L'HIPOPÒTAM DE MARY KINGSLEY

El meu treball d'investigació sobre els dos nens anglesos del segle XIX continua avançant. El ritme és lent, tan lent que desesperaria a qualsevol conill blanc amb rellotge. Les llacunes són immenses, insondables. La meva tendència a la dispersió m'està portant a plantar un bosc de ramificacions d'on encara no sé com sortiré. Demano ajuda al reverend Dodgson i només em contesta amb jocs de paraules i petons al front. Que algú li expliqui que no ja tinc cinc anys, sisplau. 

Tots els camins de les últimes dues setmanes condueixen a Islington. Com no voleu que em dispersi? Islington em recorda sense poder evitar-ho el Neverwhere de Neil Gaiman. Extraordinària novel·la prohibida en alguns llocs del planeta per contingut immoral. Ai, Neil i els seus àngels foscos.

Per una altra part, Islington és el lloc de naixement d'una de les meves dones del XIX favorites, Mary Kingsley, la reina d'Àfrica, neboda de Charles Kingsley  de qui ja hem parlat alguna vegada. Mary va viatjar per Àfrica estudiant les tribus, escandalitzant l'església anglicana, escalant muntanyes, navegant en canoa, travessant selves... vestida amb la mateixa roba victoriana que hauria portat per prendre el te a Islington. I amb un paraigua. Un paraigua antihipopòtams.

Mary navegava en canoa per un riu de l'Àfrica Occidental el dia que es va trobar cara a cara amb un hipopòtam. L'hipopòtam va intentar tombar la barca i Mary, espantada, va agafar el paraigua i va acaronar l'animal darrere de les orelles. L'hipopòtam va quedar tan sorprès amb aquesta nova sensació que va marxar sense tocar la barca. Fins i tot els hipopòtams necessiten una carícia de tant en tant!

La major part del meu temps tinc el cap al segle XIX, benvolguts lectors. Necessito trobar un document de vital importància sobre els meus dos nens victorians. Totes les pistes em porten al mateix lloc. Em costa tant tornar al segle XXI quan estic tan a prop de desembossar el misteri...