment no em dóna temps de tornar a mirar-me les pel·lis. Que gran Eduardo Manostijeras!) he rellegit La melancólica muerte de Chico Ostra, el seu petit llibre de contes i poemes on explica les històries tendres, tràgiques, macabres de nens estranys, inadaptats, monstruosos, entranyables...

Les meues nenes favorites són Chica Mirona que no podia parar de mirar i de mirar i de mirar fins que acaba donant vacances al seus ulls

i Chica Vudú que té aquesta pinta

Pel que fa als nens, em quede amb el pobre Chico Mancha i amb Chico Tóxico. Aquí teniu un dels videos que té com a protagonista Chico Mancha. Em fa sempre una peneta...

UN ANY SENSE MARIO

2010-05-18T17:38:00.000+02:00

La major part de la meua vida l'he passat volent canviar de continent. Aleatòriament i sense manies. De veritat. Fa temps que tinc un tros de mi mateixa en Àfrica i un altre en Europa però durant la meua adolescència l'objectiu va ser Sudamèrica. Amb un parell d'amigues que encara ho són vint anys després ens estudiàvem els llibres de Galeano i volíem anar a participar en alguna revolució. Teníem algunes preferències territorials, clar. Però en realitat ens servia qualsevol país i qualsevol revolució. En aquella època ens interessava molt més la revolució que els poemes d'amor. Però aleshores va aparèixer Mario. Benedetti, clar. I vam trobar les dues coses juntes. La revolució i l'amor.

I ens vam aprendre els seus poemes de memòria, els vam regalar, cantar, recitar, copiar, subratllar... El primer any de facultat vaig tindre una professora extraordinària de Literatura Latinoamericana i vam llegir Girondo i vam veure 1564 vegades (aproximadament) la pel·lícula El lado oscuro del corazón. Qui no recorda Oliverio pels carrers de Buenos Aires, intentant conquistar la noia de la barra recitant Táctica y estrategia de Benedetti? Qui no recorda el mateix Mario recitant Corazón Coraza en alemany? (sona molt millor en espanyol, tot s'ha de dir)

Amor de tarde; Hagamos un trato; Hombre preso que mira a su hijo; A la izquierda del roble; Te quiero; Defensa de la alegría; Canje; No te salves; Corazón coraza; Torturador y espejo; Padrenuestro Latinoamericano; Estados de ánimo; Viceversa... els nostres poemes favorits.

Ahir va fer un any de la mort de Benedetti. Repasse els seus llibres, poemes, contes, novel·les... el cd recitant a dues veus amb Daniel Viglietti acompanyant-lo amb la guitarra (me jode confesarlo porque lo cierto es que hoy en día pocos quieren ser tango la natural tendencia es a ser rumba o mambo o chachachá...)

Ahir va fer un any de la mort de Benedetti i tots els que volíem canviar de continent com qui canviava de pantalons quan teníem 15 anys li vam dedicar un petit record.

Aquí uns quants poemes: Mario Benedetti

I aquí la seua veu:

Viceversa

Hagamos un trato

NO M'AGRADA STIEG LARSSON

2010-05-15T22:08:00.004+02:00

Dissabte tranquil. Sola. Tot el dia per a mi. L'aroma del pa acabat de fer per tota la casa. Arreglar les plantes del balcó. Fer la compra. Pensar què faré aquesta setmana amb els meus alumnes. Corregir dossiers. Una estona de platja. Rellegir Los versos del capitán de Neruda (yo entro en toda tu vida, vengo a vivir en tu alma) fins que tinc la boca i els ulls plens d'arena i he de tornar a casa. Massa vent.

Ordenar calaixos. Escoltar música. Entre Vinicius, Love of Lesbian i Calamaro decidir què dinaré. Estudiar una mica. Una estona de costura. Ja em queda poc per acabar la vànova de patchwork. La setmana que ve començaré a cosir un paisatge amb un far. M'agraden els fars. Llum en la foscor.

Classificar fotos. Londres. Verona. La bella i enyorada Essaouira. La guia de viatges d'Israel-Palestina, amb les pàgines marcades i una mica arrugades.

Recol·locar la pila de llibres que tinc començats o pendents de llegir.

Quina mandra Stieg Larsson... Comprove per quina pàgina vaig de Els homes que no estimaven les dones. Me l'ha deixat una companya de la feina. Sort que no me l'he comprat. Quin avorriment. Tot el món em diu que a partir de la pàgina 120 és quan t'enganxa. Doncs què voleu que us diga... si m'he d'esperar 120 pàgines per enganxar-me a un llibre, definitivament no val la pena.

Sense cap tipus de remordiment, abandone lectures que no m'interessen. Recupere històries antigues. Investigue un possible viatge: la ruta literària de Jane Austen. Chawton, Bath...

Avance en La dama de blanc, de Wilkie Collins i en la preciosa, extraordinària novel·la L'home que explicava històries del libanès Rabih Alameddine. En la tauleta de nit m'acompanyen els contes de Cortázar i pel tren de cada divendres cap a Barcelona, Terry Pratchet. Diferents poemaris apareixen per casa amb les pàgines assenyalades en llocs importants. Ara sobretot, Iehuda Amikhai i Mahmud Darwish. Els faig conviure en les prestatgeries de la meua biblioteca. Jueu i palestí. Els dos cantant a Jerusalem amb els seus poemes. Quines ganes de caminar pels carrers de Jerusalem. Guardar el paisatge en la memòria per si tot esclata finament.

Definitivament, no m'agrada Stieg Larsson...

Der Himmer über Berlin

2010-05-12T17:37:00.003+02:00

Fa unes setmanes vam aprofitar una d'aquelles fredes vesprades de dissabte amb què ens ha castigat l'hivern per veure una de les meues pel·lícules favorites, Cel sobre Berlín (Wim Wenders, 1987)

Berlín al meu record és una ciutat plena de sol i de llum, són els meus amics buscant un lloc on jo pogués menjar alguna cosa vegetal o un crêpe de Nutella, és el Pergamon Museum i totes les seues meravelles - en especial la porta d'Ishtar, que em va emocionar especialment. Babilònia... Iraq... com no emocionar-me?-

Berlín al meu record és el barri turc i el Kaffee und Kuchen per berenar -el cafè regular, els pastíssos extraordinaris-

Berlín també són els àngels Cassiel i Damiel, amb la seua vida en blanc i negre, observant els humans i animant-los a viure des de la seua invisibilitat. Cassiel sense poder evitar el suicidi del seu protegit. Damiel renunciant a ser un àngel quan s'enamora de la bella trapezista. Com m'agraden els trapezis!

I mentrestant els pensaments, el caos, la tristesa, la soledat, la mirada dels àngels invisibles per a tots excepte per als xiquets, el somriure breu, la desesperança, l'esperança, la renúncia, el sacrifici, l'escena de la biblioteca, la del metro, la del moribund...

Però sobretot, la trapezista...

ISMAEL

2010-05-09T21:56:00.000+02:00

Dissabte nit. València. Ma mare i jo anem a veure el concert d'Ismael Serrano.
Brillant, com sempre. Emocionant, poètic, divertit, especial. Quines tres hores tan curtes...

13 anys seguint-lo pels escenaris, escoltant les seues cançons, i sempre ens ofereix tot el que esperem i més.

quizas no seamos heroes pero aun seguimos vivos...

SANT JORDI LLUNY DEL VOLCÀ

2010-04-22T21:37:00.003+02:00

Com anàvem a imaginar que ens quedaríem a Palma de Mallorca més dies dels previstos per culpa del volcà... Us estalviaré els detalls.

Simplement no sabíem ni com ni quan podríem arribar a la península.

Complicadament ho vam aconseguir al cap de dos dies i moltes hores de cua. En vaixell. Buf. M'encanta volar. Els vaixells, regular.

Els vaixells conceptuals, poètics i llunyans, molt bé. El vaixell que agafes quasi de nit, quasi fugint, quasi sense saber ni com has pogut pujar al vaixell enmig de tota la gent que ho intentava darrere teu. Aquests vaixells, no tant.

M'he sentit una mica cronopi. Què gran Cortázar. Què únic.

Com no recordar els avions dels cronopis just en aquell moment en què ens van dir que no teníem avió per sortir de l'illa.

Lo primero que se nota al entrar en el avión de los cronopios es que estos cronopios tienen muy pocos aviones y se ven obligados a aprovechar lo más posible el espacio, con lo cual este avión se parece más bien a un ómnibus, pero eso no impide que a bordo prolifere una gran alegría porque casi todos los pasajeros son cronopios y algunas esperanzas que regresan a su país, y los otros son cronopios extranjeros que al principio contemplan bastante estupefactos el entusiasmo de los que vuelven a su país hasta que al final aprenden a divertirse a la manera de los otros cronopios y en el avión reina un clima de conversatorio sólo comparable al estrépito de sus venerables motores que es propiamente la muerte en tres tomos.

A todo esto pasa que el avión tiene que despegar a las veintiuna, pero apenas los pasajeros se han instalado y están temblando como suele y debe hacerse en esos casos, aparece una lindísima aeromoza que da a conocer el discurso siguiente, a saber:

-Manda decir el capi que abajo todos y que hay retraso de dos horas. (Extret de La vuelta al día en 80 mundos, 1967)

Aquí podeu gaudir del text sencer: Viaje a un país de cronopios

Ens hauríem conformat amb un avió de cronopis. Sense dubte.

Però què bé tornar per fi a casa i poder desitjar-vos un feliç Sant Jordi que és una cosa semblant a desitjar bon nadal però amb roses i amb llibres que sempre és una cosa ben bonica.

Es veu que plourà.

Però igualment passejaré per Barcelona aprofitant que es divendres.

Imagine que ningú em regalarà una rosa però segur que acabaré comprant llibres.

Necessite una prestatgeria nova. Feliç Sant Jordi!

Coroneu-me amb roses,
coroneu-me amb tot
de roses-
roses que es marceixen
en front que es marceix
tan d'hora!
Coroneu-me amb roses
i amb fulles ben breus.
I prou.

Odes de Ricardo Reis (Fernando Pessoa), trad. Joaquim Sala-Sanahuja,

QUADERNS CREMA, 2002

SUSANA

2010-04-14T00:01:00.006+02:00

El dia 14 d'abril de 1982 jo tenia 7 anys.

Teníem vacances de Pasqua i estava a casa dels meus avis, a Cullera. No sé a quina hora va trucar el meu pare per telèfon per informar-nos que acabava de nàixer la meua germana. Segur que en aquell any 1982 van passar coses molt importants, com la guerra de les Malvines, l'Estatut d'Autonomia valencià, el Thriller de Michael Jackson... Però jo recorde sobretot Naranjito, E.T. i la meua germana acabada de nàixer amb uns peus molt arrugats.

Durant molt de temps ella va ser massa petita i jo massa adolescent com per a que em resultara interessant. Ja sabeu com són les germanes petites: entren a la teua habitació (aquell temple sagrat de l'adolescència on per entrar s'ha de dir una contrassenya en alguna llengua morta i fer algun sacrifici als déus), toquen les teues coses (col·locades en un ordre concret i estable. Qui va dir manies?) intenten escoltar converses privades (en aquells temps sense internet ni mòbils!)

La maniàtica dels viatges pel desert sóc jo però el seu primer joguet va ser un dromedari de plàstic que encara corre per casa. La nostra casa sempre estava plena de tot tipus d'animals: gats, gossos, gallines, conills, pollastres, ratolins, tortugues, pardalets... Teníem un ànec petitet i groc a casa i pensava que ella era la seua mare. La perseguia per tor arreu. Els dos caminaven igual i a tots ens feia molta gràcia.

Un dia ens va voler espantar molt, es va quedar sense cor i quasi es mor. Però vam tenir sort i uns quants àngels de la guarda fent hores extres. I així va ser com li van posar un cor de gominolai la van fer tornar al costat dels vius. No digueu que no és especial tindre àngels de la guarda i un cor de gominola!

Fins que arriba un dia en què deixa de ser una nena que acaba de nàixer amb els peus arrugats i es converteix en una persona interessant amb qui parlar i a qui escoltar.

I entre unes coses i altres han passat 28 anys i continua sent la més guapa, la més sensata, la que té més mal geni, la que fa les millors ensalades, l'única capaç d'entendre's amb la meua ex-gata, l'única amb qui vaig tranquil·la a comprar roba, la més complicada a l'hora de fer regals, l'única que no va creure que Cuqui era real (Quin disgust! Però això és una altra història...)

I ja han passat 28 anys.

Des de Naranjito, des d'E.T., des dels peus arrugats d'una xiqueta guapa i cridanera.

Encara que no li tocava va nàixer el dia de la República. Clar, que sent filla de ma mare això no podia ser per casualitat!

Felicitats, Susana!

ASSABORIR L'AIGUA: SANTÔKA

2010-04-11T22:05:00.001+02:00

Hokusai

Les manifestacions artístiques solen agradar-me o interessar-me bé per sentir-se essencialment properes, per proximitat, reflex, complicitat estètica... o bé per l'estranyesa que provoca la curiositat del que és, almenys en apariència, diferent. Per això últim em resulta especialment interessant la literatura de l'orient llunyà i de tant en tant revisite japonesos, xinesos, coreans...

Fa uns dies va caure a les meues mans la traducció que va publicar Vicente Haya a Hiperion dels haikus de Taneda Santôka (1882-1940).

Abans d'arribar a escriure haikus Santôka va passar pel suicidi de sa mare quan tenia 11 anys, pel seu alcoholisme, per la ruina econòmica, pel fracàs del seu matrimoni, pels seus intents de suicidi, per l'abandonament dels seus estudis de literatura... Va ser precisament un dia que intentava suicidar-se llançant-se al tren quan el va rescatar un monjo zen i es va convertir en monjo rodamon, un dels últims poetes pelegrins del Japó.

Caminant, sempre caminant, ni podia ni volia deixar de caminar perquè d'aquesta manera buscava la manera d'autoalliberar-se del karma. El seu camí pel món era el seu camí a les profunditats del cor i del paisatge. I l'escriptura de haikus en vers lliure la manera més exacta de capturar l'instant. No per casualitat el mestre Basho defineix el haiku com allò que està passat aquí i ara. Una de les formes més directes d'arribar a la il·luminació i a l'alliberament del karma. Perquè no hi ha res que entendre al haiku. Només l'abstracció de l'instant, i de vegades ni això.

Diu Santôka: No sóc res més que un monjo errant. No hi ha res que puga dir de mi excepte que sóc un pelegrí boig que ha passat la seua vida anant amunt i avall, com les plantes que floreixen a l'aigua que va fluint d'una riba a una altra. Sembla patètic però he trobat la felicitat en aquesta vida miserable i tranquil·la. L'aigua flueix, els núvols passen, sense aturar-se ni establir-se. Quan bufa el vent, cauen les fulles. Com naden els peixos o volen els ocells, així jo camine i camine i continue endavant.

No sembla agosarat enmig de les presses quotidianes que tenim tots parar una mica i prendre una de les píndoles poètiques de Santôka.

De acá para allá,

libre como el viento,

saborear el agua.

(traducció de Vicente Haya)

2010-04-08T20:36:00.000+02:00

Com us vaig comentar el dia 23 de març vaig estar a la Biblioteca Valenciana de Sant Miquel dels Reis fent una xarrada sobre la meua obra i sobre el procés de creació en general.

La veritat és que m'agrada molt fer aquest tipus de xarrades. M'ho passe molt bé i sempre resulta una experiència engrescadora. La de l'altre dia va ser una meravella. El públic (majoritàriament femení: dones que venien d'escoles d'adults, tallers d'escriptura creativa, associacions de dones...) em va regalar una estona plena d'atenció, de preguntes interessants, de complicitats, de bones paraules... Estic segura que hi havia unes quantes bones escriptores entre elles. I naturalment de bones lectores i de bones escoltadores de poesia!

Espere que arribarien cadascuna a casa seua ben motivades i amb moltes ganes d'escriure!

INVITACIÓ

2010-03-19T16:35:00.001+01:00

Per si a algú de vosaltres li agafa prop i amb temps i en té ganes, el pròxim dimarts 23 de març faré una xarrada a la Biblioteca Valenciana (Sant Miquel dels Reis). L'activitat comença a les 11:30 i parlaré sobre la creativitat, el procés literari, llegiré alguns poemetes, farem una mica de tertúlia entre els assistents...

Trobareu més informació a la web de la Biblioteca. O preguntant-me a mi, clar.

Imatge: Saa (deviant)

EMILY, LA DAMA DE BLANC

2010-03-07T21:15:00.003+01:00

En general m'interessa la vida de la gent. Però no per xafarderia, no us penseu. Acostume a ser una tomba (d'aquelles antigues plenes d'angelets, posats a triar...) quan m'ho demanen. Tanmateix, conèixer la vida de les persones és moltes vegades com obrir una novel·la i descobrir aventures, intrigues, moments de contemplació, descripcions de paisatges desconeguts, personatges interessants...

Com molts de vosaltres sabeu, el meu interès augmenta si la persona en qüestió és una mica decimonònica. Quina època tan fosca i tan brillant al mateix temps. Si hagués nascut en aquell moment m'hauria demanat ser Annie Brassey viatjant per la Índia, Ida Pfeiffer per la Xina, Mary Kingsley per Àfrica...

Algunes altres van fer el viatge cap a dins. Com Emily. La Nova Anglaterra calvinista que li va tocar viure no permetia ballar, ni anar al teatre, ni llegir novel·les, ni cantar fora de l'església, ni celebrar el Nadal, ni reunir-se les dones... Tot i així, Emily Dickinson va escriure més de 1000 poemes que no va voler que es publicaren mai. Molts d'ells adreçats a un amor impossible com el que van tindre tantes dones sotmeses a la moralitat d'aquella societat puritana.

Als 31 anys Emily va decidir vestir-se de blanc i no tornar a sortir de casa. Així va passar els últims 15 anys de la seua vida sense que ningú sabés per què. He tingut un hivern estrany. No em sentia bé i ja saps que març m'atabala. Escrivia en una carta cap al final de la seua vida. Va morir el 1886, als 56 anys. A pesar de la seua reclusió observava la vida en els ulls de la gent que la visitava i escrivia les seues bellíssimes cartes i els seus poemes magnífics.

Era un poeta, és a dir,

treia algun sentit sorprenent

dels significats ordinaris;

i una esència infinita

de totes les nostres coses.

(1862)

Pel meu treball conec moltes dones que no poden anar a ballar, ni anar al teatre, ni reunir-se amb altres dones, ni llegir, ni enamorar-se de qui voldrien.

Em pregunte quantes Emilys hi haurà al nostre voltant sense saber-ho...

IL POETA SEI TU

2010-02-22T18:44:00.003+01:00

No és que jo estiga a favor d'anar pel món embrutant les parets. Ni les parets ni res. M'agraden els paisatges nets, les cases marítimes, blanques i blaves, els colors suaus i les finestres ben obertes que es ventile tot.

Però de també he de confessar que m'agrada fer fotografies de frases que la gent escriu a les parets si em semblen boniques, curioses o interessants per algun motiu. Si els carrers de Sintra estaven ple de pintades que proclamaven que els vegans som més sexys, a Roma n'hem trobat algunes que m'han cridat l'atenció.

La que em va agradar va ser la que encapçala el post: il poeta sei tu que leggi. El poeta ets tu que llegeixes. La vaig trobar just davant del castell de Sant'Angelo, a la vora del Tíber.

He buscat la frase en google per veure si pertanyia a alguna cançó, poema... tenia autor conegut... i m'he trobat que sóc molt poc original fent fotos. Moltes altres persones han fet la mateixa fotografia que jo i s'han sentit atretes per la frase. Fins i tot he trobat alguna persona que va trobat la mateixa frase amb la mateixa tipografia de lletra a les parets de Gènova.

Així doncs... Els poetes sou vosaltres (nosaltres) que llegiu (llegim)? els pintors sou vosaltres que mireu? els músics sou vosaltres que escolteu? qui observa i qui és observat?

Sí, vam veure moltes altres coses boniques a Roma. Però el Coliseum ja el coneixeu, no?

Això sí que hauria sigut una foto poc original!

IMAGINANT POETES PELS CARRERS DE ROMA

2010-02-10T21:00:00.004+01:00

La dolce vita

Quasi no gosava dir-me a mi mateix on em dirigia. Fins i tot de camí cap a Roma encara sentia una mica de por i només sota la Porta del Popolo vaig tenir la certesa que per fi Roma era meua.

Goethe. Cartes des d'Itàlia

M'agrada seguir les petjades dels poetes del XIX pels carrers de Roma.

Imaginar-me el jove Keats, malalt de tuberculosi, pensant en Fanny i mirant les flors pintades en el sostre de la seua habitació.

Pensar en Percy Shelley, desfigurat després del naufragi del seu vaixell, identificat pel llibre de Keats que portava a la butxaca. Apenes tenien 25 anys. A Shelley li van extirpar el cor abans d'incinerar-lo en la platja. El va guardar la seua dona Mary.

M'agrada passejar pels carrers de Roma buscant fonts i places, imaginant-me Shelley, Keats, Goethe... buscant la musa i morint joves, enterrats en el Cementeri dels Anglesos de la capital italiana, als peus de la Piràmide de Caio Cesti.

Aprofitant les vacances de Carnaval me'n vaig a passar uns dies a Roma. M'allotjaré molt prop de la casa on va morir John Keats.

Declararem Roma ciutat de l'ànima a la manera de Lord Byron, deixarem flors en la tomba dels poetes i ens posarem fins dalt de tiramisú i pizza.

No tot ha de ser tuberculosi a Roma.

Prop de la casa on va morir Keats hi ha la Fontana de Trevi.

Potser decidim celebrar el 50 aniversari de l'estrena de La Dolce Vita.

Eres un món, sí, Roma, però sense amor

ni el món seria el món, ni Roma tampoc Roma.

Goethe. Elegies romanes

POR DENTRO SÓ HÁ PORTAS BLINDADAS

2010-02-01T19:32:00.003+01:00

Una amiga m'ha comentat que ha descobert un poema meu traduit al portuguès. No tinc el gust de conèixer el traductor, Alberto Augusto Miranda, però li estic agraida per l'interés que ha tingut en penjar la traducció al seu blog

A més, també ha traduit un poema d'Anne Sexton que m'agrada especialment així que li estic agraida per partida doble.

Sembla que Portugal continua perseguint-me.

I jo em deixe agafar, sense dubte.

QUÈ CAL PER ESCRIURE UN POEMA ERÒTIC?

2010-01-25T21:35:00.004+01:00

Fa un temps la companya Encarna Sant-Celoni em va demanar uns poemes eròtics per formar part de la preciosa antologia Eròtiques i despentinades. Molt contenta perquè hagués pensat en mi a l'hora de preparar un treball tan bonic i tan acurat vaig mirar i remirar, buscar i rebuscar... I em vaig adonar que no he escrit cap poema eròtic. I amb els amorosos hauríem de filar molt prim i no ser massa exigents...

Finalment el poema triat per a l'antologia va ser un de El mateix silenci, una mica insinuant si voleu. Tanmateix em vaig autoenganxar l'etiqueta de "jo no he escrit mai un poema eròtic", una mica apenada i prou desconcertada per la situació. Al costat d'altres poetes fantàstiques com la Frannia, amb qui he tingut la sort de compartir pàgines en aquesta antologia, em vaig sentir poc eròtica, la veritat.

Fa pocs dies, llegint els bonics poemes d'una altra companya, me n'he adonat que han passat un parell d'anys des d'aleshores i que encara no he escrit cap poema eròtic. Tenint en compte la quantitat de poemes a la maternitat que tinc sense ser mare i sense tenir instint maternal... en fi...

No sé si algun dia seré capaç de posar-li remei a aquesta situació.

SINTRA, LORD BYRON, FLORBELA I ADA

2010-01-17T20:04:00.008+01:00

Voldria quedar-me amb tots els petits detalls que ens regala el viatge entre Lisboa i Sintra. Sintra és aquella ciutat prodigiosa i màgica on convindria passar-hi més temps del que disposem. Els detalls són percebuts, intuits, inspirats. Hi ha alguna cosa més enllà del paisatge que ens impregna la pell i les idees. Podria tractar-se de la humitat de l'ambient hivernal, sí. Però ara que he aconseguit trobar-li un cert encant a la pluja voldria creure que aquesta humitat només és la guarnició del paisatge bellíssim que s'estén davant nostre.

Només arribar a Sintra, el nom d'un carrer ens recorda la presència de Lord Byron i les seues genialitats. Com m'agrada la gent del XIX! El concepte de gloriós Edén del poeta anglès pren tot el sentit mentre ens endinsem entre la boira. Palaus, muntanyes, pous que s'endinsen en les profunditats de la terra en una ruta inciàtica entre laberints subterranis i torres, la cova de Leda, els camis entre la pluja il·luminada per un paraigua blau que no era meu.

Sintra actualitza Lord Byron a la meua memòria. De la mateixa manera, mentre passegem per Lisboa tractem de no perdre tot allò que Sintra ha deixat impregnat en la nostra pell i en el nostre esperit. Ens banya una pluja persistent i càlida i ens banya l'omnipresència de Pessoa allà on mirem.

Però és Florbela (1894-1930) qui rep la majoria dels nostres pensaments quan anem i venim per carrers portuguesos. Florbela Espanca, apasionada i intensa, en vida i obra. Va morir suicidada als 36 anys, a la mateixa edat que va morir Lord Byron.

També als 36 anys va morir la filla de Lord Byron, Ada Byron (1815-1852) dona de talent extraordinari per a l'art i les matemàtiques que va imaginar com serien els nostres ordinadors actuals i va idear el primer llenguatge de programació.

Sempre que Lord Byron se m'apareix d'alguna manera tinc un record per Ada (que també és el nom de la meua neboda) i la seua vida intensa i breu.